Editorial

Trencar el mirall no amaga la realitat, només evita que la vegem
El passat divendres 16 d’abril, l’Estat espanyol va viure l’enèsim cas de malaltia de la justícia. Retransmès en directe, el Tribunal Constitucional va demostrar un cop més la seva instrumentalització política i va ser incapaç de dictaminar l’única sentència coherent i responsable sobre l’Estatut, la de la seva legalitat. Les institucions espanyoles estan demostrant a bastament fins a quin punt els molesta i incomoda el mirall de la realitat, en aquest cas haver de reconèixer la pluralitat dels col·lectius nacionals que viuen en la península Ibèrica. Era la cinquena vegada en els prop de quatre anys que fa que es va aprovar la reforma de l’Estatut que intentaven donar una resposta, però els interessos polítics i ideològics que dominen el Tribunal Constitucional no ho van permetre.
Preocupa la manca de maduresa democràtica de l’Estat que va sortir de la dictadura franquista a través d’un procés que es va anomenar Transició. Aquesta transició havia de servir per anar tirant endavant sense prendre mal, amb tolerància i respecte, sense demanar comptes a uns, però permetent que altres retrobessin el seu lloc. Però 35 anys després de mort Franco, això es demostra que no és possible.

Una reivindicació cívica
No és estrany que, com a reacció i com a expressió de la incomoditat que genera la relació actual entre Catalunya i Espanya i entre Espanya i Catalunya, aparegui amb força un moviment ciutadà que planteja una sortida sobiranista. El 25 d’abril, Sant Martí haurà estat un més en la relació de municipis catalans que ha reivindicat el dret a decidir. Aquesta és una reivindicació que va ser silenciada durant la Transició en benefici de l’interès comú de la democràcia, tot i ser un dels quatre punts de l’Assemblea de Catalunya. Per la posteritat ha quedat el lema “Llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia”, però també forma part de la cultura política del país que l’Assemblea de Catalunya reivindicava quatre punts: el que falta és el dret d’autodeterminació que ara es reclama.

Llibertat d’informació i veracitat
La premsa és un altre mirall i del seu funcionament sovint se’n pot deduir la salut democràtica d’un país o d’una col·lectivitat. Per última vegada en aquest episodi, volem sortir al pas de comentaris que el grup municipal de Convergència i Unió de Sant Martí torna a fer en les pàgines d’aquesta revista sobre la nostra tasca informativa per pregar-los que respectin la llibertat de premsa i el principi de la independència de la informació.
El mes passat, l’editorial d’El Martinet va respondre a les acusacions formulades per CiU sobre la parcialitat del nostre butlletí i el favoritisme cap a determinades sigles polítiques. Vam demostrar a bastament que El Martinet té la seva pròpia línia de pensament, que es concreta en respecte per la pluralitat i per la llibertat d’expressió. Vam demostrar amb fets que, mentre el grup municipal de CiU acusava El Martinet de fer seguiment de la política del PSC, la nostra publicació empara i dóna cobertura a iniciatives com les consultes sobiranistes o la Plataforma per la vegueria Penedès que no figuren precisament entre les propostes polítiques del PSC.
I com que això és clar i prou contundent, el nou escrit de CiU ha convertit el suport d'El Martinet al PSC en un “missatge subliminal”. El comentari es qualifica per ell mateix.
CiU, però, torna a la càrrega i critica de manera ridícula una foto del conseller comarcal d’Educació, Pere Tort, arran d’una roda de premsa del Consell Comarcal de l’Alt Penedès. El Martinet publica a vegades fotos facilitades pel Consell Comarcal de l’Alt Penedès quan corresponen a temes dels que ens fem ressò, com era el cas, i més si tenen un protagonista martinenc (butlletí 238/pàgina 48, 240/38, 242/46, 248/16, 251/16) .
Finalment, l’escrit de CiU fa esment a la informació sobre el pressupost municipal. Per la nostra part, volem aclarir als lectors d’El Martinet un parell de consideracions: si l’Ajuntament aprova el pressupost municipal, és obligació informativa donar-ne compte. Però, a més, si el pressupost no s’aprova definitivament es deu per què ha de passar un període d’informació pública per si algú hi posa alguna al·legació. La majoria d’administracions, començant per la Generalitat, publiquen per Internet els seus projectes de pressupost per tal de donar-los a conèixer a la ciutadania, fins i tot abans d’aprovar-los. Era en temps del franquisme quan les autoritats es negaven a facilitar aquestes dades per impedir la participació ciutadana. Per tant, la publicació de les xifres del pressupost, no tan sols no vulnera cap llei, sinó que compleix la finalitat prevista en el procediment administratiu de donar publicitat a l’acord i permetre la participació ciutadana i el dret d’apel·lació. Voler el contrari és anar contra el principi de transparència democràtica i contra l’obligació de les administracions de donar comptes de les seves disposicions.

Equip de redacció

Commemoració del 50è aniversari de pubillatge.

< Portada