La història dels constructors Canals
Breu pinzellada de l’actual situació econòmica amb en Jordi Canals

Fa uns dies vàrem parlar amb en Jordi Canals i Mascarò, el qual ens va suggerir d’entrevistar-lo per explicar-nos una mica, des del seu punt de vista, quina és la situació econòmica que estem vivint i també per retre-li un petit homenatge als qui van donar peu a l’empresa que avui és Obres i Edificacions Canals.
Així doncs, sense pensar-hi més, hem accedit a fer-li l’entrevista.

El Martinet.- Quan va començar la vostra empresa?
Jordi Canals.- La nostra empresa ja prové del nostre avi, en Josep Canals i Gol, nascut el 1902.
E.M.- Home, però una empresa no comença del no-res, oi?
J.C.- Està més que clar. El meu avi, en arribar als divuit anys, va començar a fer de manobre aquí a Sant Martí. Per aquelles èpoques s’aprenia ràpid a fer de paleta i de seguida va començar amb el Magí de cal Sisplau a fer vàries obres a Barcelona. Segur que hi ha alguna cantonada de l’avinguda Diagonal de Barcelona que ha passat per les seves mans. La cosa va anar tirant endavant d’aquesta manera fins que va arribar la Guerra Civil. Després d’aquesta, ja va ser quan va començar a fer de paleta a Sant Martí, amb l’ajuda del seu germà, en Joan Canals. Un cop ja funcionava es va afegir el pare, en Pere Canals, que va passar a ser l’encarregat de portar l’empresa endavant amb pas ferm, contractant mà d’obra amb decisió. La cosa va continuar amb pas ferm, fins a fundar l’any 1975 Obres i Edificacions Canals, SL, empresa dotada de 14 o 15 persones, de Sant Martí, durant els primers anys de vida.
E.M.- Llavors veig que l’empresa actual no era ben bé com la d’abans, no?
J.C.- Doncs no. Quan va començar el meu avi, va iniciar l’empresa com a autònom i el meu pare també, però fins el moment que ja va decidir fundar l’actual societat limitada.
E.M.- Continuant amb els inicis de l’empresa: Quan és que entreu a formar part de l’empresa?
J.C.- Després de diversos anys construint amb el pare al capdavant, ja va arribar el moment de la tercera generació dedicada a aquest ofici. Va arribar el meu torn als 14 anys i el del meu germà Josep, treballant en tot moment darrere de l’avi, que era en tot moment qui ens ho explicava tot. No va ser fins a la dècada dels anys 90 que en Josep i jo vàrem agafar el rumb de l’empresa, amb tot el personal de Sant Martí. Vàrem passar a ser administradors de l’empresa. Tant ell com jo, teníem més que clar que el que volíem era una empresa com Déu mana, a pesar d’haver-se reduït el personal a 9 persones. Tot i així, actualment treballem amb tots els nostres clients de tota la vida.
E.M.- I quins són els principals canvis des que es va començar l’empresa a ara mateix?
J.C.- Un dels principals aspectes és que abans es cobrava per dia treballat. Un altre dels aspectes importants a ressaltar és que a partir del meu pare, tots els treballadors estan en regla. Potser considero què és el canvi més gran i és el que més es nota a la butxaca, perquè a l’administració se li ha de pagar molt.
En temes constructius, et puc dir que no seria capaç d’enumerar-te totes les millores que s’han anat produint durant tots aquests anys. Podem començar per fer bastides amb taulons i cordes als actuals “mecanos”, que son bastides perfectament lligades i amb tota la seguretat del món. A part les millores que s’han arribat a fer en grues, formigoneres, la introducció de martells picadors... vaja la tecnologia en general. Et puc ben assegurar que l’avi actualment es quedaria ben parat si veiés tots aquests avenços en la construcció.
E.M.- Bé, però ja saps que totes aquestes millores en la feina només tenen un finalitat, que en general és la millora de productivitat.
J.C.- Sí, realment ha estat un canvi d’estil en el treball. Ara qualsevol feina es fa ràpid, en menys de la meitat del temps. Per contrapartida, ens topem amb el cost d’una persona, que actualment és molt alt per tenir-lo en regla. A més amés, jo ja tremolo, perquè el 1 de juliol del 2010 es portarà tot el tema de treball des d’aquí la Generalitat de Catalunya.
