Com bé diu el refranyer popular, cada febrer ens arriba el Carnestoltes o Carnaval, festa de divertiments públics, de gresca, satírica o crítica -n’hi ha per a tots els gustos- però eminentment popular i participativa. Avui, doncs, el que toca és parlar de Carnaval.
La tradició carnavalesca, avui força arrelada a la nostra terra, ve de lluny i, al llarg de la història, ha sofert bastants avatars. Els orígens ancestrals són força confusos, per bé que és troben referències ja al segle XVI, en què la noblesa solia fer paròdies dels jocs cavallerescs. El ball de màscares o de disfresses ja estava generalitzat, malgrat les reiterades prohibicions eclesiàstiques i civils, especialment en èpoques de crisi –guerres, epidèmies, sequeres-. És per allà el segle XVIII que s’estengueren, també, entre les classes populars.
Històricament, per carnaval es manifesten, d’una manera barrejada i confusa, costums i festes molt antics, molt heterogenis i diversos, propis de diferents estadis de la civilització, alguns dels quals, havent estat bandejats pel cristianisme, trobaren en aquest període de l’any possibilitats de manifestar-se. El cristianisme va anar desdibuixant el caràcter simbòlic i màgic de les festes carnavalesques primitives, que van ressorgir a l’edat mitjana, principalment a Itàlia, d’una manera menys llicenciosa però més popular.
En cada època, les manifestacions carnavalesques mostren els costums segons l’estat en què es troba la vida dels habitants d’una localitat i segons estiguin de més o menys humor per a practicar-los. Les rues que circulen pels carrers dels pobles eren i són el termòmetre que assenyala el grau de benestar o penúria dels ciutadans, el grau de satisfacció o d’indignació del poble.
La ideologia professada pels governants serà un altre condicionant, i les autoritats ordenaran la supressió de tota mena de festes i fins hi tot prohibiran portar careta a la via pública, que només serà permesa en balls de disfressa donats en llocs tancats. En èpoques no tan llunyanes, durant el franquisme, el carnestoltes també fou prohibit oficialment a Espanya i la seva celebració restà limitada a l’àmbit privat.
Però, centrant-nos ja en l’avui i el nostre entorn comarcal, cal notar que Carnaval és una festa que aquests últims anys està guanyant popularitat, tant en la participació com amb l’expectació. Sitges i Vilanova en són els pioners, mantenint la tradició de molts anys i, per proximitat, al Penedès s’està convertint en un referent on cada any hi ha més pobles que el celebren.
Avui, una festa pagana i ancestral com és Carnaval es converteix en un moment on qui hi participa treu molta tensió del cúmul d’estrès que aquesta societat tan competitiva i consumista ens encomana. Els participants, durant moltes setmanes abans, es troben, assagen, dissenyen la carrossa i el Carnaval dura quasi un mes al Penedès. És una disbauxa que el que ho prova un any s’hi enganxa, i és que és una teràpia molt sana per treure’s el pes de tantes obligacions diàries que es tenen, unes d’ineludibles i d’altres que ens imposem. El Carnaval, amb l’auge que està experimentant en els últims anys, ens convida a sortir al carrer, faci molt de fred o no, i viure l’aire festiu i desenfadat d’una festa universal i que, avui dia, amb els vents que corren, es fa més necessària que mai.
La gran quantitat de colles amb nombrosos participants omplen d’alegria i color els llargs carrers, però els participants passius i badocs encara són més. Uns i altres, i malgrat els temps presents plens de modernitat, configuren la tradició de la gran festa popular que és el Carnaval.
Per una teràpia col·lectiva, visquem el Carnaval !
EQUIP DE REDACCIÓ
La ventada del 24-E, un desgavell per a tothom
El Martinet, Associació d'Informació i Divulgació Cultural de Sant Martí Sarroca
