Com la definim?
Una crisi d’angoixa o un atac de pànic es defineixen per una aparició temporal i aïllada de por o malestar intensos en els quals s’observen, com a mínim, quatre dels símptomes següents:
- palpitacions, acceleracions del cor o augment de la freqüència cardíaca
- sudoració
- tremolors o embranzides
- falta d’alè o sensacions d’ofec
- sensació d’ennuegar-se
- opressió o malestar toràcic
- nàusees o molèsties abdominals
- inestabilitat, mareig o desmai
- despersonalització (sensació d’estar “separat” d’un mateix) o desrealització (sensació d’irrealitat)
- por de tornar-se boig o a perdre el control
- por de morir
- parestèsies (sensacions de formigueig o entumiment)
- calfreds o acaloraments
L’inici és sobtat i, en poc temps (10 minuts o menys), la crisi arriba a la màxima intensitat. Sol anar acompanyada d’una sensació de perill imminent i d’un impuls o d’una necessitat d’escapar.
És molt important saber que no hi ha cap perill i que no pot passar res pitjor. Cap de les sensacions indica que la persona estigui malalta. Són sensacions desagradables però no són perilloses.
La crisi d’angoixa es diferencia de la d’ansietat generalitzada per la naturalesa intermitent i la gran intensitat.
El trastorn de pànic apareix quan alguns atacs de pànic són inesperats i la seva freqüència es repeteix. A més, hi ha una preocupació persistent per tenir altres atacs i per les conseqüències que se’n deriven, així com un canvi de comportament associat.
Quina freqüència té?
Les taxes de prevalença del trastorn de pànic són entre el 1,5% i el 3,5%. És més freqüent en dones que en homes.
Quan comença? Es pot iniciar al final de l’adolescència i fins als 45 anys, encara que també se’n pot tenir en la infantesa i després dels 45 anys.
Quina duració té?
Pot ser un fet puntual o pot allargar-se bastant en el temps.
La hiperventilació.
El cicle que s’esdevé durant la crisi d’angoixa és el següent:
Inicialment, hi ha un estímul que la desencadena, que pot ser intern (pensament, sensació, imatge) o extern (situació). Amb aquest estímul hi ha una percepció d’amenaça, por, que genera la hiperventilació.
Quan la respiració és ràpida, es produeix una entrada excessiva d’oxigen (i una eliminació excessiva de diòxid de carboni), que provoca uns canvis químics que es relacionen amb algunes sensacions corporals i mentals: sensació de mareig, alteracions visuals i sensació d’irrealitat, hipersensibilitat a la llum (fotofòbia), al soroll (hiperacúsia), taquicàrdies, batecs irregulars, tremolors, cansament, calfreds, pressió i dolor toràcic, etc.
En fer exercici físic, no s’hiperventila perquè el metabolisme està necessitant més oxigen per poder fer-lo i, a més, s’interpreten els canvis de sensacions pel que fa a l’exercici.
Què s’hi pot fer?
És molt important respirar lentament (just el contrari a la hiperventilació), fent inspiracions que durin entre 2-3 segons i les espiracions entre 3-4 segons. És un tipus de respiració diferent del que s’ha comentat en l’apartat de la respiració abdominal o diafragmàtica.
La respiració lenta redueix les sensacions corporals amb una certa rapidesa.
També es pot respirar dins d’una bossa de paper o, si no se’n té cap, dins de les mans per reduir l’efecte de la hiperventilació.
Quan les crisis de pànic o angoixa apareixen repetidament s’han de tractar i cal fer un tractament farmacològic i/o psicològic.
(Resum de Saber viure el present de Núria Farriols)
El Martinet, Associació d'Informació i Divulgació Cultural de Sant Martí Sarroca