E.M.- El teu avi va ser realment el primer paleta de la família?
J.C.- Realment podem dir que sí. Els temps d’abans eren molt diferents als actuals. Quan un fill d’una família no tenia terres per treballar, s’havia de buscar la vida buscant altres feines a jornals. En el seu cas va començar arreglant cases velles i al final n’ha acabat fent.
E.M.- Però la cosa no ha acabat només aquí al poble, oi?
J.C.- Doncs no. Com ja t’he dit abans, s’ha treballat per a clients de Barcelona en la mateixa Ciutat Comtal i sobretot en els últims 20 anys s’ha fet alguna promoció aquí al poble mateix, concretament a cal Cames, a peu de l’església i el Castell, però també a Vilafranca del Penedès i als Monjos.
E.M.- I com veus la construcció actualment?
J.C.- T’ho diré amb una sola frase: La construcció està malament. Només cal que miris el repertori de pisos i constructores que tenim aquí mateix al poble: hi ha 2 o 3 blocs per acabar i encara que estiguessin acabats encara restarien 140 pisos per vendre. El que està clar és que qui tingui un terreny i es vulgui fer una casa se la farà, però el que ve a ser el tema de pisos, almenys aquí al poble, s’ha explotat molt i no crec que es facin més pisos de moment i a més s’estarà molt de temps a fer-ne. Ara tampoc no cal que ens enganyem. És una cosa que haguéssim fet molts: Comprar terres barates i vendre-les transformades en pisos molt cars. S’ha fet mentre ha durat la cosa.
E.M.- Quina és l’obra feta per l’empresa Canals al llarg de tota la seva història de la qual us sentiu més satisfets?
J.C.- La millor obra, sense cap mena de dubte, és la urbanització de cal Cames, amb la construcció de les cases incloses. Has de pensar que es va començar amb un rebaix del terreny i ja es va començar amb el clavegueram, dotació d’aigües, llum i gas a totes les parcel·les i totes les instal·lacions en general. És una obra de la qual un es pot sentir molt satisfet i més havent pogut fer les cases a gust del consumidor final.
E.M.- Quina és la teva visió de l’actual situació de crisi?
J.C.- Suposo que la meva visió és la de molta gent, que es pot resumir dient que s’ha estirat més el braç que la màniga. Jo no acabo d’entendre, igual que molta gent tampoc, com podia ser que una persona amb un sou normalet es pogués comprar pis, bon cotxe, bona tele, viatges sense parar, etc. Cadascú s’ha de posar al seu lloc però és que a més, si els bancs donaven tot el que se’ls demanava, ja acabem de posar la cirereta a dalt de tot del pastís.
Des del meu punt de vista, els bancs han estat els màxims responsables, però ja sabem com són, s’excusen entre ells. Si un banc feia això de baixar i deixar el calé, l’altre tampoc es quedava enrere. Va ser en aquest moment de tancar l’aixeta que se’n va anar tot en orris. En el moment que una empresa no pot renovar la seva pòlissa amb el banc, què és com la seva assegurança de liquiditat per poder treballar, més val tancar.
Compte! I per suposat la culpa se l’emporten tots el polítics, ni els d’un bàndol ni els de l’altre, TOTS. No haurien d’haver deixat que es produís aquesta situació. Ells tenen mitjans per veure-ho. Entre bancs i polítics ja ens han ben fotut, ja.
Veus, una cosa que veig jo i per suposat molta més gent és que les empreses grans sempre són ajudades per l’administració. I les petites què??? Però si formen el teixit econòmic del país!
E.M.- Quina solució donaries a l’estat actual?
J.C.- Primer de tot, dir que per mi encara queden de 2 a 3 anys per posar-nos a to. Necessitem bons gestors que posin els calés dels nostres impostos on toca. Ja sabeu que actualment, la confiança en els nostres polítics és 0. No veig pas un arranjament immediat, tan de bo!

L'avi fundador, Josep CAnals i la seva esposa.

 Els successors Pere Canals, pare, i Josep i Jordi Canals, fills, en una imatge retrospectiva.

  Josep Antón Gabarron

< Portada