Recuperem la Història en Imatges
Els records d’en Josep Canals Lacos, de Cal Salvador
Processó per la visita de la Mare de Déu de Fàtima, el 9 de març de 1953, passant per davant de Cal Salvador. Al balcó, l’esposa amb la filla als braços. A la paret del Sindicat hi ha pintat el Jou i les fletxes, simbologia del feixisme franquista.
El Josep de Cal Salvador a la dreta de la fotografia al restaurant de Can Soteras, junt amb la família Canals de Sant Martí. A l’esquerra, El Josep Canals, de cal Canals.
Els dependents davant de Colmados Farré al carrer Roger de Flor, 288 de Barcelona, el 1934. A la dreta de la foto, el Josep amb 17 anys vestint la bata de dependent, i al seu darrere el propietari, Joan Farré, fill de la botiga de Cal Mateu de Sant Martí.
Els presoners al camp d’Algeciras, el Josep és el primer de la dreta, i dret. Entre ells hi havia un noi de Piera i un altre de la Llacuna que no s’han pogut identificar.
Document acreditatiu de la seva desaparició, signat el 30 de novembre de 1938 per l’Estat Major. En realitat havia estat capturat per l’exèrcit enemic.
Foto actual del Josep Canals Lacos, de 93 anys, a Barcelona el 24 de maig de 2010.
Aquest martinenc és descendent de la família de cal Salvador, al carrer Ferran Muñoz, on va néixer i créixer entre el comerç tradicional familiar de la botiga i el cafè.
En El Martinet del passat mes de febrer, i en aquest mateix apartat de Recuperem la Història en Imatges, vam informar d’aquest comerç i les seves dependències. Avui, però, parlarem de les vivències i records d’en Josep, l’últim hereu d’aquest establiment martinenc desaparegut. Actualment, té 93 anys i està en unes condicions envejables de salut i memòria. Va viure a Sant Martí fins a mitjans dels anys cinquanta del passat s.XX i actualment viu a Barcelona amb la seva filla gran on hem anat a veure’l i testimoniar els seus records de joventut a Sant Martí. La seva vida és molt semblant a la d’altres martinencs coetanis que els va tocar viure una època de la seva joventut de moltes mancances i convulsió social, marcades, entre altres, per les desavinences entre els pagesos que treballaven les terres d’altres propietaris i aquests. Les reformes legislades durant els anys democràtics de la república per una majoria de gent d’esquerres no van ser acceptades per la dreta que va acabar imposant-se amb un cop d’estat militar provocant una Guerra Civil i una llarga postguerra on molta gent van haver de marxar del poble per guanyar-se la vida. Barcelona va ser un d’aquests destins.
Parlarem, molt esquemàticament, fent un repàs de la seva vida a Sant Martí fins que va deixar el poble on va néixer el 23 de febrer de 1917. Revisarem la seva infantesa plena de records on es barregen les activitats del comerç familiar i l’escola; la seva joventut en un comerç de Barcelona, propietat d’una família martinenca, Colmados Farré; la incorporació com a voluntari a la guerra a l’any 1936; el retorn a Sant Martí després de ser alliberat pel bàndol franquista que el va tenir presoner fins dos anys després del final de la guerra; la postguerra encara va ser més llarga, va haver de buscar-se la vida, eren anys en què el comerç familiar ja no era negoci i els pares, ja grans, que es resistien a tancar el comerç per allò de la tradició i de passar el negoci al fill, i ell era fill únic. Va fer diversos treballs, el darrer a Sant Martí va ser a la farinera de cal Valent d’on va marxar definitivament a treballar a Barcelona. Allà va ser cambrer en el conegut restaurant de Can Soteras on es va jubilar en complir 60 anys quan era el maître segon.
