CAL€R$

Deute públic

Hola de nou a tots. Comença l’any, estem al gener i tothom recorda o ens fan recordar com de difícil és de passar aquest mes que per mala sort és dels que té 31 dies.
I per què aquest estat general de depressió consumista passa al gener? Doncs no cal ser molt expert en economia, cal simplement pensar que el que fem en l’àmbit general és purgar els excessos que fem tots (absolutament tots) durant les festes de Nadal.
Així doncs, i com a conseqüència positiva d’aquest problema, hi ha les famoses rebaixes, bàsicament perquè les empreses volen compensar la baixada del consum amb una millor oferta de preus. I això fa que els que van només apurats (no aquells que van molt apurats) es decideixin a gastar una mica més i fer que l’economia del país no s’aturi.

Bé, del que vull parlar en realitat és dels deutes. En aquestes dates, té deutes moltíssima gent. Per començar aquells que paguen hipoteca tenim un deute, ja que hem gastat més del que podíem pagar en efectiu en aquell moment. Però si anem a coses més banals, els que paguen amb la targeta de crèdit a terminis deuen les seves compres com a mínim de Nadal. També hi ha qui deu part del cotxe o fins i tot de les vacances. O qui paga a terminis la rentadora o aquella tele de plasma que queda tan bé al menjador.

I tothom deu alguna cosa? Sí, rotundament sí. I deixeu-me analitzar la sentència més endavant.

Volia parlar dels deutes en un àmbit més general, no de les persones, tampoc de les empreses. Volia parlar dels deutes de les administracions públiques. Tal i com funciona l’estat del benestar on vivim, els ciutadans paguem directament o indirectament uns impostos per a canvi rebre unes prestacions i uns serveis.
Però les administracions públiques també es poden endeutar, no són menys que ningú. És a dir, poden demanar més diners per pagar coses del present a retornar en el futur. Això és bàsicament un deute.
Els polítics que ens governen, a través dels pressupostos, decideixen utilitzar més o menys deute en funció de l’estat de l’economia. I com bé sabreu, en èpoques com les actuals on els ingressos disminueixen en l’administració és quan és més necessari de gastar.
Un exemple molt elemental seria parlar dels treballadors. Quan un treballador està en actiu (és a dir treballant i cotitzant) aquest paga anualment a les administracions un impost. Però si aquest treballador en actiu es queda a l’atur, l’administració no només es queda sense cobrar l’impost sinó que a més a més li ha de pagar l’atur. I com penseu que va l’Estat espanyol en aquestes èpoques on s’arriba a nivells d’atur propers al 20%? Doncs necessita demanar més diners, és a dir, crear més deute.

Però qui dóna aquests diners? Doncs en condicions normals són els inversors (particulars o empreses) els que decideixen deixar aquests diners. I què hi guanyen? Doncs uns interessos que seran més alts si aquests inversors perceben més risc per a la inversió. I qui marca aquest risc? Doncs entre d’altres, hi ha agències de qualificació de risc que es dediquen a posar de manifest la situació creditícia de tot (incloent els estats). Cert que li deixaríeu abans diners a un que estigui poc endeutat que a un que ho estigui molt? Cert que li deixaríeu abans diners a un que tingui uns ingressos més alts que un que no en tingui? Doncs aquestes preguntes i d’altres amb la mateixa filosofia són les que treuen a la llum aquestes agències.

I on volia arribar és que aquest darrer desembre, les empreses mundials més importants de qualificació creditícia han dit que el risc d’invertir a Espanya és més elevat que no pas havien dit abans i que les perspectives és que encara empitjori més. A l’Europa de l’euro, qui està en pitjor situació és Grècia, però si li ajuntem Itàlia i Portugal tenim un grup de nom com a mínim curiós. És el grup dels PIGS. Aquest nom prové de les inicials en anglès d’aquesta països però el més curiós és que aquestes sigles han fet furor als països anglosaxons perquè l’acrònim equival a la paraula PORCS. Sobren comentaris, oi?

I el fet que aquestes agències de qualificació hagin abaixat el ràting (és el nom tècnic a dir que han augmentat el risc) fa que el finançament és més car, que crea un cercle viciós de difícil solució.
A hores d’ara un dels dilemes més importants al Parlament Europeu és què fer en el cas que aquesta situació es torni insostenible. Grècia, amb els problemes econòmics i socials que està vivint necessita ajuda. Però si aquesta ajuda torna a venir d’Europa, significa que aquesta ajuda també ha d’anar als altres PIGS. Però si ajudem tothom, els que realment van millor que la resta es poden veure afectats per la falta d’inversions, conseqüència que els diners no són infinits. Un dilema de difícil solució ja que l’altre solució és la de no ajudar. Que és el mateix que dir que Europa no existeix, o el mateix que dir que Europa només són França i Alemanya.

I a nosaltres com ens afectarà tota aquesta problemàtica? Bàsicament dir que les pujades dels impostos de manera contínua seran un fet sí o sí en els propers anys, i que les prestacions de tot tipus se’n veuran repercutides en menys inversió o en menys beneficis. Però això li passa a tothom. Si per Nadal hem gastat molt, a les rebaixes podem gastar menys.

I abans d’acabar us desenvolupo el perquè tothom deu diners. Els Estats són dels seus ciutadans, oi? I si l’Estat deu significa que els seus ciutadans també. Si no li podeu preguntar a algun argentí o a un islandès a veure què en pensa d’aquesta afirmació. I per cert, amb el deute actual de les administracions públiques espanyoles (Estat, comunitats autònomes, diputacions, ajuntaments i altres) cada espanyol (independentment de si te’n sents o no) deuen al voltant de 7.000 euros i possiblement arribin a 12.000 a final del 2010.

David Rabella

< Portada