HISTÒRIA DE CATALUNYA

Dues reconquestes diferents

Els musulmans —arribats el 711 per l’estret de Gibraltar— s’estenen per tota la península. Els hispanovisigots del centre i del nord peninsular inicien la lluita a partir de la batalla de Covadonga (718), amb Pelai al capdavant. En canvi la reconquesta de les terres peninsulars mediterrànies és iniciada pels francs. Són ells, els qui a Poitiers, al bell mig de França, guanyen una batalla decisiva l’any 739 i comencen a fer recular els musulmans cap al sud, traspassen els Pirineus i arriben fins a Barcelona. Han començat, doncs, dues reconquestes diferents. Aquesta dualitat és amagada en la història ensenyada oficialment als escolars durant generacions i generacions. Això ha fet que es cregués en la idea d’una sola reconquesta, la iniciada per Pelai. No interessava (per imbuir la població de la idea de l’«España una») que, explicant amb claredat les dues reconquestes, s’enfortís més cruament la realitat de les diverses Espanyes o de l’Espanya plural.
Us heu adonat que un dels principals carrers de Barcelona es diu Pelai? Quan no hi ha la més mínima influència d’aquest noble asturlleonès en la reconquesta del que seran els primers comtats catalans, és a dir la Marca Hispànica, nascuda amb els francs. Aquest carrer s’hauria de dir carrer de Carlemany o carrer de Lluís el Pietós. Però mai carrer de Pelai.
Hem parlat de la Marca Hispànica. Hispània és un concepte geogràfic que els romans donen a tota la península Ibèrica (Portugal inclosa). És a dir, totes les terres dels Pirineus cap avall són geogràficament Hispània. Després, sempre obsessionats per l’unitarisme, a partir d’un concepte purament geogràfic han volgut imposar un concepte polític unitari oblidant que a dins hi havia Portugal. Portugal és dins d’Hispània.

EL NAIXEMENT POLÍTIC DE CATALUNYA

Després de la invasió sarraïna, cap al 718, gran part de la vella oligarquia hispanovisogòtica cercà l’ajut dels carolingis a l’antiga Narbonense. Fou llavors que es creà un pacte tàcit entre l’oligarquia catalana i les autoritats franques. L’entesa responia a l’interès comú d’establir un territori de frontera, per delimitar l’expansió dels musulmans. D’aquesta manera, part del territori de l’actual Catalunya, al nord del Llobregat, quedà dominat pels comtes i inserit en l’àrea política de l’Imperi carolingi. En un temps marcat pels conflictes territorials, els carolingis pretenien una restauració de la vella idea imperial dels romans, però des d’una posició cristiana.
La Catalunya vella o territoris que anaven des del nord del Llobregat fins a Occitània, esdevingué un territori de marca o frontera que feia d’escut davant les escomeses dels sarraïns. L’administració d’aquells territoris era en mans dels comtes, llavors supeditats al servei de l’emperador Carlemany. Així, els comtes aglutinaven funcions bèl·liques, eren l’autoritat militar al si del comtat i tenien funcions de policia, d’administradors de justícia i encarregats de la qüestió fiscal; és a dir, recaptadors d’impostos per a l’Administració carolíngia. Tots els comtats, políticament parlant, eren independents entre ells, per bé que depenien tots de l’Administració imperial.
La fórmula política utilitzada era la pròpia de l’Europa prefeudal amb relacions de tipus vassallàtic, a través de les quals s’establien nexes de relacions personals basats en la fidelitat militar. En el cas català, això significava que davant d’una ràtzia o atac sarraí, els comtes catalans i les tropes del Imperi carolingi s’havien d’ajudar mútuament. Al nord del Llobregat, Catalunya estava associada a l’Imperi carolingi i governada per comtes catalans. A les zones del sud i l’oest del Principat de Catalunya hi havia establiments sarraïns, dels quals destaquen els nuclis de Lleida, Balaguer, Tortosa i Mequinensa. Aquestes zones pertanyien a al-Àndalus o a d’altres territoris peninsulars sota el domini polític sarraí, amb les autoritats polítiques de confessió musulmana.
Atès el caràcter minoritari dels nous pobladors sarraïns i la desproporció numèrica entre tropes invasores i població autòctona, es tolerà la pràctica del judaisme i del cristianisme. Els antics habitants podien conservar llur opció de culte a través del pagament d’un impost. Aquest era el cas dels mossàrabs (cristians que podien practicar la seva religió dins del territori sarraí). En cas contrari, no pagaven l’impost de llibertat de culte i es convertien en muladins o musulmans nous. Entremig de la Catalunya Vella i la Nova hi havia una àmplia zona fronterera, terra de ningú on s’arrengleraren les fortaleses i guaites: al nord, les dels comtats cristians, i al sud, les dels musulmans. De manera que ambdues comunitats es vigilaven mútuament. Les relacions entre els veïns presentaven una gran diversitat: anaven des de la cordialitat i la cooperació en el comerç, fins a l’enfrontament bèl·lic directe, tot passant per múltiples aliances militars. De manera que de vegades cooperaren per derrotar un enemic comú, sense tenir en compte la seva confessió religiosa, i d’altres guerrejaren per disputar-se un determinat territori.
D’acord amb la correlació de forces dels uns i dels altres, cristians i sarraïns pactaven o guerrejaven, segons convenia a la conjuntura política. A la fi, la disgregació del poder polític al si de la comunitat andalusina, en l’època de les taifes —al voltant del 1030— l’aprofitaren els comtats dels nord per reincorporar els vells territoris ocupats pels sarraïns. Aquest procés tingué un dels moments àlgids en temps de Ramon Berenguer IV, que caigueren en mans comtals catalanes els territoris de Tortosa i Lleida el 1148 i el 1149 respectivament.
Cap al segle xii els comtats catalans estaven organitzats en un seguit de comtats independents que alhora reconeixien la figura del comte de Barcelona com a «cap natural», per bé que en determinats moments se’n qüestionés l’autoritat. Pel que fa a la ubicació territorial del Principat de Catalunya, inicialment tenia l’epicentre als Pirineus, que havien estat l’espina dorsal de la Catalunya prefeudal. Els comtats de la Cerdanya, el Conflent, etc., foren, precisament, el bressol del Casal del Comtat de Barcelona. Destacà, també d’aleshores, l’estreta relació amb la cultura occitana, que es considerava «germana» de la catalana.

