CAMINADA PER L’ANTIC CAMÍ DE CARRO
DE VILAFRANCA A SANT MARTÍ
-13 d’octubre del 2002-

El Martinet ha preparat una ruta per seguir a peu i recordar el camí que feia la gent per anar a Vilafranca, i més concretament els dissabtes a mercat. Parlem del camí del s. XIX, abans que la Diputació de Barcelona construís la nova carretera BP-2121 de Vilafranca a La Llacuna obrint un nou recorregut, substituint el que durant molts anys, probablement segles, havia estat la via principal.

Aquesta nova carretera feta l’any 1880 va acabar de canviar la configuració física del poble de Sant Martí, que antigament havia estat ubicat al turó de La Roca. Va ser al s. XVI quan es va començar a construir alguna casa aïllada al pla on avui hi ha el nucli urbà, al s. XVII va continuar i al s. XVIII que en construir-se algunes cases juntes es va formar el primer carrer, el carrer de les Casetes. El s. XIX la construcció de més cases va configurar, entre d’altres, el carrer de les Cases Noves, sent per allà on passava el camí de Vilafranca a Torrelles.

Amb la nova i flamant carretera, sembla lògic que a partir d’aquell moment la construcció de noves cases es fessin al costat de la nova i moderna carretera. La primera va ser la casa de Cal Ton Cruset el 1881. Aquesta nova via es coneixia per la Carretera i no va ser fins l’any 1951 quan l’Ajuntament va donar-li el nom d’avinguda Josep Anselm Clavé, en motiu del 50è aniversari de la Societat Coral Sarroca Nova.

Itinerari de la caminada

La proposta és caminar de Vilafranca a St. Martí per l’antic camí de carro, i recordar el seu traçat de quan aquesta era la via principal que portava a la Vila la gent del nostre poble, de Torrelles, Pontons i La Llacuna. És un recorregut suau entre vinyes, rieres i rius, d’uns 9’5 km. dels quals avui només una tercera part són de terra.
Sortirem de la plaça de l’Oli de Vilafranca, enfilarem la baixada pel carrer Ferran que era per on s’agafava el camí en direcció a St. Martí. Al final d’aquest carrer hi havia un dels 10 portals de la muralla de Vilafranca, conegut per Portal de Canyamars o de Ferran (a finals del segle XIX les muralles es van començar a enderrocar i permetre el creixement de la Vila). Creuarem la carretera de St. Martí pel costat de la rotonda i passarem cap al darrera de la Fassina, a on  ens esperarà un carro guarnit, amb la vela inclosa, i tirat per un cavall (el Xato) que ens acompanyarà tot el camí. Continuarem per davant la creu del terme i per davant la piscina,  començant a trepitjar terra ferma (sense asfalt), en el camí que passa vorejant la riera del Llitrà que ens portarà de nou a la mateixa carretera de St. Martí, però a l’alçada de l’Agrícola. Ara caminarem vorejant la carretera i passarem el pont de Pacs (també conegut pel pont de Cal Canyes) per la banda on hi ha la barana del pont que ens servirà de protecció en aquesta zona molt transitada, agafant el camí asfaltat de l’esquerra cap al barri de la Serra de Pacs, tot passant entre les vinyes de Cal Torres i les masies d’aquest barri, arribarem a la casa de Cal Toni Vicens (ara coneguda per Cal Gatell). En aquest punt portarem caminats uns 4 km, i com que probablement tindrem gana aprofitarem per esmorzar (a uns 400m. hi ha la font de Magí Baró, molt propera al riu Foix, però molt embrossada, si podem fer-la accessible ens permetrà arribar-hi).

Havent recuperat forces emprendrem camí, agafant el de l’esquerra que baixa cap al riu Foix deixant a la nostra dreta el barri del Pla dels Cavalls (avui dia urbanitzat). Creuarem pel Foix i seguint el camí, tot plegat haurà estat poc més d’un quilòmetre sense asfalt, arribarem a Cal Titus (ara Cal Basilio) i Cal Fèlix Trompa (ara Cal Fèlix).  Aquí deixarem el terme de Pacs, creuant la carretera que ve de Can Lleó a La Bleda i seguirem rectes pel camí dels Hostalets, ja dins al terme de St. Martí. Pujant una suau pendent per creuar la carretera de St. Martí a La Bleda, seguirem un nou tram de camí de terra (uns 800 m) que ens portaran a vorejar la riera de Pontons tot passant per una granja de vedells de Cal Cosma de Can Rabell, a l’altra banda de la riera al costat esquerra veurem Can Rabell de Fontanac, masia centenària avui dia propietat de Cal Torres, i al fons els cellers de conyac.