La infantesa i cal Salvador
El Josep recorda que en aquells anys, anar a l’escola pels nens era anar a estudi i per les nenes, anar a costura. S’ensenyaven les 4 regles: sumar, restar, multiplicar i dividir i algun problema fàcil. El primer mestre que va tenir es deia Salvador Fontdevila i senyala que acostumava a pegar molt fort, a les puntes dels dits de les mans de la canalla amb un regla de fusta, i que després el va substituir el mestre que es deia Sr. Ariño. Escrivien amb llapis i amb una ploma que duia, a la puntera, un tremp on quedava una petita quantitat de tinta després de sucar-la dins d’un tinter. Si es dominava la tècnica es podia arribar a fer una lletra molt maca, sinó es feien moltes taques de tinta sobre el paper, ja que encara no existia el bolígraf. En sortir d’estudi anava a berenar, pa amb xocolata o pa amb vi i sucre, i tot seguit havia d’anar a buscar herba al camp pels conills, que després s’havia de posar a assecar. El jocs dels nens eren el d’arrancar cebes i cuca amagar, no tenien pilota per jugar, però en feien amb draps vells. I les espardenyes que calçaven, els pares les mullaven per endurir l’espart i així duraven més temps. Quan tenia entre 7 i 8 anys, havia fet els Pastorets que assajaven al centre catequístic i es representava a la Sala de cal Salvador, on havia fet de dimoni petit i deia “Sóc el dimoni petit, tot astut, valent i remaleït”. I també que a casa seva hi anaven a dormir els músics que tocaven al poble per les grans festes, dormien dos músics en cada llit on els matalassos eren de fulles de moresc (màrfega) i feien molt de soroll quan es bellugaven. Aquests dies, els de cal Salvador els tocava dormir als bancs del cafè. Les orquestres que ell recorda eren els Dimonis Jazz, Orquestra Fachendas i l’Orquestra Escolants, de Sant Sadurní de Noia on tocava el noi de cal Cuscó que tocava el clarinet. Se celebraven moltes festes, una d’elles era local, la dels arrabassaires, i que a cal Salvador les noies anaven a deixar les espardenyes els dies de festa, perquè es posaven les sabates per anar a ballar, i en acabar, passaven a recollir-les novament per tornar a casa calçant les espardenyes. Al cafè, se servia cafè de malta amb un raig de conyac o anís de garrafa i begudes com la gasosa i alguna cervesa. Les begudes embotellades es posaven dins d’una galleda foradada del cul i es baixaven a refrescar dins l’aigua del pou. A cal Salvador, els diumenges feien menjars i en alguna ocasió també havien servit algun banquet. Ell mateix ajudava els pares en aquests menesters, on també, el Pere de cal Santacana havia anat a fer de cambrer. Per les festes majors dels barris anaven a fer el servei de bar a Can Croset i el Terme, i traginaven les coses amb el carro de cal Semion. Els de cal Lluís feien aquest servei a les festes de Can Lleó, Romaní i la Torre i la Rovira Roja.
Al carrer de casa seva hi havia un altre comerç, el cafè de cal Codina, que també tenien botiga i una carnisseria petita on mataven els xais i llençaven les despulles al Torrent Sec i desprenia una forta pudor a tot el carrer. Per la festa major de Sant Martí, el bar de cal Codina feia menjars, posava una vela i treia cadires i taules al carrer. El vell Codina, pare del Joanet i dues filles més, era un home d’idees polítiques esquerranes i molt radical, li deien el “Conde de Romanones”. Quan es va proclamar la república, recorda que va treure passejant pel carrer una bandera republicana que molt poca gent havia vist abans. També hi havia el cafè de cal Marrà, al carrer de la Font, davant de l’estanc, li deien la casa del vici perquè es jugaven diners amb les cartes. La casa de cal Magí Sisplau abans era coneguda per cal Segalà, era l’única casa del poble que tenia cotxe, era molt vell i feia molt de soroll, se sentia el soroll del motor des de molt lluny. A Sant Martí va arribar l’electricitat al començament dels anys 20, tot i que en moltes cases la llum era més pobre que la de les espelmes, tenien bombetes de 10 o 15 watts.
La joventut i la Guerra Civil
Quan tenia 17 anys, va anar a treballar a Barcelona, als Colmados Farré, propietat dels fills de cal Mateu de Sant Martí. Ell estava en el del carrer de Roger de Flor que portava un dels germans de cal Mateu, el Joan, un tiet de la Ventureta. Treballava allà quan va esclatar la Guerra Civil, i es va allistar voluntari a la columna Durruti, que els va portar al front de l’Aragó, als Montnegros. Els van donar un fusell com els de la Guàrdia Civil que havien requisat de la caserna d’Atarazanas. Al començament van estar en unes parideres d’uns corrals de bestiar amb molta palla i que tenien les parets plenes de puces. Els donaven el menjar en peroles plenes de suc (aigua) amb alguns trossets de patates on queien moltes mosques. A l’Aragó van passar molt de fred i por, a les trinxeres i de nit, qualsevol soroll els espantava i tiraven trets i bombes de mà (anomenades pinyes) per