Recordant certs aspectes de les primeres dècades del segle XX a Sant Martí Sarroca amb en Jaume Puiggròs

Us en recordeu d’aquell col·leccionable que va editar El Martinet al novembre del 2001  que feia un breu recull de vivències i històries transmeses de forma oral per a la gent gran del poble anomenat “Recordant certs aspectes de les primeres dècades del segle XX a Sant Martí Sarroca”?. Doncs bé, aquest escrit ve a ser un aprofundiment o ampliació d’una part d’aquell treball i a la vegada una correcció d’alguns errors o imprecisions que es van cometre en la redacció o tramesa d’informació, rectificacions que recollim de l’opinió de Jaume Puiggròs i Clos (de Cal Rita), que avui n’és el protagonista. En Jaume va néixer el 13 de març de 1934, és fill de pagesos i des de sempre a casa seva han treballat les finques de Riudefoix com a parcers, inclòs ell, combinant-ho amb altres feines com la de transportista del Sindicat o les que efectuava a la Fibrafort fins que es va jubilar.
Amb ell hem parlat sobretot d’algunes coses puntuals i aïllades de la guerra i la postguerra però que volíem matisar o aclarir. En Jaume, just quan va començar la guerra, tenia 2 anys.

El Martinet.- Ja sabem que aquesta crisi va ser molt abans que vostè naixés, però li hem de preguntar si va sentir alguna cosa de la fil·loxera?
Jaume Puiggròs.- Tens raó, jo no la vaig viure, però en vaig sentir a parlar i en tinc una anècdota per explicar. Resulta que l’alcalde de l`època, en Ramon Jorba Gomà, en assabentar-se d’aquesta malaltia dels ceps, va deixar de beure vi, però no només mentre va durar el mal, sinó que no en va beure mai més.
----------
E.M.- Em deia que en temps de guerra es van volar diversos ponts per part dels republicans en retirada, però no pas el de can Miret – Montsarra, oi?
J.P.- Doncs així és, el pont de Cal Miret-Montsarra no va ser volat mai, però també et comentaré la vivència del dia de la retirada dels republicans. El 21 de gener de 1939 va ser el dia que van dinamitar els ponts de Cal Sogues i el de Cal Baró. La nit abans de la voladura, vàrem poder veure com va passar tota la columna republicana en retirada al costat de casa. Quan dic que vàrem veure passar la columna, no va ser casualitat poder observar-ho, sinó que va ocupar tant de temps la retirada, que puc assegurar que era quasi impossible no arribar a veure-la al llarg de les aproximadament tres hores que va durar. Imagineu-vos la de gent que va arribar a passar per allí.
E.M.- Ostres, ja veu vostè quina impressió, oi?
J.P.- Doncs sí. Hi ha moltes coses que només es poden viure amb fets com els que vàrem viure a la Guerra Civil. Una altra vivència de la que me’n recordo és que anava molt amb el fill de l’alcalde de l’època, dos anys major que jo i en plena retirada dels republicans, cinc d’ells es van retirar darrere de Ca la Roseta, antigament Cal Pere Vinyes, van plantar la metralladora i van disparar en direcció als llims. Nosaltres estàvem molt a la vora mirant la situació. Un cop van acabar, ens vàrem acostar a recollir bales que no havien esclatat i al cap de poc temps ja va passar la part contrària
E.M.- I per què agafaven les bales que van fallar o simplement no van utilitzar?
J.P.- Doncs sí, mira, el meu amic i jo el que fèiem era cremar la pólvora que contenien aquestes bales i també fèiem esclatar els casquillos.
-----------
E.M.- Això que hi havia gent que s’amagava era degut a què se’ls enduguessin els republicans o perquè els poguessin matar els franquistes?
J.P.- Home, en el cas de la retirada dels republicans, va ser realment aplastant. A les cases només van quedar les dones, la canalla  i els vells. La columna dels republicans, quan anaven passant per les cases, s’enduien a l’home de la casa i les cavalleries.
E.M.- I en el cas del seu pare, què va fer en passar la columna al costat de casa seva, van demanar per ell?
J.P.- Doncs mira, amb això vàrem estar de sort ja que no van trucar mai els republicans. La veritat és que en aquell moment, els republicans anaven bastant a la desbandada.