Seguint el camí tornarem a trobar-nos amb una cruïlla de camins, el de l’esquerra passant el pont de Can Rabell ens portaria al barri de Romaní i La Torre, el de la dreta a la Serra de baix on hi ha el polígon industrial, però nosaltres seguirem rectes, aquesta pista dura ens portarà a destí a uns 2 km. escassos. Passarem pel barri de la Fassina on hi ha una casa anomenada L’Hostal, el nom de la qual ve de quan aquest era el camí principal de Vilafranca a La Llacuna que la casa es convertí en hostal. Aquesta casa va ser construïda o ampliada a mitjans del segle XVIII ja que sembla ser que la primera construcció era del 1600. Continuarem camí deixant el cementiri (edificat el 1868) a la dreta, i passarem per davant del Colomar Vell (avui Cal Possastre) construït al segle XVI (una de les primeres cases aïllades sota el turó de la Roca). Entrarem a St. Martí pel costat est, arribant a la plaça del costat de l’ajuntament per tirar cap a l’esquerra en direcció a un bosquet habilitat com a camp de petanca, baixar pel cami que ens porta a creuar el Torrent de les Anguiles per enfilar la muntanya de la Roca per l’antic camí de pujada al castell i l’església, a on es clou la caminada podent gaudir d’una bonica panoràmica del municipi i els seus entorns, així com d’una visita guiada al valuós conjunt monumental.

La caminada, en ser de caire popular i familiar, es proposa solament de pujada a Sant Martí, perquè fer-la d'anada i tornada seria un quilometratge excessiu -uns 20 quilòmetres-. Així doncs, decidits a fer un sol recorregut, és més adient iniciar-la a Vilafranca per poder cloure-la a casa nostra, a dalt el marc incomparable de l’Església i el Castell.

Notes i recomanacions de la organització

Els organitzadors aconsellen que tots aquells de fora de Sant Martí que decideixin fer la caminada, i hagin d’utilitzar el cotxe per la tornada, pugin els vehicles una estona abans  a Sant Martí i els organitzadors  baixaran els conductors a la plaça de l’Oli per iniciar la sortida de la caminada. De la mateixa manera, els martinencs haurien de baixar en els seus propis cotxes fins a Vilafranca per iniciar la sortida i a l’acabar, aproximadament a  les 4 hores, els organitzadors baixarien els conductors per poder recollir els seus vehicles.
També es recomana que els caminaires portin un entrepà i aigua.

