Des de que vaig passar a viure a la petita localitat de Sant Martí, fa d’això uns setze mesos, he tingut ocasió de fixar-me.
Al menys fixar-me.
I m’he adonat que Sant Martí té tres mil habitants; encara que cada dia, al llevar-me del llit, no els compti.
O que l’església, que des de dalt d’un turó tafaneja els actes de les “multituds” que resideixen a la vila annexa a la del cava o de les torres humanes per antonomàsia, també romana al capdamunt, jornada rere jornada o data rere data.
I afegiré, en aquest comentari, que el meu goig seria molt major, des que visc en la breu població de Sant Martí, si aquest lloc disposés del seu cinema o del seu recinte per a les representacions de l’art de Talia.
Però clar, com que el poble és tirant a tan xic, el seu teatre també deuria ser limitat; per la qual cosa no s’hi podria representar la “Passió”, sinó únicament monòlegs o estirant molt diàlegs per intèrprets que no sobrepassessin els trenta-cinc quilos de pes òptim per cap.
En definitiva, que qui ha traçat aquestes ratlles, advertiria a Sant Martí, per verbigràcia, la presència d’un bar, o la d’un snack, la de més d’una granja.
En els damunt dits negocis ?
Per exemple la no absència de la senyora Montserrat, o la de la filla del senyor Pere, les de la senyora Maria o la Roser.
Per descomptat: a Sant Martí, i per allò de no variar, manen, tanmateix, les representants del sexe femení.
“Pañella”
El Martinet, Associació d'Informació i Divulgació Cultural de Sant Martí Sarroca