------------
E.M.- Escolti’m, faci’m cinc cèntims de les trampes que es feien amb les cartilles de racionament per obtenir menjar.
J.P.- Doncs mira, com totes les coses de la vida, sempre trobem gent més espavilada que d’altra. A les acaballes de la guerra no hi havia gaire tall per menjar i bàsicament trobàvem  el que serien productes del camp. L’ambient de l’època que ajuntava la postguerra espanyola amb la segona guerra mundial feia ser més espavilats els habitants de Sant Martí, que, entre altres coses, van falsificar el cens d’ells mateixos per així poder aconseguir més cartilles de racionament. La trampa estava just aquí, els mateixos que van dissenyar la trampa, van ser els únics beneficiats en poder menjar més.
E.M.-Per què es va fer això de les cartilles de racionament?
J.P.- Això va ser una cosa que es va fer després de la guerra. El mateix règim que va entrar va ser qui ho va instaurar. El menjar el portaven ells i es racionava, perquè en plena guerra es va fer net de tots els comestibles a totes les masies. A Cal Rita, per exemple, van prendre tot el vi, i això que el celler estava ple. Era tota la collita de l’any i sé que va ser arran d’una denúncia d’un martinenc a qui el meu pare no li va voler vendre vi.
E.M.- En temps de postguerra, a part d’aquesta picaresca, segur que n’hi havien moltes altres, oi?
J.P.- Doncs sí, jo encara me’n recordo d’unes persones que venien de Sabadell, que s’encarregaven de portar roba i a canvi s’enduien queviures. Aquestes eren les típiques activitats anomenades “d’estraperlo”. Si t’enganxava la Guàrdia Civil t’ho requisaven tot. Això era una cosa il·legal de fer, ja que per exemple, si anaves a Barcelona a vendre, s’havia de pagar un cànon a l’Estat. Els agents, que eren Guàrdia Civil bàsicament, es posaven a les entrades de la ciutat, on també tenien un edifici de recol·lecta, i recaptaven aquest cànon o ho requisaven tot. Com en totes les il·legalitats sempre hi ha a qui enxampen, com a una dona que se li va trencar una bossa d’arròs de sota les faldilles intentant passar un control d’aquest estil.
E.M.- I què li va passar?
J.P.- Això no ho sé, però com a mínim, el més normal era que la detinguessin i havies de  passar, com a mínim, una nit dormint al cuartelillo. A part d’això, segurament li van requisar tot.
-----------------
E.M.- S’ha fixat que vostè és d’una quinta que va tenir ensenyança abans de la guerra, en plena guerra i després d’aquesta. Expliqui’ns una mica com va encaixar els canvis.
J.P.- Doncs mira, és una d’aquestes coses que encara recordo perfectament. Jo vaig començar a anar a l’escola als quatre anys amb el professor Bernat de la Torre. Posteriorment, li va tocar al Sr. Cardona exercir com a professor. El pobre quasi que va acabar com un màrtir, perquè nosaltres li fèiem les mil “perreries”, incloent la de treure-li les claus del col·legi. Les coses, però, van canviar en acabar la guerra, ja que va ser el torn del Sr Emilio Navarro Higuera, procedent de les Transmissions de l’exèrcit franquista. Heu de pensar que si entraves dient “Bon dia” en català, aquest professor s’encarregava de donar-te una pallissa de tal magnitud que et pixaves a sobre les calces.
Hi va haver un alumne, però, que després de ser estomacat es va escapar deixant-se la cartera al col·legi. El que no s’esperava el professor és que a l’endemà, qui va aparèixer va ser el seu pare amb un bon garrot i va ser ell qui li va demanar la cartera al professor.
E.M.- I ja va anar tot com Déu mana?
J.P.- Home, jo penso que sí, però pel que jo sé, va haver un moment en el que el garrot es va posar nerviós i al final li va tornar la cartera del seu fill. També voldria aclarir que tot i la duresa del Sr Emilio era un bon professor.
----------
E.M.- Canviant totalment de tema, vostè sabia alguna cosa d’un orgue vell de l’església que va desaparèixer ?
