Camps de cereals al municipi

Els pocs camps conreats amb cereal del municipi es mereixen una petita atenció. Per això n’hem fet la portada de la revista i ara en parlem una mica a l’interior.

Aquesta any la pluja ha estat abundant i en general ens n’hem beneficiat tots, sobretot el camp. En els últims anys hem patit força sequera, especialment el 2008, però enguany les pluges han estat molt ben repartides donant com a resultat aquests camps tan daurats de cereals, que ressalten, encara més, entre els verds de les vinyes. Si el mesos d’abril i maig els tons verds dels camps omplien de colors el nostre paisatge, amb l’arribada del juny el contrast del daurat dels camps de minifundi de cereals ha arrodonit un paisatge de somni. A la foto, es pot veure el camp d’ordi cerveser del Merinero, a l’indret de can Lleó, és el mateix camp que el de la portada d’El Martinet. En l’altra fotografia hi ha les paques del cereal, una vegada segat, de les feixes de cal Sogues.

Avui dia el camps de cereals se seguen en un obrir i tancar d’ulls. Una única màquina talla, separa el gra de la palla i l’empaca (deixa la palla lligada). Només si anem 50 anys enrere sabrem que aquesta feina era molt dura. Ja hi havia màquines que tirades per un cavall o mula segaven el cereal, però deixaven la palla amb el gra al camp i després manualment s’havia d’aplegar en piles petites, per després ajuntar-les i lligar-les amb grans feixos anomenats garberes. Aquestes s’apilaven amb grups de dotze o vint-i-quatre, posant sempre a sota les gavelles dretes i l’espiga a la part de dalt. A sobre se’n posaven unes quantes ajagudes en forma de teulada i en una direcció apropiada perquè si plovia l’aigua rellisqués per sobre i protegís les espigues. Les garberes, que es com s’anomenaven aquestes piles, es quedaven al camp durant uns dies al sol per assecar-se al màxim ja que això facilitava el pas següent, desgranar millor les espigues quan es batien a l’era.

La feina de batre era molt entretinguda, s’escampaven les garbes i es desfeien tot estenent-les per l’era on quedava un bon matalàs del cereal segat i assecat. I tot seguit s’hi passava un corró de pedra molt pesat que anava espellofant les espigues i que era arrossegat per un animal. Després de moltes passades del corró i de girar la palla, es canviava el corró pel trill, aquest portava uns tallants que triturava la palla i després era recollida amb una forca. Un cop quedava el gra al terra net de la palla, s’arreplegava per netejar les pellofes del gra (el boll), això, es feia ventant el gra amb una màquina de ventar o manualment tirant-lo enlaire, quan feia vent, per separar definitivament el gra de la palla.
Els propietaris amb més recursos llogaven una màquina de batre que feia totes aquestes tasques de l’era, alhora, i de forma molt més ràpida.  

Per acabar, uns refranys tradicionals catalans, relacionats amb el mes de juny:

Pel juny, la fals al puny
Juny plujós, garbar polsós
El juny hermós és abundós
Juny acabat, dia escurçat
Si plou a primers de juny, el bon temps és lluny

< Portada