Editorial

La plena igualtat dona-home, un objectiu encara llunyà

Un any més s’ha commemorat el Dia Internacional de la Dona, una jornada, la del 8 de març, que vol conscienciar un món masculinitzat del valor social d’allò que és femení com a instrument vertebrador de la societat. I com a tal es reivindica per la igualtat amb el masculí. Però si bé aquest és el sentit original de la diada, avui, en determinats llocs i moments, s’ha perdut aquesta commemoració com a símbol de lluita i reivindicació i només esdevé una festa folklòrica més.

No obstant això, si el que es pretén és aconseguir un canvi o transformació real en la societat, de les relacions home-dona, no n’hi haurà mai prou amb simbolismes o folklores “descafeïnats”, cal una implicació més real de tots i cadascú en la vida quotidiana, al dia a dia en la família, en el treball, en la política, en la cultura, en l’educació, en l’esport, en el lleure...

Cal reconèixer que en cent anys des que es va començar la denúncia, la lluita i la  reivindicació per a la igualtat, han anat canviant força les coses però no el suficient com per assolir un estatus de plena igualtat entre dones i homes. Històricament, ja fa masses segles que la dona ha estat sotmesa a l’home i  descriminada. En una societat moderna i tecnificada com l’actual, on algunes coses canvien tan ràpidament, el paper social home-dona evoluciona massa lent. Fa vuit dècades que a Espanya la dona no podia votar en les eleccions democràtiques, i per posar uns exemples més propers, a Sant Martí Sarroca fa 33 anys la Coral no admetia dones a les seves files, o en fa 25 a El Centre no podien ser sòcies ni votar les dones.

Avui en dia encara la dona pel mateix treball té menys salari, el pes de tenir cura de la família (fills, avis, tasques domèstiques, administració de la llar...) recau majoritàriament sobre la dona, en política i en les empreses són minoria els alts càrrecs femenins... Mentre la dona tingui inferior sou, a l’hora de compartir els problemes domèstics i familiars, sempre es quedarà a casa abans que l’home.
Fins que no hi hagi igualtat real en els sous del treball, en la política, en l’assumpció de responsabilitats en la tasca domèstica i familiar... fins que no es desterri la violència masclista, fins que no es gaudeixin de les mateixes oportunitats, la dona no esdevindrà lliure i sense llibertat no hi ha igualtat...

Per assolir la plena igualtat cal que les dues parts, masculina i femenina, s’impliquin, que les mateixes dones creguin en les seves capacitats i que els homes acceptin la realitat canviant i deixin espais en les cotes de poder. Caldrà que les institucions s’hi comprometin amb ganes, però també cadascú de nosaltres personalment, assumint responsabilitats compartides en la vida quotidiana.

Encara hi ha un llarg camí per recórrer.
EQUIP DE REDACCIÓ

Festa de la Dona: sopar, espectacle... i preservatius a la carta