Entrevista a Désireé Sergeant, martinenc que busca la tranquil·litat innata de la Bleda

Aquest mes, hem vist oportú d’entrevistar-nos amb en Désireé, i no pas per una sola raó, sinó que n’hi ha diverses. Podríem començar perquè és un col·laborador nostre repartint els butlletins d’El Martinet, o també per les seves col·laboracions amb un forn de pa o potser perquè ara mateix és un martinenc que ve de fora. Per totes aquestes raons i el seu aspecte bohemi o la semblança del seu mostatxo a l’estil Dalí, ens hem decantat per ell.

El Martinet.- Com es diu vostè?
Désireé Sergeant.- Tal qual has posat al títol de l’entrevista, sóc Désireé Sergeant però al meu país em van posar tres noms. Un d’ells és Désireé, però els altres dos són Leo i Pròsper. Després tinc un únic cognom, ja que el país d’on vinc sempre es posa el cognom del pare com a únic cognom.

E.M.- De quin país és fill?
D.S.- Us puc dir que la meva nacionalitat és belga, però més ben dit us he de dir que més que belga, jo sóc flamenc. Amb això us vull vindre a dir que jo estic com Catalunya i Espanya. Jo sóc natural d’Erembodegem, que en el símil de Catalunya i Espanya que us he dit, Erembodegem representaria Catalunya i Aalst representaria Espanya. Erembodegem és com una barriada de 10.000 habitants, però barriada, que pertany a Aalst de 50.000 habitants. També podria haver posat un exemple més proper com pot ser la Bleda i Sant Martí Sarroca, però m’he decantat per Catalunya i Espanya, perquè nosaltres el que volem és la independència i ens definim com a flamencs, el que aquí vindria a ser com els catalans.

E.M.- Quin idioma es parla en aquell país, que està entre Alemanya, França, Holanda i una mica més lluny d’Anglaterra i Espanya?
D.S.- Tot això que has dit és veritat i realment es parla més o menys tot en major i menor mesura, però t’has deixat el més important i el més parlat, el flamenc. En definitiva, els belgues acostumem a parlar 3 idiomes. En el meu cas, jo en parlo 6, però això quan era més jove perquè ara ja he perdut una mica d’ençà que sóc aquí. En alguns casos ara se’n parlen 7, a la zona de Bèlgica.

E.M.- Ara que em parla d’edats, quants anys té vostè?
D.S.- A l’agost d’enguany arribaré als 72. Ja que parlem de dates, també et diré que el novembre, també d’enguany, ja farà 13 anys que sóc a Sant Martí, més concretament a la Bleda.

E.M.- Ara que m’ha tret aquest tema, per què va marxar del seu país nadiu?
D.S.- Bé, això és perquè la meva dona és catalana i també per la defunció del pare. Realment tot va començar per la defunció del pare. Com que la meva dona ja feia temps que vivia a Bèlgica amb mi i la meva família, vam arribar a la conclusió que ens agradaria passar els últims anys de la nostra vida a prop de la família d’ella. Concretament quan vam petar aquí a Sant Martí, la germana la teníem a 100 m, estaven totes dues ubicades a la Bleda, el que passa que la seva germana va acabar marxant a viure a Sant Martí.

E.M.- Com és que la seva dona es va aventurar a viure a Bèlgica?
D.S.- Ella va venir a Bèlgica ara farà uns 57 anys per la raó que primer hi va anar el seu germà, ja que en aquells anys s’obtenien uns sous unes quatre vegades superiors que a Espanya. Ella va arribar a Bèlgica amb setze anys (1,5 anys més gran que jo) i fixeu-vos que el divendres que ve (20/05/2011) ja farà 50 anys que estem casats.

E.M.- Teníeu algun ofici o ocupació en el vostre país?
D.S.-Durant els 44 anys  que vàrem estar a Bèlgica, jo treballava de ferrer i ella de madrona de la seva patrona que era farmacèutica.

E.M.- I vostè, al llarg de tot aquest temps, no s’ha penedit de venir a viure aquí?
D.S.- No em penedeixo gens ni mica d’estar a la Bleda i la veritat és que mai he pensat de tornar a Bèlgica. Hi estic molt bé aquí. Posar problemes per posar, l’únic que trobem, és que aquí a la Bleda no disposem de botigues i sempre has de sortir a fora amb cotxe per poder fer les compres. Aquest, per a nosaltres, és el major problema, però no pas ara, sinó que serà amb els anys, fins que arribi el moment que no seré capaç de conduir. Serà llavors quan haurem de pensar que els problemes, si existeixen, és per solucionar-los.

