Josep Pané, Entrenador del Patí Vilafranca

El nostre protagonista d’aquest butlletí, en Josep Pané i Andrés, martinenc de 43 anys nascut el vint de juny de 1964, ha cridat la nostra atenció al assabentar-nos que havia passat a formar part del primer equip d’hoquei de Vilafranca com a entrenador del mateix.

El Martinet.- Tenim entès que tens orígens al poble, oi?
Josep Pané.- Sí home sí. Vaig néixer aquí al poble de Sant Martí i sempre he estat per aquí. El que passa és que sempre he anat a l’escola Sant Ramon, fet que no m’ha deixat estar tant vinculat aquí al poble.
E.M.- Quina relació tens amb l’hoquei?
J.P.- Doncs mira, tot comença en aquesta mateixa escola. Allí podies triar i practicar el bàsquet, el futbol i l’hoquei. Jo em vaig declinar per l’hoquei i realment em va arribar perquè ja no el vaig deixar. En aquesta escola vaig passar per les categories de benjamí, aleví i infantil. A partir de juvenil, sub23 i primera categoria va ser amb el Club Patí Vilafranca.
E.M.- És doncs la teva experiència el que t’ha catapultat a ser entrenador del Patí Vilafranca?
J.P.- No ho podem dir ben bé així, però podem dir que ajuda i força.
E.M.- Quina ha estat la teva experiència com a professional?
J.P.- Sempre he estat al Patí Vilafranca fins que ho vaig deixar als vint-i-nou o trenta anys. Encara me’n recordo quan vaig entrar a l’hoquei professional. En aquella època ens trobàvem a primera nacional i al cap de tres o quatre anys ja es va pujar a l’hoquei lliga, què és la màxima. No es va baixar més fins que vaig deixar l’equip degut a que es va extenuar la meva vida esportiva.
E.M.- Estem parlant d’hoquei i no sabem de quin. Què és? Hoquei sobre herba, sobre gel o sobre pista?

J.P.- Sempre l’he practicat sobre pista tancada de vint per quaranta metres. És com les pistes de futbol sala. El més adequat de dir és hoquei patins.

E.M.- I en quin moment passes de jugador a entrenador?
J.P.- Com et pots imaginar després d’una vida esportiva tant activa, no la podia deixar de costat així com així i de seguida em vaig posar a entrenar. Després d’arribar al teu final de la vida esportiva necessites continuar en aquest món. En el meu cas vaig passar per diversos clubs d’hoquei intentant aconseguir el més adequat per a mi, fins que l’any passat em van oferir d’entrar com a primer entrenador del Patí Vilafranca.
E.M.- Es pot ser entrenador sense preparació o s’ha d’estudiar?
J.P.- S’ha d’estudiar. S’ha d’obtindre el carnet d’entrenador de primera nacional. Per aconseguir-lo s’han de cursar les nou-centes i pico hores de què es compon. En aquest curs s’entra en lliçons de psicologia, mètodes d’entrenament, tàctica, tècnica, ...una mica de tot. Vaig assistir al Centre d´Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat i a l´INEF.          
Apart d’aquest raig d’hores lectives en aquests centres també s’havien de realitzar sis-centes hores més de pràctiques fins aconseguir el títol. En l’aspecte pràctic hi ha la possibilitat de reduir el número d’hores mitjançant els certificats acreditatius dels equips on s’hagin efectuat activitats com a entrenador, com va ser el meu cas.
E.M.- I quina metodologia segueixes en els entrenaments?
J.P.- Doncs mira, en la part tècnica poso en pràctica jugades ja establertes. Quan parlem d’entrenament passem a començar pels escalfaments i passem als exercicis específics sobre la manera de jugar dels equips contraris basant-nos en vídeos. Analitzem com es comporta cada jugador de cada equip i així combatre’l de forma personalitzada sobre la pista. Un cop analitzat això en cada equip es practica i es juga posant en pràctica aquestes jugades.
E.M.- L’hoquei no és un esport de masses com el futbol. Explica’ns una mica sobre l’equip i la forma de jugar.
J.P.- Un equip d’hoquei es composa de deu jugadors, d’un mecànic de patins, un preparador físic, un fisioterapeuta, l’entrenador i un delegat. A partir d’aquí ja trobem a la junta directiva, als socis, als aficionats, ...A més et diré que no som tants com els futbolistes però tampoc en som pocs ja que actualment hi ha unes dues-centes mil fitxes federatives.
La lliga regular es composa de setze equips i l’objectiu en cada enfrontament és introduir “la bola” dins la porteria contrària més vegades que el contrincant.

E.M.- I es divideix en dues parts com el futbol?

