CAMINADA AL MOLI DE CALABUIX (els Hostalets)
-17 de novembre del 2002-

Buscant les restes del Pi Gros
Segons que ens han explicat veïns dels Hostalets, al Pi Gros de can Lleó li va caure un llamp l'agost del 1975, uns anys després es va tallar per aprofitar-ne la fusta ja que amb
el pas del temps l'escorça de l'arbre es començava a podrir i la fusta a assecar-se. La feina de tallar l'arbre se li va encarregar a l'empresa de Salvador Escofet; ell ens ha comentat que va tenir molts problemes a causa de les grans dimensions del Pi; el tronc va ser venut per fusta i la llenya que va sortir de la brancada va ser per al propietari, cosa que va dotar la casa de can Lleó de llenya pel foc per diversos hiverns.

Caminada per anar a veure la resta de la soca del Pi Gros a l'indret del Molí de Calabuix.
El recorregut de la caminada va ser d'uns 9 km., i vam invertir-hi tres hores i mitja. Vam sortir tot enfilant el camí de les Vinyes cap a la Serra de dalt, passant per can Jorba i seguint cap a cal Calderer, vam creuar la carretera de Vilafranca per davant del Restaurant Masia
Aran, en direcció a ca la Cadia, La Granja, el bosc de cal Quim i a cal Quim vam fer una parada per esmorzar. Val a dir que aquesta primera part de la caminada, que era de 4 km., els vàrem fer amb poc menys d'una hora. Després de l'esmorzar la Pilar de cal Quim ens va
obrir la casa on ella ha viscut tota la vida, fins fa just dues setmanes (ara ja no és habitada) i
vam poder visítar aquesta casa que pertany a la hisenda de can Lieó i és una de les masies petites documentades més antigues del municipi; en una de les pedres d'un finestral es pot
llegiria data del 1618. Acabada la visita a la planta baixa de la casa de cal Quim vam seguir camí cap al riu Foix on suposadament hi havia les restes del Pi. Vam trobar la resta de la soca tot seguit perquè dues setmanes abans el Ramon (un coneixedor de la zona) ens va  acompanyar i vam explorar el lloc. Lògicament, després de 27 anys sols en quedava una
reduïda ànima de fusta del gran perímetre que havia tingut la gran soca, la resta del voltant estava podrida. Veïns del barri diuen que es necessitaven els braços oberts de tres persones per abastar el tronc.

Un veí integrant de la caminada va ser en Josep Tutusaus; ell ens va donar alguna referència d'aquet Pi Gros (o Pi bé com en diu el veïnat), també va demanar que féssim extensa una demanda perquè aquests pins que a la nostra comarca n'hi ha bastants es puguin catalogar i preservar. La Pilar de cal Quim, que ens va acompanyar fins aquest indret de la soca, ens va portar a pocs metres d'aquí per veure un altre pi jove de la mateixa espècie, però amb un impressionant tronc que amb els anys esperem que arribi a les mides del desaparegut Pi Gros.

Un cop satisfeta la nostra curiositat vam retornar al punt de sortida passant per cal Cosme de can Rabell, pont de can Rabeíl, i aquí vàrem agafar el camí de la falda de la muntanya que passa pel Mas Vell, cal Briscas, La Fassina i cal Carboner (l'hospital), fins arribar a St. Martí.