La campanya de la verema ens porta a un nou curs d’activitat després de l’estiu sense donar marge a gaires consideracions. La crisi econòmica que ningú pot amagar a hores d’ara serà una de les consideracions que els elaboradors utilitzaran enguany per rebaixar, un cop més, les pretensions dels pagesos a l’hora de retribuir el seu treball de tot un any. Però els pagesos, a més, es troben afectats per una forta pujada de preus dels combustibles i productes per a l’agricultura. I, enmig de tot això, algú hauria de ser conscient del valor de l’agricultura a casa nostra i a l’Europa occidental –perquè inevitablement s’ha de parlar de la UE en aquests casos- no tan sols com a font d’alimentació bàsica, malgrat les importacions, sinó per mantenir una professió i una ocupació laboral igualment bàsics.
La tardor ens enfrontarà de bat a bat amb la cruesa de la situació econòmica, amb la necessitat d’establir prioritats a l’hora de mantenir l’estabilitat i el benestar social de la població, aspectes que són essencials per a la salut com a grup humà, però que hi ha risc de perdre si no s’actua de la forma adequada.
Mentrestant, com a país Catalunya s’enfronta al repte del desplegament de l'Estatut i de la necessària millora del seu finançament i competències. A banda que es tracta de reformes justes (si la justícia és equitat i proporció entre esforç i fruits), un mal resultat pot posar en perill l’estabilitat política a Catalunya i podria provocar un avenç electoral que no beneficia ningú.
Aquests dies hem estat testimonis de la invasió de Geòrgia pels russos. No és la primera vegada que els interessos imperialistes de la nomenklatura russa (alts funcionaris, exdirigents del PCUS i nous empresaris i especuladors sense escrúpols que tenen en Vladimr Putin el seu millor representant) desestabilitzen despietadament la situació internacional amb el recurs de la força. No és tampoc només cosa de russos, i per no parlar només d’Iraq, recordem la invasió nord-americana de l’Illa de Granada, l’ocupació del Canal de Panamà i moltes altres situacions. Però és preocupant la sensació d’impunitat i de llei del més fort que traspua d’aquesta situació.
Els Jocs Olímpics de Pequín són un altre exemple d’impunitat, maquillada per l’espectacularitat de cerimònies i de rècords i medalles. I ja no és tan sols la situació al Tibet o els greus desequilibris socials que hi ha a l’interior de la Xina, sinó fins a quin punt el règim de Pequín pensa mantenir la seva política d’impunitat després dels Jocs Olímpics.
Perquè la sensació d’impunitat, el convenciment que ningú pot demanar comptes ni fer rectificar una conducta, és una mostra de totalitarisme que, un cop ha començat, no se sap on acaba ni amb quines conseqüències. I això, com va dir aquell, aquí i a la Xina.
EQUIP DE REDACCIÓ
Eufòria d'expansió comercial
El Martinet, Associació d'Informació i Divulgació Cultural de Sant Martí Sarroca
