Que abans es menjava millor, comença a ser una afirmació cada vegada més present en el vocabulari dels nostres dies. Personalment, crec que segueixen havent dos grups des de que l’home descobreix el foc: els que gaudeixen del menjar i els que mengen per necessitat. Si sou del primer grup avui us vull confessar la meva darrera troballa.
Era el mes de setembre, una tarda d’entre setmana, jo anava tot passejant amb la família i un parell de bons amics pels carrers de la capital del Cava i, veient com els nostres fills corrien sense parar, es va fer mitja tarda, hora de berenar. Podríem menjar alguna cosa, no? Pregunto jo, tot mirant al meu voltant on només veia croissants, ensaïmades, botigues de roba, terrassetes per prendre alguna cosa i, com no, alguna que altra ampolla de cava compartint aparador.
Rosa? Què teniu algun postre típic a Sant Sadurní?
I tant que sí! Arribem-nos fins a la plaça de l’Ajuntament i ja veuràs…
Encuriosit entrem a una pastisseria. La Rosa s’acosta a la dependenta i li demana tres coques de les vídues.
Ens assentem a taula. Primer, arriben els batuts de cacau per la canalla i els tallats pels grans. Una mica més tard, arriba la protagonista: Una coca prima, d’un pam i mig de llarg, torradeta i per sobre una capa de cabell d’àngel amb pinyons i ametlla lligats amb una pintada d’anís i sucre. Ummm! Sento dins meu.
Faig la primera queixalada: engrescadora. Cruixent del torradet, els pinyons i els trossets d’ametlla. Melosa del cabell d’àngel i el just record del llar de la caldera un cop es passejava per la boca.
Rosa, m’ha agradat molt però, per què aquest nom? I des de quan els sadurninencs en mengen? De cop i volta la curiositat encara tenia més gana.
En David i en Jordi, els fills de la pastisseria i cinquena generació, m’explicaren que el seu avi Pere va ser l’inventor fa més de 30 anys i que tot va començar per casualitat. I és que en aquell temps, l’Associació de Vídues del poble anaven a comprar coca prima per després de les reunions a la seva pastisseria. Els hi va agradar tant que es va convertir en un motiu més per trobar-se. Fins el punt que, la resta de la gent per fer-se entendre a l’hora de demanar aquella coca especial deien: “Vull una coca prima com la que compren les Vídues “.
Amb els anys, la coca de les Vídues s’ha anat adaptant una mica als gustos de les noves generacions: s’hi ha barrejat ametlla amb els pinyons, s’han fet formats individuals i des de fa un any li han afegit xocolata per sobre.
Per mi, ha estat una bona experiència sensorial i que recomano als que us agrada fer una bona queixalada a la història de la nostra comarca. Ah! Corren veus que hi han vàries imitacions. Si voleu ser originals aquí us deixo l’adreça.
Pastisseria Rossell
C/ Doctor Escayola (al costat de l’Ajuntament)
Sant Sadurní d’Anoia
Que vagi de gust!
Santi Ventura i Rovira.
El Martinet, Associació d'Informació i Divulgació Cultural de Sant Martí Sarroca
Que abans es menjava millor, comença a ser una afirmació cada vegada més present en el vocabulari dels nostres dies. Personalment, crec que segueixen havent dos grups des de que l’home descobreix el foc: els que gaudeixen del menjar i els que mengen per necessitat. Si sou del primer grup avui us vull confessar la meva darrera troballa. 