J.P.- Particularment, jo vaig estar com a escolà diversos anys, concretament dels vuit als setze anys, i tinc entès que diuen que l’orgue de l’església va anar a parar a una casa pairal de Sant Martí. Voldria aclarir que jo no vaig veure mai un orgue nou que s’hauria de tindre si s’haguessin endut el vell. Des del meu punt de vista, penso que sempre ha estat el mateix. El de més endarrere de la casa pairal va fer arribar a un membre del vostre col·lectiu aquesta afirmació de la tinença de l’orgue vell de l’església, però jo estic segur que no l’ha vist mai, ni jo, ni ningú.
El retaule de Santa Llúcia, en canvi, que ningú sabia on era, resulta que va aparèixer en una habitació que estava a l’entrada de la rectoria i entrant al soterrani.
E.M.- Ara que estem parlant de temes religiosos, quan ens comenta que els capellans van desaparèixer, què vol dir?
J.P.- Això és tan senzill d’explicar com dir que en aquesta època, amb tantes turbulències abans, durant i després de la guerra, els capellans preferien amagar-se o marxar ben lluny, perquè sinó els mataven.
-------------
E.M.- I les forces de seguretat, com es van disposar després que s’acabés la guerra?
J.P.- La veritat és que va ser una mica caòtic fins i tot per la Guàrdia Civil. Heu de pensar que aquest cos va quedar dividit, ja que hi havia els cossos de seguretat que havien de ser fidels a la República i els cossos de seguretat fidels, en aquell moment, a la dictadura. En el moment que els de dretes van guanyar la guerra, van recuperar cap al seu costat totes aquestes forces.
E.M.- Ostres, llavors quan diu les forces de seguretat, vol dir que van ser aquestes mateixes les que van destituir l’Ajuntament l’any 1934?
J.P.-  Doncs sí. Me’n recordo que el meu pare, en Josep Piuggròs Sogas, en aquells moments era regidor a l’Ajuntament de Sant Martí. Va entrar el febrer de l’any 1934, és a dir, en l’època de la Segona República. Això, però, va durar poc, ja que el mateix octubre d’aquell any, per les fortes pressions de la dreta i mitjançant les forces de l’ordre, va ser quan es van provocar les destitucions als ajuntaments elegits de forma totalment democràtica.
Al febrer de 1936 van tornar al seu lloc tots els ocupants de l’ajuntament destituït. Això va ser degut que amb el poc temps que portaven les dretes en el poder, ja es vivia una forta corrupció del govern, començant pels mateixos ministres. Va ser inevitable que es convoquessin eleccions estatals de nou el mateix 12 de febrer d’aquest any 1936. Va ser gràcies a la victòria d’esquerres, en aquell moment, el Front Popular (Front d’Esquerres a Catalunya), que els governs municipals tornessin a mans dels republicans.
------------

E.M.- Aprofitant que hem parlat de les forces de seguretat, hi ha diverses versions  dels objectius dels comitès que es van formar? Ens podria donar la seva versió?
J.P.- En un principi, l’objectiu dels comitès era controlar el poble. Aquests es van formar per allí els voltants de la Setmana Tràgica, que va ser en esclatar la guerra. Van formar Col·lectivitat i s’encarregaven de donar les feines a la gent del poble que no en tenia. El Sindicat Agrícola formava part del mateix comitè, evidentment entitat de caire republicà. A part de ser ells mateixos els qui més feina donaven a la gent del poble, s’encarregaven de vendre adobs, menjars pel bestiar i llavors. Podem dir que eren tan poderosos que feien el que volien.
Tenien els dies comptats, el poder d’esquerres que regnava en aquell moment se sentia molt pressionat per les dretes que també volien agafar el poder.
E.M.-  Aquí deu ser on es difumina la funció dels comitès, oi?
J.P.- Bé, es pot interpretar així. La veritat és que tot va començar pels terratinents o grans propietaris, els quals es van aliar ràpidament amb Franco. Després ens trobàvem per una altra banda alguns individus que no van anar a la guerra. Aquests simplement es van amagar on van poder i per això els va quedar el nom “ Embuscats”. Aquí és on comença l’embolic, perquè no és que hi haguessin dos comitès. Només n’hi havia un de sol al poble, el que passa és que hi havia gent bona i gent dolenta, sobretot republicans. Van ser aquests, bàsicament, els qui van fer el major nombre de disbarats i els que van formar els “ALTRES COMITÈS”. Aquests sí que van matar sense manies ni compassió. Aquests individus eren pròpiament republicans i estaven governats per ells mateixos, és a dir, que jo sàpiga, no tenien cap superior per sobre que els anés donant les ordres pertinents.
