Certes discrepàncies amb el llibre “Sant Martí, l’emprenta de la gent”

A arrel de la publicació d’aquest llibre, molta gent gran del poble s’ha adonat que hi ha certes coses errònies, que amb aquesta entrevista mirarem de corregir-les. En aquest cas, hem rebut l’assessorament d’en Jaume Puiggròs, que ha estat qui ens ha posat en el camí correcte.

El Martinet.- Quina és una de les primeres mancances d’aquest llibre?
Jaume Puiggrós.- Una de les primeres mancances és l’oblit en l’escriptura d’una de les escoles del poble. Hi surt l’escola de la Rovira Roja, la dels Hostalets i la de les nenes i nens de Sant Marí, però en cap moment es fa menció de l’escola de la Torre.

E.M.- Què més em pot dir de les mancances del llibre?
J.P.- Doncs mira, del tema mancances et puc dir que sobre els forners també en falta un, el Sr Monfort. Me’n recordo perfectament que després que el Sr. Monfort deixés la professió, es va instal·lar al mateix lloc en Miquel Cruset, avi de l’actual forner Cruset. Posteriorment, s’hi va posar un mestre de l’ofici que es deia Rafael Duc, que va estar actuant com a tal durant uns quants anys. No t’ho puc precisar de forma exacta, però hi va estar uns pocs anys i quan va marxar li va tocar el torn a un altre Rafael, el Rafael Mayans. Posterior a aquest últim ja van vindre els actuals, coneguts com “Els de Pontons”, amb en Magí al capdavant.

E.M.- Veig que a part dels forners de Pontons, només han sobreviscut els Cruset com a forners que han passat pel mateix lloc que en Monfort.
J.P.- Doncs sí. En Miquel Cruset quan va marxar de Cal Monfort es va establir allí on actualment viu la seva filla petita i el seu gendre. Posteriorment, ja es van fer la casa on es van instal·lar definitivament.

E.M.- Ara que m’ha mencionat el Sr. Monfort, es veu que la seva filla va estar festejant amb un doctor del poble, oi?
J.P.- Doncs sí, mira, i a més és un doctor que tampoc s’ha mencionat en el llibre del poble de Sant Martí. Aquest es coneixia com el Dr. Vicenç, que per dir-ho d’alguna manera, va actuar per separat del Dr. Roig. Això va ser degut a què hi va haver un petit malentès entre l’Ajuntament i el Dr. Roig. Va ser arran d’aquesta petita trifulca que “uns senyors” de l’Ajuntament van fer venir a aquest segon doctor, degut a la divisió que es va generar. Aquesta divisió no va ser cosa de setmanes, sinó que la dualitat doctoral va durar força temps, tant de temps que va ser quan es va aparellar amb la filla del forner Monfort.

E.M.- I van durar gaire temps aquestes dues coses?
J.P.- Doncs mira, si et refereixes a la prestació de serveis d’aquests dos doctors et diré que em sembla recordar que va ser immediatament abans i immediatament després d’acabar la guerra. Respecte a l’altre tema, suposo que et refereixes si es va casar amb la filla del Sr. Monfort, oi?

E.M.- Sí, sí, ja va per bon camí. Es va consolidar aquesta relació?
J.P.- La veritat és que no. Quan va marxar el Dr. Vicenç ja no existia relació, pel que ho podem qualificar com una relació passatgera.

E.M.- I tenim alguna discrepància més tirant més endarrere en el temps?
J.P.- Sí mira, però hauríem de tirar bastant més enrere. Si ens endinsem en l’Edat Mitjana, podrem observar que s’han deixat d’incloure que Sibil·la de Fortià, reina del Castell, va viure a Sant Martí en plena dominació musulmana. Va ser en un dels atacs al castell que es van fer amb ell i Sibil·la va poder escapar per on va poder fins arribar al Pujol, un barri situat a l’altra banda de la riera. Un cop allí, la primera cosa que va demanar va ser aigua. Des del meu punt de vista, ho hauria de saber tothom que hagi llegit alguna cosa de la història de Sant Martí.

E.M.- Té alguna cosa més a dir?
J.P.- Per descomptat, falta la cosa amb la que més em vaig emprenyar. Es tracta dels pensionistes. Hi ha una part de l’escrit en la que es diu que els pensionistes tenen tot el dret a la pensió. Fins aquí d’acord. Però en el moment que s’escriu que les paguen tots els treballadors en actiu mitjançant les aportacions a les cotitzacions de la Seguretat Social, això és el que em va encendre ja que jo sóc un jubilat més, i com a tal discrepo molt i molt d’aquestes paraules. Penso que aquest senyor no sap, o no pensa, que els pensionistas també han pagat tant o més que alguns altres. Situant-nos en el meu cas, agafant un exemple no massa llunyà, heu de pensar que com a anys cotitzats jo en tinc quaranta-set. Dit això, jo em pregunto si aquest senyor arribarà a pagar aquests mateixos anys, perquè ja per començar, jo vaig començar a pagar entre els catorze i quinze anys. A aquesta edat vaig començar a treballar i a cotitzar a la Seguretat Social, perquè en aquella època això es podia fer, cosa que ell a aquesta edat segurament estava estudiant.
Dit això, puc assegurar que aquest senyor que ha escrit aquestes paraules no ha pagat ni un cèntim per a mi, ni per a cap jubilat. El que ha fet, si es que paga, és pagar per a ell mateix.
Per altra banda i per la meva part els felicito a tots per aquest llibre.

                                                                                  Josep Anton Gabarron