Alguns punt d’interès
La Font de Magí Baró
Aquesta font es troba dins del terme de Pacs en un indret conegut pels veïns com "el Sigalà", situada en el pendent d'un marge dins d'un bosquet molt proper al riu Foix. Els veïns d'aquesta zona ens van facilitar la localització, ja que feia alguns anys que ningú no hi anava i l'accés i la font estaven tapats per una capa espessa de vegetació. Per a més detalls, la propietària de cal Ton Vicenç (ara cal Gatell) va ser qui ens va parlar de la font; el Joan de can Lleó, que estava collint raïms en una vinya propera, ens hi va acompanyar, i la Dolors Vallès, de cal Pere de la Serra, ens va explicar que quan era joveneta molt sovint anaven a berenar a la font amb l'avi, on menjaven peix pescat al mateix riu Foix.
L'Hostal
Aquesta casa que es troba dins el barri de la Fassina i que és coneguda avui dia amb aquest nom perquè al segle XIX va ser un hostal, queda al peu mateix de! camí a Vilafranca, just sota l'antic poble de Sant Martí ubicat a dalt del turó de la Roca. Davant mateix de l'Hostal, el camí es bifurca (encara avui dia). Un d'aquests camins portava directament a dalt al castell i l'església, passant per la fassina i l'hospital (avui cal Carboner), i l'altre passava per l'actual carrer de les Cases Noves i anava cap a Torrelles per Sant Joan del Lladó.
Els descendents d'aquesta família de l'Hostal són la Joana i la Rosa Orga Casulleras, dues germanes que viuen a cal Jan Pons i que són les besnétes directes de la mestressa de l'Hostal. Elles ens han explicat una anècdota de la seva besàvia que s'ha anat explicant generació rere generació. Durant el segle XIX van tenir lloc diferents guerres carlines i els soldats i/o guerrillers passaven per l'Hostal. En una ocasió volien regirar la casa i la mestressa s'hi va oposar plantant cara. El cas és que s'hi va posar forta adduint que tenia una filla molt malalta dalt a la casa i que no volia que ningú pertorbés la convalescència de la noia. Una altra branca de l'hostalera és l'Angelina Sogas Casulleras, que és la rebesnéta, i ella i els seus pares van viure al mateix Hostal fins no fa gaires anys.                                                            
Cal Possastre
El mateix propietari de la casa, en Josep A. Salvà, ens va explicar la història de la casa i d'on venia la família dels Salvà, així com les dades de troballes arqueològiques pertanyents a diferents èpoques i trobades als mateixos terrenys molt propers a la casa. Aquesta casa va ser construïda al segle XVI per la família dels Santacana, que vivien a la Roca, la casa es coneixia amb el nom de Colomar Vell. La filla es va casar amb un jove francès que va arribar al poble amb els seus pares; ell era sastre i es deia Pau. Els Santacana van donar com a dot a la filla la casa del Colomar Vell i els terrenys del voltant; després la casa va passar a anomenar-se el Colomar de Baix, i va ser quan els Santacana van construir una nova casa molt propera a l'actual i la van anomenar el Colomar de Dalt.
El nom de Possastre procedeix del nom del jove sastre que en francès es pronuncia Po, i d'aquí ve cal Possastre.
El Pi Gros de ca l'Artigues
Aquest pi gros queda amagat entre la vegetació, molt proper al pont de can Lleó i al costat del riu Foix. Queda al peu del camí que anava dels Hostalets a can Lleó i creuava el riu abans de la construcció del pont l'any 1947. Aquest pi pinyoner té 4 metres de perímetre a la soca del tronc i és molt possible que sigui centenari.
La Maria Teresa Vives, que va viure molts anys a ca l'Artigues, recorda que quan era joveneta els amos van vendre el pi juntament amb uns terrenys i el volien tallar per fer fusta, però que el seu pare va intercedir perquè no es tallés.
Veïns de can Lleó i els Hostalets ens han comentat que per pi gros era conegut un altre pi pertanyent a la masia de can Lleó, de dimensions més grans que l'actual, i que es trobava també al peu del Foix proper al molí de ca la Buix. Fa uns anys, durant una tempesta, a aquest pi li va caure un llamp i posteriorment va ser tallat.
Cal Drac
Aquesta casa es trobava al barri de la Fassina, molt propera a l'Hostal, i just davant de la casa que dóna nom a tot el barri. Al segle XIX eren ferrers i es coneixia per cal Ferrer o cal Tort de les Ferreries, fins que va agafar e! nom de cal Drac. Això va ser amb motiu de la presència del Drac de Vilafranca en una festa que es va celebrar dalt del poble per aquelles dates. El drac va romandre uns dies a casa del ferrer, ja que quedava proper al camí que portava a Vilafranca. A partir de llavors la casa va anar agafant el nom de cal Drac. A primers del segle XX els hereus es van fer una casa nova a l'actual nucli urbà i la casa va quedar per al petit; a partir d'aquí era coneguda per cal Xic Drac. El Lluís Grau, descendent directe de la família, ens ha explicat que fa uns anys la va vendre i fa poc més de deu anys que el nou propietari la va enderrocar.

