La crisi econòmica global, en l’àmbit planetari, ja és un fet. I si encara no l’havíeu notat, la reunió prevista per al diumenge 16 de novembre de 2008, a Washington, convocada per George W. Bush aprofitant els últims dies que li queden com a president dels Estats Units, s’ha encarregat de recordar que estem a l’entrada d’un túnel del qual ningú no veu la sortida. Fins i tot José Luis Rodríguez Zapatero -després que el president francès, Nicolas Sarkozy, li donés una entrada per poder-hi seure- ha volgut anar-hi malgrat que durant setmanes va negar que hi hagués crisi econòmica a l’Estat espanyol. La trobada tenia poca més utilitat que la de reunir en una foto un grapat de gent que té responsabilitats de govern en el món. Mentrestant, les grans empreses multinacionals, que mouen l’economia del món, continuen anunciant acomiadaments de treballadors en massa. Els seus centres de producció situats en països del primer món pateixen, ara amb una excusa generalitzada, la deslocalització mentre les empreses tiren endavant projectes per instal×lar-se en països en vies de desenvolupament.
Durant un grapat d’anys l’especulació financera ha campat sense control institucional i els paradisos fiscals han funcionat a dojo. De què han servit les normes fiscals per controlar i fer tributar els grans beneficis? Sota l’arrogància dels neoconservadors (neocons), que han proclamat la necessitat de suprimir tota mena d’intervenció dels poders públics, els governs d’arreu del món s’han ajagut seguint el corrent del diner. Però ara els neocons reclamen amb urgència que els poders públics salvin la liquidesa del sistema (la seva la tenen ben guardada en caixes de seguretat o bé en patrimoni immobiliari i artístic d’arreu del món). La paradoxa és que els governs aproven plans de rescat o de sanejament econòmic que no semblen altra cosa que llançar diners a un pou sense fons. El mercat s’està menjant el mercat.
Per això, si bé no hi ha mai cap bon moment per a una crisi econòmica, aquest és un dels pitjors. Els xinesos i els russos porten anys actuant amb total despreci per les regles internacionals del comerç (que també s’han saltat americans i europeus amb mesures proteccionistes). Però, a més, l’actuació militar de la primera potència mundial a Iraq -com a exemple més públic i escruixidor- deixa un escenari en què sembla que no hi hagi normes de consens i de respecte. La intervenció russa a Geòrgia o la xinesa al Tibet en són dues mostres conegudes més. Fins i tot els pirates del mar retornen a l’escena com en les millors èpoques dels segles XVII i XVIII. No són els únics pirates. Iraq també demostra com uns exèrcits privats poden actuar sense cap mena de respecte per les lleis ni per les persones. I aquesta situació retorna a diverses parts del món, especialment on hi ha matèries primeres de valor.
Algú deia: a crisis globals, solucions locals. No sabem si la dita és certa, però el cert és que caldrà que cadascú s’espavili per tornar a engegar la màquina. No ens posem a veure més amenaces (que hi són). El repte més immediat és que, a més que la gent es pugui guanyar la vida, que la pau social es mantingui, començant per casa nostra. I aquesta és una tasca delicada, ara per ara.
EQUIP DE REDACCIÓ
Lluitar contra la violència de gènere, un deure de tots
El Martinet, Associació d'Informació i Divulgació Cultural de Sant Martí Sarroca