J.P.- Doncs sí. Els partits es divideixen en dues parts de vint-i-cinc minuts reals cada una que al final entre pitos i flautes s’allarga fins als quaranta minuts que pot durar un equip de futbol. Dins la pista es poden trobar dos àrbitres i un àrbit de crono, que és l´encarregat de parar el cronòmetre quan no està la bola en joc.
E.M.- Els jugadors són de la zona del Penedès o són de fora?
J.P.- En el nostre equip tenim quatre jugadors de la zona d´Osona, dos de Vic, un de Ripoll, un de Voltregà, un de Sant Cugat del Vallès, un de Barcelona, un de Corbera i tres d’Igualada. De Vilafranca no n’hi ha cap ja que el planter no té prou nivell per estar a primera línia, però s’hi està treballant.
E.M.- I de quants socis es composa aquest club?
J.P.- En som al voltant d’uns cinc-cents. Jo sóc  el número quatre-cents divuit.
E.M.- Quantes vegades entreneu per estar en forma i afrontar la competició?
J.P.- Entrenem quatre cops per setmana. El primer és sempre purament físic i els altres tres són tècnics i es remata amb el partit.
E.M.- Ostres, veig que et deu treure força temps, oi?
J.P.- Home, pensa que en total se li dediquen cinc dies a la setmana, però des del meu punt de vista la màxima absorció de temps només es produeix en desplaçaments llargs que només es donen en el vint per cent dels partits. Els entrenaments sempre són a la nit, en hores que no interfereixen a les tasques diàries de cadascú.
E.M.- Amb això que vols dir, que no viviu només de l’esport?
J.P.- No!!! Es podria viure però cadascú té la seva feina. En el meu cas jo sóc pagès. La pagesia és la meva tasca principal i ja fa vint-i-dos o vint-i-tres anys que treballo de viticultor. La meva tasca com a entrenador és el meu hobby i a més és remunerat.
E.M.- Els partits sempre són en cap de setmana?
J.P.- Els partits no només es fan en cap de setmana, sinó que sempre es fan el dissabte a la tarda a excepció que algun equip tingui competició europea en dissabte. Només en aquest cas es passa el partit de lliga al dimarts.
E.M.- Parlant de competicions europees, tu hi havies participat?
J.P.- Doncs poques vegades però sí que hi he anat. Em van cridar de la Selecció Espanyola de Patinatge quan estava en la categoria de júnior. Vaig anar a fer els europeus a Bèlgica, concretament a Lavaina. Va ser la primera vegada que em van donar alguna cosa per jugar a hoquei.
E.M.- El fet de marxar lluny us absorbeix tot el cap de setmana ,oi?
J.P.-  Home, tenim un total de tres desplaçaments fora de Catalunya: un a Tenerife que es marxa el dia abans, jugues i a l’endemà retornes; després un a Galícia; i un a Oviedo, que en ambdós marxes de matinada. S’acostuma a arribar als volts de mig matí i ens resta temps lliure fins l’hora de dinar. Es fa migdiada i quan ens aixequem fem passejada de trenta minuts i xerrada tècnica. A una hora i mitja del començament del partit fem el preparament físic i els escalfaments. Tornem l’endemà a casa i tornem-hi de nou començar la setmana.
E.M.- Ara sabem que el 80% dels equips són de Catalunya. Com ho feu per realitzar els desplaçaments?
J.P.- Ho fem a base de cotxe particular o amb furgonetes que es lloguen per a tal efecte. Per als desplaçaments més llargs es fa amb avió.
E.M.- El fet que no quedeu més amunt en la classificació és qüestió de pressupost?
J.P.- El pressupost del club actualment és d´uns cent noranta mil euros. Com t’he dit abans, amb el que cobra un jugador d’hoquei a Vilafranca podem dir que quasi pot viure i no en parlem d’un del Futbol Club Barcelona. Si a això li sumem viatges, àrbitres de camp que cobren força, àrbitres de cronòmetre que cobren una mica menys, extres, ... Realment no, però si el pressupost és elevat pots agafar jugadors de més bona qualitat. És com si hi haguessin dues lligues. Els tres equips amb més pressupost: el Barça, el Reus i el Liceo de la Coruña. Desprès estem la resta amb un pressupost similar que lluitem per la resta de posicions a partir del quart lloc.

E.M.- I  han de pagar alguna cosa els jugadors?

J.P.- L’única cosa que no paga el club són els desplaçaments per venir a entrenar, ja que el club considera que ja entra dins de la fitxa.
E.M.- Amb aquestes condicions tant interessants, ..., costa molt d’entrar a un equip d’aquest estil?
J.P.- Doncs encara que et sembli mentida no. El problema és que degut a que el pressupost de tot el material esportiu és elevat genera que hi hagi poca gent que es posi a patinar. L’equipatge es mou entorn dels sis cents o set cents euros. Ja de per sí és un pressupost car que si ets nen s’ha d’anar modificant. Per sort, si entres en un equip com el nostre ja s’encarrega aquest de posar els medis.
E.M.-Quins objectius teniu com a equip?
J.P.- No tenim grans objectius però volem mirar de consolidar l’equip per aquesta categoria. Aquest objectiu tenim previst que surti de la consolidació de petits objectius. Aconseguint aquest objectiu inicial de mantenir-nos a la categoria podrem començar a fer millores tècniques, personals, ... i no parar de treballar de mica en mica per arribar-hi.
E.M.- Alguna cosa més?
J.P.- Sí, et volia comentar que com a aspiració volem quedar a la màxima categoria i com a aspiració individual seria la d’assolir aquesta categoria durant varis anys i millorar l’equip internament.. Més endavant mirarem d’entrar a la copa “CERS” que implica acabar dins dels sis primers classificats en la lliga.

                                                                                  Josep Antón Gabarron