Àngels Farré i Morgades, membre del col·lectiu de voluntris de la Creu Roja

Aquesta martinenca, que és a més dona treballadora i mare, sí que podem dir que treu temps d’on quasi bé no n’hi ha, però que ens ajuda a corroborar que ser solidari no està renyit amb una vida normal.
Ja fa catorze anys que està aquí al nostre poble i ara mateix té quaranta anys.
Des d’“El Martinet” hem cregut més que oportú entrevistar a la nostra protagonista d’aquest mes, no només per la seva tasca solidària, que ja de per sí no és poc, sinó també per donar-ho a conèixer, per a veure si s’apunta algú més.

El Martinet.- Com vas començar en el món del voluntariat?

Àngels Farré.- Tot va començar a partir d’un paper que vàrem rebre a la bústia. A partir d’aquí, es va organitzar una xerrada per captar voluntaris per a la Creu Roja. En aquesta va vindre gent de la Creu Roja de Vilafranca, junt amb voluntaris per explicar les seves vivències. Arran d’aquesta xerrada i parlant amb la Montse Vega, es va decidir formar part d’aquesta associació ja que a vegades sents que realment voldries fer alguna cosa d’aquest estil.

E.M.- Si que va ser intensa la xerrada per quedar captivades, no?

A.F.- Sí, però com t’he dit abans ja anàvem predisposades a la xerrada. En aquella reunió a més vaig veure una cosa que em va cridar molt l’atenció. Va ser un senyor de setanta cinc anys que portava des dels divuit formant part del voluntariat  Explicava que sentia responsabilitat i realment  impactava i més amb la naturalitat amb què s’explicava.

E.M.- Coses així són les que calen als ossos?

A.F.- Home, no sé si aquesta seria la paraula, però el que sí que et puc assegurar és que et fa pensar molt i necessites posar-ho en pràctica en el teu entorn més immediat

E.M.- I el formeu moltes persones aquest grup de voluntaris a Sant Martí?

A.F.- Actualment, no et sé dir quants en som. L’únic que et puc dir és que jo sóc la companya de la Montse Vega i que sempre fem les visites juntes. Et podria anomenar algunes companyes com l´Enriqueta, la Mariana, el Josep, la Montse, la Mercè, entre d’altres.

E.M.- De tots aquests voluntaris, quins van ser els precursors d’aquesta tasca ?

A.F.- La Núria Colet i la Rosa Domènech són les que van portar la iniciativa d’aquest projecte, junt amb la Creu Roja i l’Ajuntament. A aquestes dues les preocupava un problema real del municipi i es van posar en contacte amb Creu Roja Vilafranca per organitzar una xerrada. En aquesta s’explicava els projectes que tenien en marxa i les tasques que porten a terme els voluntaris.

E.M.- Ets tu la portaveu del grup?

A.F.- No. Que m’hagi presentat jo a fer aquesta entrevista va ser perquè m’ho va fer arribar la mateixa Rosa el fet que El Martinet volia conèixer la nostra associació.

E.M.- Teniu nom oficial com a grup?

A.F.- No. Simplement som voluntàries de la Creu Roja.

E.M.- Les edats pertanyen a una determinada generació o són variades?

A.F.- Són molt variades. Les més joves d’aquest grup oscil·lem entorn els quaranta anys. Ara també et diré que per ser voluntari, les edats no són importants. Per ser voluntari ja pots començar des dels setze anys amb la gent de Creu Roja Joventut i després ja fins que el cos aguanti.

E.M.- Vosaltres, com a grup, pertanyeu a la Creu Roja, però les instruccions les deveu rebre d’un altre estament, oi?

A.F.- Sí. Nosaltres som una molt petita branca de la Creu Roja que treballa a Sant Martí i estem “lligats”, o més ben dit supeditats, a la Creu Roja de Vilafranca. Ens reunim de forma mensual a la seu de Vilafranca per deliberar sobre varis assumptes, com per exemple la nostra feina martinenca i l’aportació de noves idees per millorar el servei entre d’altres.

E.M.- Un servei com aquest deu tindre molts fronts d’atac, oi?

A.F.- Ui, sense cap mena de dubte! A la Creu Roja es pot col·laborar de diferents maneres. T’enumeraré algunes branques: integració social d’immigrants, gent gran, gent que pateix la sida, centres penitenciaris, etc.

E.M.- Vosaltres, com a grup de voluntaris de Sant Martí, en quina tasca esteu més familiaritzades?

A.F.- Aquí a Sant Martí el problema més acusat és la gent gran amb necessitat de companyia o per oferir suport a les famílies. Abans de la primera reunió, i com t’he dit anteriorment, ja anàvem predisposades perquè érem coneixedores d’aquesta problemàtica. En acabar la primera reunió surts convençuda de col·laborar. Aquest és l’inici del nostre projecte.

