La indústria molinera de Sant Martí Sarroca
Molins d’aigua accionats per energia hidràulica (2)

El molí de can Carbó de la Riera

Seguint l’article encetat el mes passat sobre els antics molins fariners ubicats al costat de la riera de Pontons, dins del municipi martinenc, ens toca parlar del molí de can Carbó de la Riera, el qual queda a poca distància del de can Vallès i al costat oposat de la riera, en comparació, d’aquest últim. A can Carbó, quan hi havia rierades, implicava que la gent que hi vivia quedessin atrapats entre la riera i la zona de la muntanya sense cap possibilitat de creuar la riera i desplaçar-se al poble fins que baixava el seu cabal. Aquest molí quedava molt a prop de la riera i a una cota baixa que feia que el molí s’inundés amb facilitat, amb el problema afegit que és mullés la farina i el gra. Quan això succeïa havien de pujar els sacs que pesaven gairebé 100 quilos al pis superior. Anys enrere, sembla ser que eren habituals les fortes rierades.    

Al Penedès els molins d’aigua es troben referenciats amb relativa profusió dins la documentació del segle X, la qual cosa fa suposar que el seu origen es pot buscar en els segles anteriors a la vinguda dels alarbs. El tipus més freqüent en els nostres rius és el d’eix vertical amb roda horitzontal. És l’enginy hidràulic més primitiu amb una potència molt baixa la qual cosa donava lloc que en molts casos treballessin en cadena utilitzant la mateixa aigua dos o més molins situats en diferents punts d’un mateix tram de riu.

Aquest és el cas del tram de la riera de Pontons per dins el municipi martinenc, on, només en els sis o set quilòmetres de recorregut, aproximats, hi havia 6 molins. Tal com es va explicar el mes passat, segons Carreres i Candi, en la seva Geografia (1920?) en funcionaven cinc dels sis esmentats. Eren: can Vallès, can Carbó de la Riera, can Rabell, el Molinet i can Caraltó del Molí. A més del de Riudefoix i el Xató al tram del riu Foix.

L’antiga masia de Can Carbó de la Riera s’ubica al costat de la riera de Pontons, es troba al començament del camí que puja a l’Artiga. Els Carbó s’esmenten al fogatge del 1515, i amb seguretat, aquesta era la casa pairal dels que s’anomenaven Carbó al municipi. Durant el segle XIX passa a mans de la família Queraltó. L’antic molí, ara en desús, va estar funcionant fins a mitjan dels anys vint del passat segle XX. El molí es trobava a la planta baixa de la casa (foto n.3), on actualment no queda res del molí fariner dins d’aquest espai. Però sí que queden molts altres vestigis de l’antic molí a l’edifici de can Carbó de la Riera.

Es pot veure, avui encara, una gran bassa que havia estat molt més gran quan funcionava el molí, a la part del darrere de la casa (foto n.1), on just amb la paret externa de l’edifici del molí, hi ha una obertura per on entrava l’aigua cap a l’interior del molí, al soterrani (foto n.5), és com un pou petit i l’obra està molt ben construïda i reforçada, tot de pedra ben tallada. Aquesta caiguda, anomenada “cacau”, conduïa l’aigua al soterrani del molí on es trobava el rodet que activava el joc rotatori al molí. La força de l’aigua, en la caiguda, feia voltar el rodet i d’aquest sortia un eix vertical fins on es trobaven les moles de pedra del molí, a la planta principal de l’edifici (veure a l’esquema el funcionament). Altres restes que són visibles és una mola d’aquest mateix molí exposada a l’exterior de la masia, i l’obra del desaigua, ara tapada, per on l’aigua sortia del molí i retornava a la riera.

La història oral de can Carbó de la Riera ens l’explica l’actual propietària, Rosa M. Queraltó, i la seva mare, Palmira Romagosa, que actualment té 99 anys. La Palmira es va casar amb el Pere Queraltó Morgades als primers anys de la postguerra civil espanyola, ell era el germà petit de sis germans, tres barons i i tres femelles. El petit heretà la casa i el molí quan aquest ja havia deixat de funcionar, ja que la producció per la mòlta de farina es traslladà a l’actual molí de can Carbó.  En aquells anys, a can Carbó de la Riera ja no hi vivia cap dels Queraltó. Segons la Palmira, el seu sogre, Francisco Queraltó, va ser qui heretà el molí com a donació, probablement de la família Carbó i propietària fins llavors, però no coneix els detalls d’aquest donació. En casar-se, el matrimoni va viure a la casa d’ella, on viu actualment (coneguda per cal Pep Caldes, Telèfons o el Celler Vell). A la masia del molí s’hi començaren a fer reformes per encabir-hi diversos habitatges ja que la casa originàriament era molt gran. De les diverses famílies que hi van viure i han arrelat a Sant Martí, actualment encara hi viu la Sra. Asunción Betes (coneguts per la família Aznar), en el que era l’habitatge principal del molí. En aquells primers anys quan hi van anar a viure, a mitjan dels anys seixanta del segle XX, encara es van fer més retocs a la casa, es reformà com a habitatge les golfes d’aquest gran edifici del molí de can Carbó de la Riera