E.M.- Això són coses del poble, però, em pot dir alguna cosa que no haguem escrit de les batalles en general?
J.P.- Mira, jo això que et relataré, evidentment no ho he viscut, però és una cosa esgarrifant. És un fet que té a veure amb el que es coneixia com la “cinquena columna”, que no eren més que gent de dretes que es feien passar per esquerrans i dretans.
E.M.- Ostres, ara entenc aquella frase tan esgarrifant, entre moltes altres lletres, que van enviar els voluntaris martinencs via carta als martinencs del poble.
J.P.- Suposo que et refereixes a la frase “estem combatent l’enemic que hi ha al davant i resulta que en tenim un altre d’igual o pitjor al darrere”. Aquí en un principi podríem pensar que parlaven de la gent del poble. Les persones que ho van viure, ja saben que anava per algunes persones d’aquest poble, però que també ho deien per les batalles que es desenvolupaven al front. Aquests infiltrats de dretes, a part de passar totes les notícies dels d’esquerres a la part contrària, formaven part de l’aparell militar, fins al punt d’arribar a preparar molts dels atacs contra “en teoria”, la part contrària.
-------------
E.M.- Parlant dels arreplegaments, deuria ser a les acaballes de la guerra, oi?
J.P.- Doncs sí. Ja estàvem en ple arreplegament republicà l’any 1939 amb destí final a Barcelona. En aquest punt, cadascú anava a la seva. N’hi van haver molts que es van poder quedar en cases de familiars, però a la que podien s’escapaven l’endemà. En el moment que van arribar les tropes de Franco a Barcelona, ja no quedava ningú de la part contrària.
E.M.- En aquest moment de la retirada, va ser quan van volar els ponts, oi?
J.P.- Sí, va ser aquest moment que van fer saltar els ponts i aquest el moment que van estar fins a tres hores en retirada passant per casa meva. Venien de Torrelles de Foix en retirada. Heu de pensar que per veure passar tres hores de columna de persones hi havia d’haver gent republicana fins i tot de fora de Catalunya, com era el cas dels refugiats que venien del País Basc. Aquests, un cop arribats a Catalunya, ja érem a les acaballes de la guerra.
E.M.- I després de la voladura, estava lluny la part contrària?
J.P.- Home, has de pensar que jo mateix vaig anar a veure el primer pont volat. Has de tindre present que va quedar completament ensorrat i va ser al cap de dos dies que van entrar les tropes nacionals. Aquestes es van escampar per tot el poble i encara me’n recordo que teníem molts tomacons a l’entrada. En el moment de marxar del poble no en va quedar ni un.
E.M.- Com sabieu que les tropes franquistes no us farien res als que us quedàveu?
J.P.- La veritat és que no ho sabia ningú què passaria. De fet, és que no van maltractar a ningú en aquell moment, però després, ja en postguerra va ser quan hi va haver la gran repressió.
--------------
E.M.- Voldria afegir alguna cosa més?
J.P.- Sí. M’agradaria aclarir que he llegit diverses vegades que Riudefoix era una casa d’acollida, quan en realitat no ho va ser mai.
E.M.- Ara és un bon moment per aclarir si ha detectat quelcom més erroni de la història del nostre poble?
J.P.- Doncs ja que m’ho preguntes, i tot i que ja està publicat, m’agradaria fer recordatori que el Magí de Cal Rita, és a dir el meu germà, no va ser assassinat aquí al poble, de la mateixa manera que el Josep Domènech dels Caus.
Concretament, el meu germà va morir en un atac “moro” al front de Levante, exactament al poble de Sarrió, i el Josep Domènech es va exiliar a França on hi viu encara.
Heu de pensar que Franco estava a Canàries i va anar al Marroc abans de començar la guerra. Allí va ser on es va rebotar, creant en aquell moment el seu propi exèrcit des del Marroc. Després van creuar l’estret de Gibraltar amb barcasses i va començar la invasió.

Josep Antón Gabarron