D'aquí i d'allà

Joan Llopart Mitjans

Joan Llopart és fill de cal Jaume Llop del barri de cal Miret, té 67 anys i en fa 44 que viu a Anglaterra, on s’ha casat, té una filla i una néta. Després de marxar de casa amb 17 anys, va treballar de cambrer en diversos punts d’Espanya i finalment va trobar feina a Anglaterra, on s’hi va establir el 1964, amb 23 anys. Actualment, viu amb la seva dona en una ciutat anomenada Bexhill on Sea, a la costa sud del país, a uns 40 quilòmetres de Brighton i a 200 quilòmetres de Londres.

Any 1958, quan va deixar Sant Martí, ara fa 50 anys.

El Joan amb la seva muller, recent casats.

El Martinet (EM).-Com és que va anar a viure a Anglaterra?
Joan Llopart (JL).- Vaig marxar de casa quan tenia 17 anys per anar a fer de cambrer a Barcelona, més tard cap a la zona de Torremolinos i després a les Canàries. Allí vaig trobar un matrimoni anglès que em va fer un contracte per anar a treballar a Anglaterra l’any 1964, i quan hi vaig arribar em va agradar el país i m’hi vaig quedar. I va ser on em vaig casar i ja tinc una filla i una néta. M’he dedicat tota la vida al món de la restauració, sempre en ciutats més aviat petites, treballant d’encarregat de restaurant en diversos hotels. Ara tinc 67 anys i estic jubilat però treballo una mica encara.
EM.- Quines diferències va trobar entre els dos països?
JL.- Quan vaig arribar a Anglaterra, el país era molt avançat comparat amb Espanya, però els anys van passant i ara em sembla que és més avançada la societat espanyola que no pas la d’aquí. Tot i que el nivell cultural de la gent d’Anglaterra era més alt, de fet no vaig notar molta diferència perquè com que havia treballat en hotels, ja estava acostumat a tractar amb gent de classe mitja i alta.
EM.- Li va costar adaptar-se?
JL.- La gent em va tractar molt bé, vaig tenir molta sort perquè em van acollir molt bé. No em va costar adaptar-me gaire als costums d’aquí, perquè en temes com el menjar, com que jo ja estava acostumat a menjar a hotels de diferents punts d’Espanya, jo no el vaig trobar tan canviat i no va ser difícil acostumar-m’hi. Pel que fa a la feina, sí que hi vaig veure més diferències perquè a Anglaterra era molt més fàcil trobar-ne, i era més senzilla, ja que en aquell temps a Espanya es treballava bastant fort, i en canvi aquí es treballaven menys hores i d’una manera més còmoda. 
EM.- I l’idioma li va suposar un problema?
JL.- Quan vaig arribar jo parlava una mica d’anglès que havia après a les Canàries i durant el servei militar que vaig fer a Madrid, però quan vaig arribar aquí ningú m’entenia, pensava que sabia l’idioma però va resultar que no en sabia tant. Llavors vaig fer classes d’anglès i va ser bastant fàcil, de seguida vaig aprendre a agafar nota dels menjars i a fer-me entendre.
EM.- Expliqui’m com és la seva vida a Anglaterra.
JL.- Ja li dic que he tingut molta sort perquè tothom m’ha tractat sempre molt bé. En 33 anys he treballat només en dos llocs, 17 anys en un hotel i 16 més en un altre, i sempre he tingut una vida força tranquil·la i el treball no ha estat costós. També viatjo bastant, faig 3 o 4 excursions a l’any, ara no fa gaire vaig anar a Brussel·les amb aquest tren que passa pel canal de la Mànega, i també he anat a Suïssa, a Àustria, i he fet viatges per Anglaterra mateix.
EM.- Ve sovint a Sant Martí?
JL.- No he tornat gaires vegades a Sant Martí, potser quatre o cinc cops, però els pocs cops que he baixat he vist que el poble s’ha transformat molt, ara és tot molt més modern en comparació de l’època en què jo anava a col·legi. En canvi, trobo que Vilafranca no ha canviat tant.
EM.- Troba a faltar Sant Martí?
JL.- Com que fa tants anys que sóc fora, no me’n recordo tant de les coses que vaig deixar aquí. Els anys han anat passant i poc a poc et vas oblidant del lloc on vas néixer. A vegades hi penso i em sap greu, però el temps passa i ja tinc la família a Anglaterra i és en la que penses.
EM.- Què és el que més recorda?
JL.- El que més recordo de Sant Martí és el col·legi, la meva família, els meus germans, i els companys d’escola. I, curiosament, recordo que quan tenia 7 o 8 anys els diumenges a la tarda anàvem al cine a Cal Lluís i que un noi que hi treballava, que devia tenir 10 o 15 anys més que jo i que li dèiem Salvadoret, t’estirava les orelles si passaves sense pagar.
EM.- Li agradaria tornar?
JL.- Home, jo he passat la vida a Anglaterra i no tinc cap intenció de tornar, i de moment no enyoro res de Sant Martí. A Anglaterra he viscut molt bé, i és el lloc on tinc la família i els amics.
EM.- Però veig que tot i que fa tants anys que és fora, encara se’n recorda de parlar català.
JL.- Home, una mica sí, però ara feia molts anys que no parlava tanta estona en català perquè no el puc practicar, només quan parlo amb la meva família, i l’últim cop que ho vaig fer va ser malauradament per assabentar-me de la mort del meu germà gran. Vaig sentir molt la seva mort perquè de petits havíem estat molt units i ens aveníem molt, vam pujar junts, fins i tot dormíem al mateix llit quan jo tenia 5 o 6 anys.

Marta Tort