El comerç a Sant Martí
Hem aprofitat aquesta època, finals s. XIX, per situar-nos en el temps i recordar alguns dels principals comerços i oficis que envoltaven el món de la pagesia i que eren bàsics. Algun d’aquests comerços i oficis que van començar a finals del segle XIX o primers del XX estant avui dia encara actius. Hem seleccionat només els que prisaven per al manteniment de l’animal (cavall, matxo o mula), i/o totes les eines i estris de transport i treball que s’utilitzaven a les feines del camp i que eren de gran ajut per a l’home. Sense voler oblidar-ne cap, les referències que en tenim son: els ferrers, graners, basters, esparters, esquiladors i carreters. Els seus treballs consistien:
El ferrer construïa, reparava i mantenia les eines del camp i ferrava els animals.
Els graners venien garrofes i tot tipus de cereals i llavors pel camp i alguns tenien molí per moldre el gra.
El baster confeccionava tots els guarniments que l’animal necessitava per la seva tasca diària, sent més o menys elaborats i vistosos si eren per treballar o pel transport de gent els dies festius.
L’esparter teixia amb espart i pany les estores que servien per tapar el carro i aïllar l’interior d’aquest.
L’esquilador esquilava els animals, ja que l’aspecte i l’higiene d’aquest era també important.
El carreter costruia tot tipus de carro.
A St. Martí aquest comerç estava quasi tot instal·lat a la carretera.
Cal Ferrer Sissí: aquest taller centenari el va fundar un torrellenc, l’Isidre Rafecas Masip, entre 1870 i 1880. S’instal·là dalt el nucli de La Roca, després es traslladà al carrer Cases Noves i definitivament va construir la casa i el taller a la nova carretera el 1885. Avui dia continua l’ofici el besnét Joan Vallès.
Cal Ferrer Nou: Va ser en Ramon Pujibet Alujes, procedent de La Bisbal, qui es va instal·lar a Sant Martí a primers del s. XX com a ferrer al carrer de les Cases Noves, després es traslladà a la carretera (on avui dia és a Cal Rabella) i definitivament s’instal·là el 1914, on encara avui dia exerceixen aquest ofici en Josep i en Ramon Pujibet, net i besnét del fundador.
Cal Tonet carreter: Antoni Pujibet Ribas era un dels fills del fundador de cal Ferrer Nou i s’instal·là com a carreter a mitjan dels anys trenta en un primer moment on avui dia hi ha la botiga d’alumini, al número 72 de l’avinguda d’Anselm Clavé. Més tard, a primers dels cinquanta es traslladà als baixos de la casa que es va construir al costat de Cal Llauner. El negoci es tancà a principi dels anys setanta.
Cal Quimet carreter: Quimet Batet Carreras era de la Bisbal i va fundar el negoci als baixos de Cal Rabella , als voltant de l’any 1915. El 1920 es traslladà als baixos de la nova casa (davant de Cal Rabella, als números 80 i 82 de la carretera). Anys més tard, s’incorporà el seu pare que era boter i compaginaven la feina de boter i carreter fins al principi dels anys 60 que es tancà el negoci.
Can Carbó (molí/graner): Aquest comerç és molt antic. Tenien un molí en un edifici medieval a Can Carbó de la Riera (al costat de la Riera de Pontons). Va ser l’any 1925 que en Josep Caraltó Morgades construí un nou molí a la carretera. Avui dia continuen el negoci el fill i el net: Josep i Josep M. Queraltó.
Cal Bertran (molí/graner): Aquest negoci estava ubicat on avui dia hi ha Caixa Penedès. La forta ventada de l’1 de març de 1935 que va fer destrosses importants al poble, va destruir la porta d’entrada i va aixecar la teulada del molí.
Cal Baster: se sap de referència que a principis de segle hi va haver un baster on avui dia hi ha la impremta Pujadó.
Cal Condis (esquilador): una de les cases més antigues del poble, també coneguda pel nom de cal Comte, feia l’ofici a casa seva al carrer de les Cases Noves i també s’esquilava l’animal a domicili.
No tenim referència de que hi hagués cap esparter.

