EDITORIAL

Instruments de participació i de decisió al nostre abast

En les pàgines d’El Martinet d’aquest mes ens fem ressò de diverses informacions sobre esdeveniments que canvien i/o poden canviar la nostra relació amb l’entorn, com el reconeixement de la unitat del Penedès com a territori. El govern de la Generalitat s’ha fet ressò així de la reivindicació penedesenca i assumeix la creació d’un àmbit de planificació dins el Pla territorial general de Catalunya. En la pràctica, això vol dir que determinats aspectes de l’organització del territori: urbanisme, infraestructures, comunicacions i altres, dependran de la decisió del Penedès.

Aquest reconeixement serà insuficient per als que reivindiquen la creació de la Vegueria del Penedès, però també cal dir que és el pas més important en el reconeixement de la realitat penedesenca que la Generalitat de Catalunya ha fet en la història recent com a país en els darrers 30 anys. I també cal recordar ara que la unitat jurisdiccional penedesenca es va trencar -per raons explicables- amb l’organització comarcal de la Generalitat Republicana de 1932.

I, de ben segur, la creació de l’àmbit de planificació dins el Pla general territorial de Catalunya és tan sols el primer pas per al reconeixement de la identitat d’un Penedès que, diguem-ho tot, no és el paratge idíl·lic que sovint es reivindica, sinó un desastre en tota la línia de la costa, farcit d’urbanitzacions il×legals i carregat de desequilibris sense necessitat que hagi intervingut la mà sempre blasmada del centralisme metropolità barceloní.

La televisió digital terrestre (TDT) serà, a partir de final d’any, el principal sistema de recepció del senyal arreu de la comarca. S’haurà acabat l’UHF o el VHF que va entrar a les nostres llars. El canvi, ens expliquen, serveix per encabir més canals i, per tant, més possibilitats d’elecció. La realitat és que més canals, sobretot si és la TV comercial, vol dir més possibilitats de veure el mateix. Però també és cert que la TDT dóna la possibilitat que els espectadors intervinguin i comuniquin amb les emissores. En aquest sentit és, clarament, un avenç que caldrà veure com es gestiona.

Finalment, la successiva aparició de casos de corrupció ha empès els partits polítics catalans a ressuscitar la necessitat de fer una llei electoral. La seva inexistència palesa fins a quin punt la societat catalana encara no ha superat la transició política que es va donar a l’Estat espanyol després del franquisme. I demostra també fins a quin punt les grans formacions polítiques del país s’han oblidat que la democràcia serveix perquè el poble decideixi, i no pas les cúpules dels partits, qui els representa i a qui han de demanar comptes. Com a sistema polític, i també com a societat organitzada i suposadament democràtica, casos com els que presideixen la vida pública del país demostren com podem ser, encara, d’immadurs. Segurament, en podrem continuar parlant durant molt temps, encara.

Tot plegat és la demostració que la democràcia implica, només, que els àmbits de decisió sobre els afers públics han d’estar més a prop dels ciutadans. Però els ciutadans oblidem, a vegades, que tenim o podem utilitzar aquests mitjans perquè resulta més fàcil queixar-se que no pas actuar.

EQUIP DE REDACCIÓ

< Portada