Cronologia

752. Francs. El rei dels francs decideix començar a constituir una zona de seguretat militar, o marca, entre el seu regne i al-Àndalus, el país més occidental de l’Imperi islàmic amb capital a Damasc.
759-801. Cristians fins al Llobregat-Segre mitjà. Successivament els reis francs, i especialment Carlemany, incorporen al seu regne (imperi, amb Carlemany, amb capital a Aquisgrà) el Rosselló, l’Empordà, l’Urgell, la Ribagorça, Girona, Barcelona, fins a la línia dels rius Llobregat-Cardener-Segre mitjà. 
801. Els primers comtes. Els reis francs anomenen administradors-representants seus als territoris incorporats: són els comtes dels sis comtats que, en conjunt, formen la Marca Carolíngia o Marca Hispànica.
813. Marina de guerra. El comtat d’Empúries organitza una marina de guerra per a actuar contra les naus pirates musulmanes. Aquesta esquadra és un dels primers exèrcits «estatals» d’Europa, després de la desaparició de l’Imperi romà.
879. Monestirs. Fundació dels monestirs, que són centres de treball i escoles, de Cuixà, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses.
897. Comtes hereditaris: una dinastia. Guifré el Pelós, comte de l’Urgell, la Cerdanya, Girona, Osona i Barcelona, decideix convertir els comtats en hereditaris. La nova dinastia serà de llarga duració (fins al 1410).
902. Les Balears, a al-Àndalus. Les illes Balears són conquerides per les armes musulmanes.
929. Califat independent. Al-Àndalus s’independitza de Damasc. La seva nova capital, Còrdova. El 1010, el califat de Còrdova es fragmenta en moltes unitats polítiques: els taifes.
947. Sant Pere de Rodes. Primer abat del monestir benedictí de Sant Pere de Rodes.
967. Gerbert. El futur papa Silvestre II, el matemàtic i físic occità Gerbert d’Orlhac, arriba a  Vic on estudiarà abans d’anar a Roma.
985. Ràtzies, i Sant Jordi. Les relacions de col·laboració entre els comtats i el califat, interrompudes per les expedicions de rapinya decidides des de Còrdova. Almansor, primer ministre del califat dirigeix una ràtzia sobre Barcelona. El comte Borrell se’n surt, gràcies, segons la llegenda, al cavaller sant Jordi de Capadòcia.
988. Comtes independents. Davant de la no resposta a l’ajut demanat pel comte Borrell II al rei franc Hug Capet, el comte de Barcelona decideix no acceptar l’autoritat superior del rei.

Bibliografia

BALAÑÀ, Pere: L’Islam a Catalunya (segles viii-xii), Barcelona, Rafael Dalmau Ed., 2002.
BONNASSIE, Pierre: Catalunya mil anys enrera (segles x-xi), 2 vol., Barcelona, Ed. 62, 1979.
CAMPÀ, Joan: Els orígens nacionals. L'Alta Edat Mitjana (segles vii-xi), Barcelona Ed. Barcanova, 1991.
REYNAL, R.: Abú-Bequer, el Tortosí. La Catalunya sarraïna,Barcelona, Ed. Graó, 1987.
SALRACH, Josep M.: Dels orígens al segle xii, Barcelona, Ed. Vicens Vives, 1987.
SALRACH, Josep M.: El procés de formació nacional de Catalunya (segles viii-ix), Barcelona, Ed. 62, 1978.