Així doncs, i com ja s’ha dit, un cop acabada la productivitat d’aquest molí fariner, a principis del segle XX, l’aigua i la bassa es van continuar aprofitant per regar els horts del voltant de can Carbó. L’aigua que arribava a la bassa, més petita després d’aturar el molí, ho feia des de la resclosa que es troba a la riera de Pontons sota del Pujol (foto n. 4), i  mitjançant el reg o sèquia, l’aigua corria fins a la bassa. El mateix propietari i les famílies que vivien a can Carbó tenien els seus horts per conrear. Davant la façana del molí hi havia, soterrat, el desaigüe que tornava l’aigua cap a la riera provinent del molí que entrava des de la bassa, actualment és tapat. Però aquest pas per l’aigua es va fer servir molts anys després d’haver parat la producció de la mòlta per regar els horts d’aquesta part del davant de la casa. Un altre rendiment que es treia de l’aigua de la bassa era el naixement de boga al seu interior la qual era comerciada. Als anys vuitanta, el reg va ser anul·lat i on hi havia els horts es va plantar vinya, ara la bassa és completament buida i l’aigua només passa per la riera, però el què no ha canviat és que, de tant en tant, es repeteixen les pluges fortes que porten rierades.

Història i el llegat dels Queraltó
El fill gran de la família dels Queraltó, el Josep, en tornar del servei militar va ser qui va construir un nou molí al peu de la carretera principal de Sant Martí Sarroca, en uns terrenys propietat de la família Queraltó. Aquest nou molí va començar a treballar l’any 1925 i era mogut amb força elèctrica. Al casc de Sant Martí l’electricitat es va inaugurar als voltants del 1918. Així és com va finalitzar la mòlta del gra en aquest molí rudimentari mogut per la força de l’aigua. El nou molí situat dins el poble, can Carbó, va funcionar fins no fa molts anys i avui dia encara és un comerç relacionat amb productes del camp i els seus derivats.

L’aigua és una font de vida i per al moliner d’aquelles èpoques passades, encara més. En aquesta petita història local queda palesa la vida de les generacions descendents. El fill gran, l’hereu en aquest cas, continua l’ofici de moliner però amb un molí modernitzat i en un lloc més pròsper. El fill mitjà de ben jove ja es busca la vida a Barcelona, fins i tot es desplaça a Cuba i al final va tornar i s’instal·là a Vilafranca. El petit heretà la casa però sense molí, ja que després dels anys 20 del passat segle ja no era rendible l’explotació d’un molí fariner amb la força hidràulica. Els ingressos els va haver de buscar en el lloguer dels habitatges ubicats en l’antic i gran edifici moliner. Una de les germanes, la Maria, es casà a Riudefoix, la Pepeta a cal Cuscó, i la tercera marxà a Barcelona.

N. 1 Estat actual de la bassa del molí a la part del darrere de l’edifici. Molts anys enrere, quan el molí feia la mòlta del gra, el perímetre de la bassa era molt més gran.

N. 2 Vista general de l’antiga masia i molí de can Carbó de la Riera vist des de l’Artiga. L’edifici, en el temps, ha estat molt modificat, principalment a partir del primer quart del segle XX, quan finalitzà la producció de la mòlta de gra i l’edifici va ser convertit en uns habitatges.

N. 3 Una part de la façana actual amb el portal d’entrada al molí, és d’arcada de mig punt adovellat.

N. 4 Fotografia actual de la resclosa del Pujol a la riera de Pontons on es desviava una part de l’aigua de la riera cap a la bassa del molí. El salt de l’aigua és de gairebé 3 metres d’alçada.

N. 5 Estat actual de l’obra per on entrava l’aigua des de la bassa a l’interior del molí. Per sobre d’aquesta paret, a la base inferior de la foto, és per on l’aigua queia i era conduïda pel cacau fins al rodet del molí, situat al soterrani de l’edifici.

Esquema de funcionament d’un molí fariner

El recorregut del gra i de la farina, representat per punts, comença a la tremuja (1), d’on passa al canalot (2) que condueix el gra fins a l’ull de la mola, on cau entremig de la mola volandera (3) i de la mola sotana (4). Un cop el gra és mòlt surt pel farinal (5) i cau a la farinera (6). El recorregut de l’aigua és representat per sagetes negres.

L’aigua de la bassa o del pou surt a pressió per la canal (9) i cau damunt del rodet (8), fent que volti, després s’escola pel sòl del carcabà fins a l’exterior.

Les peces ratllades: el rodet (8), l’arbre (7) i la mola volandera (3) són les úniques que volten, alhora, en el molí fariner.

(publicat a “Els molins fariners” de Jordi de Bolós i Masclans i Josep Nuet i Badia)

Dades històriques: Salvador Llorach i Santis, Sant Martí Sarroca - Pòsit del Temps, publicat per l’Ajuntament el 1989. Fulls d’història, Pontons, publicat per l’IEP, 1982.
Dades orals: Palmira Vallès i Rosa M. Queraltó (El Celler Vell), i la família Aznar (cal Carbó de la Riera)
Fotos actuals: El Martinet

< Portada