7a Caminada nocturna a Samuntà

Com cada any, la caminada del juny clou el primer cicle de la temporada de caminades amb un descans de 3 mesos, els més calorosos. Aquesta sempre es fa coincidir amb el dissabte més proper a la fase de la lluna plena per tenir-la de companya i aprofitar la seva llum en la foscor de la nit. A la caminada nocturna del passat dissabte 6 de juny, el factor temps va tenir en suspens els organitzadors fins a última hora ja que la nit abans, la del divendres, a quarts d’onze de la nit va descarregar una petita tempesta, primer amb pedra i després amb aigua, poca cosa, però previsible també per l’endemà, ja que la previsió del temps continuava sent d’inestable.

El dissabte, però, el temps no va espantar ningú i a les vuit del vespre un nombrós grup de 43 caminants van personar-se al Parc de la Pau. A aquella hora, el cel era prou clar i durant el dia no hi havia hagut precipitacions. Tots vam marxar decidits, encara que també tothom sabia que, en aquesta època de l’any, en poca estona pot passar de tot. A la sortida, el grup va travessar pel centre del nucli de Sant Martí, el camí d’anada va ser amb la llum de dia encara, i no va ser fins l’última pujada, en els darrers 500 metres de fort desnivell, quan la foscor es va fer notar i vam veure la resplendor d’una lluna molt rodona i ataronjada al cel mentre acabàvem d’arribar a dalt el Pujol de Samuntà. Allà dalt hi vam trobar 3 caminaires més que ja ens hi esperaven.

Eren les deu de la nit quan vam arribar al cim, i allà dalt, a 450 metres sobre el nivell del mar, ens disposàvem a sopar tot mirant la gran extensió dels pobles i polígons il·luminats estesos a sota a la plana. Tota aquella il·luminació són municipis d’una part de l’Alt i Baix Penedès. Des de les alçades, mirant a mar, la lluna resplendia al cel, però, mirant a ponent el cel era ben negre, tapat per una densa massa de núvols que amenaçava una tempesta imminent. No havien passat ni 10 minuts quan van començar a caure els primers llamps, i els trons anaven avançant cap a la nostra posició. Amb aquella activitat tempestiva sobre nostre vam decidir d’acabar ràpid l’entrepà de sopar i baixar tan aviat com fos possible. Just feia vint minuts que havíem arribat al turó i el deixàvem quan començaven a caure les primeres gotes de pluja. Ja era negra nit, ara sense lluna, ja que els núvols van acabar de tapar tot el cel, i el xàfec anava creixent a mida que anàvem baixant. Va ser abans d’arribar al camí de Fontmaiol quan va deixar de ploure. En aquest punt de bifurcació dels camins ens vam aturar i vam decidir fer el cafè i menjar-nos les postres, unes pastes seques que cada any ens regala una caminaire martinenca. I tot refent-nos de la mullena pensàvem què faria el temps, si ens deixaria assecar o ens mullaria de nou.

Val a dir que per sort nostra no va ploure més i vam fer la resta del camí de tornada pel itinerari previst, pel dipòsit vell de l’aigua i el camí de l’Artiga. El ritme d’aquesta part de la caminada va ser ràpid, sense córrer però sense demora, no fos cas que ens tornés a caure damunt la pluja. Així que, enlloc d’arribar a quarts de dues de la matinada, com estava previst, a les 12 de la nit ja havíem arribat al punt de sortida.

Va ser una nit de temps variable que va fer que no poguéssim gaudir-la plenament, però alhora va tenir un component afegit d’aventura i que un cop arribats al Parc de la Pau, ja secs, vam comentar amb els participants, amb to alegre i fins i tot divertit les anècdotes viscudes en aquella nit de llamps, trons i xàfec inclòs.

Una curiositat, en aquesta caminada i anava un bon nombre de gossos, entre 8 i 9.

Bon estiu i fins a l’octubre, quan reprendrem les caminades i seguirem gaudint de:
Tot Passejant pel Municipi.       

< Portada