El simfit és una planta que creix a tots els llocs humits i de vegetació exuberant.
És una planta vivaç, de seixanta a cent centímetres d'alçada. Fulles lanceolades i flors acampanades de color blau, violàcies i algunes vegades blanques o de color rosat, que apareixen a la planta a la primavera.
El simfit conté alantoïna i un alcaloide, la sinfitocinoglosina, i encara l'arrel conté riquesa de sucres, midó i taní, com també asparagina.
L'arrel d'aquesta planta s'ha usat molt per al mal de boca dels infants a l'època en què bavegen, evitant-los els transtorns propis dits de "la bava". Es fa una decocció de cinc grams d'arrel per una tassa d'aigua i se'ls dóna ben ensucrada a culleradetes. També se'ls pot fregar les genives amb aquesta aigua.
El seu mucílag és un gran emol·lient, que pot ésser aplicat localment per a guarir els talls dels mugrons de les dones que crien. Es bull l'arrel i es pica al morter per aplicar-la en cataplasma.
A le'dat mitjana, s'emprava el simfit en el tractament de les fractures en forma de cataplasmes, que també s'utilitzaven per a guarir cremades. I hom creia que si les fulles s'aplicaven damunt una llaga i després es deixaven en lloc humit, la curació s'operava magnèticament.
Els enamorats estaven convençuts que una infusió de fulles de simfit, barrejada amb vi o licor, constituïa una beguda amorosa, és a dir, que tenia la virtut de conservar l'harmonia i l'amor entre els enamorats.
Recull extret del llibre "Remeis Casolans" de David Griñó. Biblioteca Popular Catalana Vell i Nou. Obra núm. 21.
El Martinet, Associació d'Informació i Divulgació Cultural de Sant Martí Sarroca