E.M.- Per què vàreu triar el nostre país per viure-hi?
D.S.- La raó és prou clara. Per mi, sempre m’ha agradat molt el temps de la península. És un canvi molt radical, ja que allà sempre fa fred i plou una mitjana de 8 mesos a l’any. A part que la dona hi té tota la seva família, aquí es viu molt millor en qüestió de clima.

E.M.- I concretament, com vàreu venir a parar a aquest racó de món com és la Bleda?
D.S.- Com t’he dit abans, la part familiar va tenir molt de pes, ja que vam trobar un lloc a la Bleda molt a prop seu però és que, després, la Bleda i la seva magnífica tranquil·litat van ser els factors que van predominar en el nostre habitatge actual. Era un lloc que ens agradava molt i encara ens encanta de poder-lo gaudir.

E.M.- Com ha anat la vostra integració al llarg d’aquests anys?
D.S.- Bé, amb la meva dona penso que ho teniu prou clar, no? Ella ja és d’aquí. En el meu cas, ja pel simple fet d’anar venint per les vacances he conegut gent i amics. Ja sé que sóc un personatge un xic excèntric i fins i tot “raro” i una mica aventurer, però al cap de tots aquests anys d’estar per aquí a la zona em puc considerar plenament integrat i més a la zona on faig vida. Penso que sóc prou conegut.

E.M.- A què us dediqueu ara?
D.S.- Com a tasques i per la meva edat les podem reduir a dues. Col·laboro com a repartidor de pa als Monjos, la Múnia, la Bleda i els Hostalets, per acabar el repartiment a la Bleda. El més interessant d’anar a repartir el pa, sobretot a la Bleda, és que quan arriba l’hora de repartir el butlletí d’El Martinet, podem dir que matem dos mussols d’un tret, ja que a l’hora de portar El Martinet s’entrega també el pa.

E.M.- Bé, així és com us entreteniu, però dic jo que deveu rebre calés d’algun lloc, no?
D.S.- Per descomptat. Tinc la jubilació, que no és pas massa cosa, però tampoc no em puc queixar perquè ja ho tapem tot amb aquesta paga.

E.M.- Quines característiques destacaríeu de la cultura del vostre país?
D.S.- Haig de dir que les cultures són molt similars. Evidentment hi ha petites diferències pròpies de cada país i de cada zona, com poden ser els  castellers, les danses de cada zona, les sevillanes, homes i dones calçant sabates de fusta, les festes majors i tot un seguit de petites coses que la fan única. Exactament de la mateixa manera que pot passar a Bèlgica.

E.M.- I del nostre, què us crida més l’atenció?
D.S.- Em crida molt l’atenció la diferència de costums. A Bèlgica si es va a un bar, no es va mai amb la dona. La gran diferència és com és oberta la gent. També cal destacar la diferència de fer bromes de la gent de Bèlgica respecte als espanyols. Nosaltres, els belgues, tenim alguna cosa molt semblant a l’humor britànic, que aquí, molta gent de la península no entendria. És per aquesta raó que moltes vegades em fa por de participar en festes. Abans ja ho havia fet, però amb la diferència de costums que existeix, no se m’acaba d’entendre bé i per això en algunes ocasions prefereixo callar més que participar.  
Una altra diferència que s’observa respecte el meu país és el trànsit. A Bèlgica es respecten molt els senyals.

E.M.- Quines diferències considereu que hi ha entre un país i l’altre?
D.S.- Bàsicament són moltes i poques a la vegada. Quasi que ho podríem resumir en els costums, ja que les altres coses serien molt semblants a excepció del temps i de la flora. Aquesta potser és la diferència més gran i important. Des del meu punt de vista, la flora i fauna de Catalunya és molt més variada que la de Bèlgica. Per a mi tota una experiència que s’ha de viure.

Bé, si et poses a pensar ja en trobaríem un bon raig de coses diferents ja, com per exemple l’orografia del terreny. Allà és pràcticament pla, amb tot molt verd al voltant i amb molt de fred. Torno a repetir, ens hauríem de posar a pensar per trobar més diferències, però segur que petites coses sortirien.

                                                                                              Josep Anton Gabarron

< Portada