Parròquia de Santa Maria

Quina parròquia volem?

He confessat a més d’un que en els dies de vacances, des de fa uns anys, en lloc de tombar per aquí i per allà i de fer molts quilòmetres, prefereixo la calma i la pau d’un recer que em permeti de llegir hores i més hores. En aquesta lectura d’estiu enguany hi han passat –entre altres- dos llibres sobre el mateix tema: la parròquia, avui. Els llibres són: A. BORRAS-G. ROUTHIER, La nueva parroquia, Ed. Sal Terrae, Santander, 2009. CONGRÉS INTERNACIONAL DE TEOLOGIA PASTORAL, La parròquia comunitat missionera, Ed. FTC i CEP, Barcelona 2008.
Us proposo un resum del primer capítol del llibre La nueva parroquia. Aquest capítol l’escriu Gilles Routhier i porta per títol: La parròquia: les seves figures, els seus models i les seves representacions, i parla de quatre models de parròquia. Resumeixo: Des de la parròquia heretada de la reforma tridentina, com a lloc d’enquadrament dels fidels, fins a la parròquia com a cèl·lula missionera, passant per la parròquia com a comunitat i la parròquia com a servei públic d’allò religiós.
1-. La parròquia com a lloc d’enquadrament dels fidels: la parròquia, que havia estat sempre una institució bàsica de l’Església i fins i tot de la societat, avui és qüestionada. Concebre la parròquia com a lloc d’enquadrament dels fidels és una cosa relativament antiga. Ens podem remuntar a l’edat mitjana, quan la parròquia es converteix en una forma d’organització espacial de proximitat centrada en l’enquadrament dels individus. Per a un millor enquadrament, Trento s’interessa sobretot per la reorganització de la xarxa de parròquies. Aquest  model suposarà l’establiment d’una estreta relació entre un capellà i un grup de fidels, la qual cosa passa per l’obligació de residència del capellà en la parròquia, una delimitació estricta de la parròquia, la prescripció de la confessió anual amb el seu rector, etc. S’instaura així una correspondència entre un determinat territori, un capellà, una població i una església parroquial. Aquesta equació ha marcat la concepció de la parròquia durant segles: “un capellà, una església, una parròquia”. Val a dir que aquest model encara està en l’imaginari de la majoria de catòlics. Però aquest model respon a una església de cristiandat, que ja no és la nostra; és un model que cal abandonar i del qual cal preservar el valor que tenia de proximitat.
2-. La parròquia com a comunitat cristiana: Un segon model de parròquia és el de la comunitat cristiana. El llenguatge sobre la comunitat es generalitza a partir de 1960 amb l’emergència d’una nova sensibilitat que volia prioritzar les relacions càlides i immediates entre les persones, més que apostar per unes relacions funcionals definides institucionalment. A través dels textos conciliars, amb  la paraula “comunitat” es vol dir que l’Església no és una multitud anònima i impersonal en la qual cadascú alimenta privadament la seva devoció personal sense implicar-se en la participació en una activitat comuna. Hi ha uns vincles entre els membres del cos i es reacciona enfront d’una concepció d’Església en la qual les relacions de tipus jeràrquic són predominants, cosa que no facilita prou la participació activa de tots i el dret de tots a l’expressió i a la paraula. La relació més determinant en aquest grup no és ja la relació rector-feligresos, el pastor que coneix les seves ovelles, com en el model precedent, sinó una relació càlida entre els feligresos que es coneixen i fan comunitat, un grup de persones que mantenen unes relacions immediates, un àmbit on es valora la participació i la contribució de cada un, compartir i la comunicació interpersonal. Tanmateix avui hem de reconèixer que la utopia comunitària s’ha mostrat incapaç de renovar en profunditat la parròquia; cal preservar el valor de “comunitat”, però lluny de coaccions imposades pel grup; la gent no vol tornar a aquella comunitat del poble que imposava les seves regles a tots els seus membres.
