CALERS

L’atur
Aquest mes m’he proposat parlar d’un tema que està en boca de tots, concretament de l’atur.

L’atur el podem entendre com aquelles persones que tenint l’edat i les ganes de treballar no ho estan fent.

Evidentment, l’atur és una de les variables macroeconòmiques més importants, potser la més important. La majoria de tractats nacionals i supranacionals, començant pel nostre recorregut Estatut de Catalunya, passant per la inamovible Constitució espanyola i arribant al criticat Tractat de la Unió Europea expliquen que el treball és un dret de tot ciutadà. Però aquest dret per ineficiències del mercat a vegades no es pot veure complert.

A major nombre d’aturats parlem directament que els ingressos per família són inferiors, que les despeses estatals són superiors, que el consum global decau i que per tant els ingressos de les empreses també es veuen afectats. Moltes vegades en economia es parla de cercles virtuosos (o viciosos en segons quins casos), i per tant els governs fan amb més o menys fortuna tot el que poden perquè els seus ciutadans no es vegin privats del seu dret al treball.

Perquè a banda dels efectes malèvols de l’atur en l’àmbit econòmic, no podem oblidar els problemes socials que un atur elevat pot provocar.

I és cert que calcular aquesta dada es pot fer des de diferents perspectives. A Catalunya es fa des de dos punts de vista, el nombre de persones registrades a les oficines de treball i el resultat de l’enquesta de població activa (EPA). En general, les dues haurien de donar dades similars però per diverses raons a les nostres contrades l’EPA és força superior a l’altra. Hi ha moltes raons però una de clara és el gran nombre de persones que busquen feina però com que no tenen dret a l’atur no estan apuntades a les oficines de treball.

I per posar-ho en perspectiva, les dades oficials europees es basen en l’EPA, que té una metodologia idèntica a tots els països de la Unió Europea.

Aquí veureu l’evolució recent d’aquesta dada a Espanya que amb les dades oficials va arribar prop del 14% al mes de novembre, comparat amb la mitjana europea que és de prop del 7,5%, de l’americana amb una dada al voltant del 6,5% i del Japó amb un 3,9%.

A Europa han fet les seves estimacions que són força negres, diuen que l’atur pot arribar a l’Estat espanyol prop del 19% de la població activa (que és aquella població que vol treballar). Esperem que no es compleixin perquè aquests registres només els podem trobar en països del Tercer món.

Estem vivint moments en què la demanda de productes s’ha frenat i les empreses necessiten menys treballadors. Moltes de les empreses que han sortit per la televisió han efectuat un dels anomenats ERO, o el que és el mateix un expedient de regulació d’ocupació.

Aquest és un procés reglat per l’Administració pública però en definitiva no és més que un procés legal en el qual l’empresa presenta al govern un pla per fer efectius uns acomiadaments massius dels seus treballadors. L’administració ho pot revocar (com quan SEAT ho va demanar perquè els camioners van fer vaga tres dies) o aprovar-ho
(com ha passat a SEAT últimament).

De fet les notícies de nous ERO’s no paren de sortir a la premsa però és més cert que a les “Pimes” (petites i mitjanes empreses) el ritme de destrucció de treball és molt més elevat que a les grans empreses.

I com sempre ens intentem preguntar què ens ha dut a aquesta situació i què podem fer per solucionar-ho.

La nostra economia s’ha sustentat bàsicament sobre tres indústries. La més important els darrers anys és la de la construcció. I no cal parlar-ne perquè tothom sap com està. I no només hem de pensar amb els manobres, sinó també amb tota la indústria complementària (des de transportistes, fins a venedors immobiliaris). De fet, Europa senyala com les economies amb pitjor perspectiva l’espanyola i a l’anglesa justament pel pes del sector de la construcció.

El següent motor econòmic del país és el de la indústria de l’automòbil. I com sabeu, totes les empreses que fabriquen cotxes arreu del món, començant per les americanes, estan en un procés de reducció de personal. I si això passa a Catalunya de cop tindrem un problema molt greu ja que en determinats estudis es parla que més de 1,5 milions de persones depenen directament o indirectament d’aquesta indústria (que algú pensi en el polígon dels Monjos, per exemple).

I la tercera és el turisme que evidentment en un temps de crisi econòmica mundial es veu afectat; perquè els de fora no vénen i els d’aquí no gasten.

Estem, doncs, en un moment de crisi però sense cap mena de dubte també serà un moment de canvi. Els nostres governs no poden seguir protegint el model econòmic basat en el “totxo” i en els llocs de treball sense valor afegit. Algú es pensa que una multinacional es pot estar aquí (per exemple Sony) sabent que diguem a Eslovàquia poden produir igual però a un cost molt més baix? Si és així, només és qüestió de temps que marxi.

Crec que el model a seguir és l’alemany en el qual la cultura de la superació és molt més important que aquí. Penseu com entre tots ens hem deixat enlluernar per aquells constructors sense escrúpols que van fer molt i molts diners en comptes d’emmirallar-nos en científics importants com per exemple els empresaris farmacèutics de Grifols.

I que es creï un model econòmic amb feina de més valor afegit no significa que tothom ha de ser un enginyer. Perquè aquestes feines més específiques també necessiten de tot de treballs complementaris. O qui us penseu que ven el pa als enginyers? O qui arregla els cotxes d’aquests?

Així, doncs, ara només ens queda veure com evoluciona tot plegat. A curt termini les prediccions no són massa optimistes però hem d’exigir que com a mínim ens serveixi per no tornar a repetir errors i enrocar-nos en models econòmics obsolets.

David Rabella