E.M.- Això dius que ho pot fer tothom però no heu de fer algun curs de formació?

A.F.- Sí. Només s’ha d’assistir el primer dia a un curs pel matí. T’instrueixen en els principis de la Creu Roja, com es va formar, què és, quins plans de formació a nivell internacional tenen, ...i arribat al final és el moment de decidir si vols formar part d’aquesta entitat.

E.M.- Sou només vosaltres els que intercediu amb les feines dels més grans?

A.F.- No. Des del moment en el que vàrem decidir entrar en aquesta entitat, es va anar a parlar amb l’Ajuntament per a poder fer una correcta distribució de les visites de tot el grup. Això es fa a través de la Nuri i la Rosa, amb qui inicialitzem la nostra tasca tot assabentant-nos de les persones més necessitades dels nostres serveis.

E.M.- Ostres, però no correspon a la Creu Roja aquesta base de dades?

A.F.- Doncs sí, però l’Ajuntament està més assabentat de les necessitats puntuals del poble.

E.M.- És suficient el vostre grup per satisfer totes les necessitats martinenques?

A.F.- No. La veritat és que el grup és molt reduït i realment fem el que podem, tot i la mancança. Això però no és una cosa que succeeixi només aquí al nostre poble, sinó que és un fet força habitual de tots els pobles petits.

E.M.- I en què consta la vostra feina com a voluntari?

A.F.- Bàsicament, fem visites a la gent que ho necessita, com ara gent d’edat avançada que viu sola. Aquestes són persones que el que realment volen és que algú les escolti. També trobem a les persones malaltes o impossibilitades. Amb aquestes, les tasques que portem a terme són les compres o qualsevol feina que per a ells els hi és impossible portar-la a terme o també, a les famílies amb avis amb dependència, donar-los un cop de mà. Cal destacar però, que el nostre grup basa la seva feina en temes de gent gran

E.M.- Alguna anècdota?

A.F.- Sí n’hi ha vàries. Una d’elles és just quan comença la teva època de vacances on estàs absent una temporadeta i els hi ho expliques. Passada aquesta, i tornant a la feina, sempre hi ha algun avi o àvia  que et pregunta si t’havies enfadat amb ell/a per alguna cosa i tu li dius el que realment ha passat, que estaves de vacances i ho entenen.

E.M.- No us trobeu gent que us digui que teniu molt de temps lliure per fer aquesta tasca?

E.M.- Doncs si vols que et digui la veritat és que sí, però jo, en el meu cas, sempre dic que tothom pot tenir aquest temps si s’ho proposa. Quan veus a la tele o a la premsa les desgràcies que passen sempre penses què podries fer per posar el teu granet d’arena i a vegades no ens n’adonem que al costat de casa tens la possibilitat de posar-lo.

E.M.- Quins són els objectius més propers?

A.F.- Ens agradaria que la gent s’animés i que no s’espantessin pel que és facilment imaginable de ser voluntari, perquè no és el que la gent s’imagina. Ser voluntari és tant senzill com ser solidari amb els demés i amb les persones més vulnerables.  Tothom ho pot ser i l’única cosa que es necessita són ganes i ànim per fer-ho. Aquesta és la nostra motivació més gran, la que ens porta a comprometre’ns amb una tasca altruista d’aquest estil. A més, pensem que aquesta és una responsabilitat nostra com a martinencs.

E.M.- Una curiositat: com s’aguanta una associació com la Creu Roja?

A.F.- Hi ha moltes vies de sustentació, cosa que no vol dir que siguin les suficients, però que ens permeten tirar endavant amb els nostres objectius. Primer de tot, hem de pensar que aquest grup disposa de socis que paguen la seva quota anual. A part d’això, es fan campanyes com la del sorteig de l’or, pedalades a benefici de la Creu Roja, etc.

E.M.- Què en penses dels fraus de certes ONG´s que s’han destapat fa poc?

A.F.- A mi, personalment, m’entristeixen molt perquè realment és una llàstima que les persones que ho necessiten no puguin beneficiar-se. Per nosaltres com a entitat, pensem què és important reflexionar sobre els set principis de la Creu Roja, que són: neutralitat, universalitat, humanitat, imparcialitat, independència, caràcter voluntari i unitat. A part, Creu Roja és una institució d’àmbit internacional.

E.M.- Quines compensacions personals hi trobeu?

A.F.- Et puc dir que el que sentim és una gran gratificació personal. Els teus ulls veuen que les persones que vas a visitar agraeixen la teva companyia i a més ho demostren. Hi ha un punt en el qual no sabem qui ajuda més a qui.

E.M.- Alguna cosa més?

A.F.- Sí., que s’animin els martinencs a formar part d’aquesta iniciativa.

Josep Anton Gabarrón