3-. La parròquia com a gran servei públic d’allò religiós: Mentre s’elabora una comprensió de la parròquia com a comunitat, aquesta, de fet, és vista cada vegada més com un gran servei públic d’allò religiós. La parròquia està situada enmig d’un conjunt més ampli d’institucions que presten serveis als ciutadans, els quals s’hi dirigeixen per a sol·licitar una sèrie de serveis especialitzats en matèria religiosa (baptisme, primera comunió, confirmació, matrimoni, funerals, etc.), tal com s’adreça a altres institucions per obtenir puntualment un determinat servei especialitzat. La parròquia es converteix, en cert sentit, en un lloc de producció i dispensació de béns simbòlics d’una mena particular. La relació que s’estableix entre la parròquia i la majoria de feligresos a propòsit de la prestació d’aquests serveis s’assembla molt a la que manté un servei públic amb els seus usuaris. Els clergues es converteixen en “funcionaris”. L’Església és vista com una societat de béns de salvació i no com una comunitat de fidels; és vista com una institució posseïdora d’uns béns (els sagraments) administrats per clergues qualificats per satisfer les necessitats espirituals dels fidels. Així la parròquia és cada vegada menys un àmbit de vida i de trobada i més un lloc on es dispensen serveis religiosos especialitzats; les activitats giren excessivament al voltant de l’oferta i la demanda de ritus i molt poc en relació a l’activitat missionera o pastoral dels grups cristians. L’Església no pot permetre que la llei de l’oferta i la demanda determinin la seva missió i imposin les seves regles.
4-. La parròquia com a cèl·lula missionera: Vet aquí que la paraula “missió”, normalment associada a la paraula “evangelització”,  torna a ocupar el  seu lloc entre les paraules de moda. La missió és l’activitat pròpia de l’Església, quan aquesta no està encara arrelada en un lloc i quan la Paraula no ha estat escoltada de manera que hagi suscitat un primer moviment de reunió. La parròquia evoca estabilitat. Queda erigida quan l’Església, després d’una colla d’anys d’activitat missionera, arriba a constituir-se en un lloc. Mentre que la parròquia és l’Església reunida per la Paraula, la missió representa l’Església oberta a un món que encara no ha escoltat la Paraula.
A la parròquia, doncs, s’ha de desenvolupar al mateix temps un teixit comunitari que afavoreixi la pertinença a distints nivells –equips de matrimonis, grups de joves, cèl·lules comunitàries de base, moviments…- i assemblees capaces d’integrar la diversitat, en les quals se superin les fronteres del poble, del barri, del grup natural. La parròquia és, sobretot, assemblea i ha d’estar en condicions d’assumir el conjunt de la vida cristiana de tots. Encara que no sigui sobretot comunitat, això no vol dir, tanmateix, que no hagi de propiciar les relacions curtes en àmbits infraparroquials. La dimensió comunitària de la vida cristiana estarà assumida en una parròquia que combini diversitat i diferència.
Em plauria que la presentació d’aquests models o formes d’entendre la parròquia ens ajudessin a la reflexió, a una entesa de la realitat parroquial d’avui i a una presa de compromisos per demostrar que aquesta institució plurisecular encara pot mantenir el vigor en la nostra societat moderna.

Mn Miquel

Notes breus sobre el nou curs de catequesi:

• Aquest any no hi ha primer curs de catequesi. L’inici de la catequesi serà a partir de 3r de Primària (amb 8 anys complerts en aquell any).
• La inscripció a la catequesi serà del 15 de setembre al 2 d’octubre per als nens i nenes que van fer el 1r curs, els qui continuïn la catequesi després de la 1a comunió i els nois i noies que es vulguin preparar per a la Confirmació.
• En començar el curs convocarem el grup d’adults que es van comprometre a assistir a reunions periòdiques durant el nou curs.

 

< Portada