El comerç a Vilafranca
Per recordar alguns dels negocis que envoltaven al pagès quan aquest arribava a la vila, ens hem trobat amb en Pere Girò Catasús i Benet Lloverol Roca. El primer, ens ha facilitat mapes i dades per seguir l’antic camí de Sant Martí a Vilafranca i el segon, ens ha parlat de les vivències des de la vila com a ferrador en el negoci familiar que el seu pare va fundar el 1913, Cal Salvador. Tots dos ens han facilitat molts dels noms dels negocis desapareguts però que ells encara han conegut. Dels que avui encara estan actius, han estat els mateixos propietaris els que ens han facilitat una petita historia.
Tot aquest tipus de comerç que ja hem esmentat abans, eren els que estratègicament col·locats dins la vila donaven la benvinguda a la gent i els pagesos que amb els carros carregats necessitaven d’un lloc on guardar l’animal i fins i tot el carro que normalment portaven els dissabtes a mercat per vendre primer els seus productes i després comprar i tornar carregats a casa.
A totes les bandes de la vila hi havia els comerços esperant els clients de la comarca instal·lats en els carrers principals de Vilafranca per on entraven des dels diferents pobles. La gent procedent de Sant Martí, Pontons, Torrelles, La Llacuna, Pacs i altres barriades entraven a la vila pel mateix indret, l’anomenada carretera de Sant Martí (avui és el carrer Progrés, Hermenegild Clascar i Plaça General Prim). En aquesta zona hi havia diferents establiments, com:
Cal Pausets: un graner al costat de la desapareguda discoteca El Drac (actualment carrer Progrés, 44), guardaven els animals en quadres i els carros a l’era.
Cal Oms: la graneria estava situada al costat del ferrer Melcior, el fundador va ser Miquel Oms Brunet. Aquest comerç segueix actiu avui dia al carrer Hermenegild Clascar núm. 40-42, al davant de l’antic i els propietaris guarden un rebut (provablement del primer any del pagament d’impostos) que data del 1885.
Tenien quadres pels animals al carrer Ponent on fins fa poc hi havia Llums Pujadó.  Miquel Rota i la seva dona recorden que la tia feia l’esmorzar als clients que arribaven de matinada havent passat la nit per la carretera.
Cal Quim Miró: un altre graner que estava situat a la casa de Cal Freixedes (avui seu del Consell Comarcal de l’Alt Penedès al c/ H. Clascar, 3).
Cal Valentí : era un graner que estava molt proper a on avui hi ha la pizzeria l’Era. Al carrer Progés, 13. Després va haver-hi una fàbrica d’escombres propietat de l’esparter Giralt.
Cal Martorell: aquest graner estava situat on avui dia hi ha el gimnàs Squash al carrer H. Clascar, 21-23 i també tenien quadres per guardar els animals.
Cal Melcior: aquest ferrer estava situat a la cantonada del carrer Ponent i també tenia quadres. Actualment es Hermenegild Clascar, 44.
Cal Giralt dels matxos: era un tractant de cavalls que tenia les quadres on avui dia hi ha el cinema Kubrik i disposava de lloc.
El Tonet carreter: aquest carreter estava situat on avui dia hi ha la nova botiga “Tapisseria Blau”, al carrer Clascar 22 que està al costat  del Bar Stop.
Cal Magriñà: aquest fuster-carreter estava a la cantonada del carrer Ponent, número 2 del carrer Progrés 2, davant de on avui hi ha cal Font.
Cal Poti: era ferrer que estava on avui hi ha la ferreteria Badia.
Cal Pau Mestres: era un ferrer que quedava entre el que avui es el cine Kubrik i la farmàcia Amador.
Cal Fesolet: era un baster que hi havia al costat del graner de Cal Valentí al carrer Progrés.
Cal Botifarra: aquest baster estava al costat de cal Freixedes, carrer H. Clascar 5..
Cal Huguet: baster a la cantonada de l’Era Enrajolada on hi havia hagut el bar Els Cargols.
Cal Font: aquest baster actiu encara avui a la cantonada de la carretera de St. Martí amb l’Era Enrajolada, al carrer Progrés 1. És propietat d’en Jaume Font que ens explicà que el seu pare Josep Font, fill del Coll de la Barraca a Font Rubí, llogà en un primer moment la basteria que deixà el baster Huguet abans esmentat, en morir l’any 1923. L’any 1944 es traslladà de cantonada on és avui dia. El Jaume recorda la llarga cua de carros que des de l’Era es podia veure cada dissabte de bon matí quan venien a mercat.
Cal Sabè (Cal Giralt Esparter):  aquest establiment continua actiu a Hermenegild Clascar 36 des de l’any 1880, l’actual avi Fèlix Giralt Girona ens explicà que el seu avi Antoni Giralt Balaguer començà el negoci en un local de la plaça de l’oli, aleshores feia fundes d’espart per a les botes de vi que embarcaven cap a Cuba. Al voltant de 1915 es traslladà a l’actual emplaçament ocupant la casa que fins llavors havia estat d’un baster, el Baltasar.
Una curiositat que ens recorda el senyor Giralt es que en pocs metres hi havia junts el ferrer Melcior, el baster Gaspar Huguet i també el baster Baltasar, formant la peculiar terna de Melcior, Gaspart i Baltasar.