por. L’exèrcit franquista els va fer recular i van arribar a Balaguer, aquí va ser on amb altres companys van decidir escapar-se i tornar a casa. Va arribar a Sant Martí de nit i molt cansat, es va amagar al corral de casa seva i va quedar adormit. L’endemà al matí, el seu pare va entrar al corral i va tenir un fort ensurt. Es va quedar tres o quatre dies només ja que va tenir por i es va presentar a Barcelona on el van destinar a la divisió 27, a prop de l’Ebre. Aquí va estar amb dos martinencs més, el Josep Torné Pons de cal Briscas i en Joan Mesegué Solé de can Ravell, tots dos van estar afectats per la malaltia del tifus i el primer va morir d’aquesta infecció (1), era el novembre de 1937. L’agost del 1938, va ser fet presoner pels nacionals, i va ser considerat per desaparegut segons consta en l’acte oficial dispensat pel comissari de Guerra de l’Estat Major de la 60 Divisió, 84 Brigada Mixta, el dia 30 del novembre de 1938. El bàndol dels nacionals van portar els presoners a Batea, després a Zaragoza i a Miranda de Ebro i van acabar al camp de concentració de San Marcos, a León, on els van afaitar el cap només arribar, tot i que ja estaven plens de polls i sarna que es curaven posant-se sofre i oli sobre la pell. En aquest llarg confinament al camp atapeït de presoners, els rectors militars aprofitaven per confessar els malalts i quanta més febre tenien aquests, més intentaven treure’n el màxim d’informació preguntant si coneixien algun roig. Al final, va passar 5 anys entre els anys de la guerra i la reclusió fins que el van deixar anar a casa. Sembla que aquest era el temps màxim que el podien retenir si no hi havia cap acusació directa. En els seus informes hi constava que “era simpatizante de los rojos”, ja que la informació provenia de Barcelona, del Colmado on havia treballat. Quan Franco va donar el cop militar contra el govern de la República el 18 de juliol del 1936, els treballadors de la botiga Colmados Farré van col·lectivitzar el negoci i es repartien, a parts iguals, els diners de la caixa. Això va durar poc temps (afirma el Josep), fins que s’allistà a la columna Durruti per anar al front. Acabada la guerra, els empresonats o retinguts pels franquistes necessitaven un aval fet per una persona coneguda i addicte al règim, i si l’informe era favorable, el detingut obtenia la llibertat. Els últims mesos de confinament va estar a Algeciras, a Cadis, davant del Peñón de Gibraltar, on els presoners estaven construint nius de metralladores, ja que sembla que Franco volia fer-se seu el Peñón. Va ser aquí quan li va arribar la llicència definitiva per tornar a casa. Durant tots aquests anys va anar escrivint el dia a dia en un diari particular, però que al final el va perdre i ja mai més l’ha trobat. Es va assabentar que a Sant Martí, com en altres pobles, els del comitè feien patrulles pel poble i requisaven menjar per les botigues.
El retorn a Sant Martí
Amb 24 anys va arribar a Sant Martí amb una experiència més que escabrosa pels 5 anys fora de casa, uns de guerra i altres de repressió i aïllament, imposats pels vencedors de la guerra. Encara molt jove, començaven uns anys molts durs, va treballar en el que bonament la gent li oferia: a la muntanya, al camp, de manobre (va treballar en els fonaments de la casa del metge Dr.Roig). Quan van morir els seus pares, va tancar definitivament el negoci familiar de Cal Salvador i va vendre la casa. Ell estava casat amb Rosa Gili Esteva, de Sant Sadurní d’Anoia, i és on es traslladà la seva esposa i la filla. Ell, llavors, va estar encara treballant una temporada llarga a la farinera de Sant Martí, anomenada Aurora Sarroquense, propietat de cal Balada, fins que va marxar definitivament a Barcelona. A la capital, va anar a treballar de cambrer al restaurant Can Soteras, amb el seu cosí martinenc de cal Canals, que es diu Josep Canals, també, i que durant molts anys va ser el primer maître d’aquell conegut restaurant barceloní.
També recorda que quan estava treballant a la farinera va ajudar a traslladar una nevera nova de gel que el Sr. Balada va comprar per a la casa, va ser la primera nevera de gel de Sant Martí.
Ara fa uns dos anys que el Josep va venir de visita a Sant Martí i li va costar reconèixer que era el mateix poble on tants anys havia viscut. La casa de cal Salvador, però, ara coneguda per cal Pastoret, encara té el balcó i la porta petita a la façana amb la mateixa reixa. Era la porta d’entrada al cafè de Cal Salvador, assegura. Actualment, el Josep viu amb la seva filla Paquita en un pis barceloní i surt a caminar cada dia al matí, si no té mandra, diu, a vegades també hi va a la tarda.
(1) Aquestes dues persones martinenques a què fa referència estan identificades en el treball que Lluís Pujadó Queraltó va fer sobre el morts a la Guerra “Víctimes de la Guerra Civil”, i publicat a El Martinet els mesos que van de febrer a maig del 1994.
< Portada |