Algunes anècdotes
Un cop repassats els negocis d’abans, el Benet amb una envejable memòria ens ha parlat de la seva feina i d’algunes anècdotes. La feina de ferrar animals els ocupava tot el dia, eren cinc persones (ell, el seu pare, el seu germà i dos treballadors més). Els dies previs a la sega i la verema hi havia molta feina a ferrar, llavors eren set persones (sempre recorda un dia que van arribar a ferrar 120 potes). L’hivern era un temps de menys feina i s’aprofitava per fer ferradures. Aquestes es gastaven depenent del que l’animal treballava, però se solia canviar als tres mesos, aprofitant a vegades la mateixa ferradura si no estava molt gastada, polint el casco de l’animal i tornant a clavar-la. Aquesta feina costava una pesseta però si es canviava per una de nova en valia dues, cost que es va mantenir durant molta anys abans de la Guerra. Després de la Guerra Civil es van asfaltar moltes carreteres i això va comportar un canvi a la ferradura feta de ferro, implantant-se una goma perquè l’animal no rellisqués. Abans d’això però, es clavaven les ferradures amb claus de neu que eren amb la cabota més gran i punxeguda, sortint més que la ferradura i es clavaven a l’asfalt calent de l’estiu, però a l’hivern no anaven bé.
les capitals on hi havia carrers amb llambordes (empedrats), el desgast de la ferradura era més ràpid. Les mides de les ferradures canviava depenent del tipus d’animal i també eren diferents de les potes del davant a les del darrere. Els matxos eren animals de més bon ferrar que els cavalls, tenien el casco més gruixut. A Cal Salvador disposaven d’un potro on posaven els animal més inquiets a ferrar i quedaven subjectats per les potes (se’n deia emmanillar) i els posaven una ventrera perquè no s’ajagués a fi de facilitar la feina. Era normal canviar una o dues ferradures, poques eren les vegades que es canviaven totes quatre.
A primers de la dècada dels seixanta va començar la davallada d’aquesta feina, la gent del camp va començar a treballar amb tractors i l’animal i el carro poc a poc va quedar relegat. Segons en Benet en dos o tres anys, la feina es va reduir en un 40%.  El tipus d’animal que es tenia a la plana del Penedès era en preferència el cavall, a zones costeres com a Font Rubí hi havia més matxos i per la zona de Santa Coloma de Queralt treballaven més amb mules. Del creuament  entre una euga i un burro en neix un híbrid: el matxo, si es mascle i la mula, si es femella. Del creuament entre una burra i un cavall neix el matxo anomenat “burdégano” no sent gaire normal perquè són animals amb un caràcter difícil de domar.
Per acabar ens donà a conèixer un comentari molt conegut a la vila referent al carrer Pere Alegret. L’any 1863, a la Gran Bretanya va brotar la fil·loxera i s’escampà per arreu, fent que el vi del Penedès es cotitzés molt durant els anys que va trigar en arribar aquí aquesta plaga. El sector del vi va fer l’agost (que es diu) i la gent es va construir cases noves en aquest carrer però el 1887 la fil·loxera arribà a la comarca del Penedès i això va comportar durant anys una manca d’ingressos generalitzada que va repercutir més amb la gent que havia fet fortes despeses o que s’havia endeutat. A partir d’aquest moment, el carrer Pere Alegret popularment  es va anomenar el “carrer de les angunies”.

Bibliografia

*Pujadó i Queraltó, Lluís (1984). Els carrers de St. Martí Sarroca.
*Ribas, Antoni; Salvà, Francesc (1990). Història de Vilafranca. Vilafranca del Penedès: L’Ajuntament.
*Recuperem la història en imatges: St. Martí Sarroca 1900-1976 (2001) Valls: Edicions Cossetània/El Martinet.
*Diversos números històrics del butlletí El Martinet

REFLEXIÓ FINAL
Amb aquestes trobades hi veiem una bona eina per potenciar el civisme fomentant la relació entre gent dels diferents pobles de la comarca, a la vegada que facilitar el contacte amb la natura per tal d'aprendre a gaudir-la i respectar-la millor. Finalment un bon motiu per organitzar la caminada és per completar el treball continu que El Martinet realitza mes rere mes en la recerca de la memòria històrica, tant pel que fa a imatges com a costums, anècdotes...