Parròquia de Santa Maria

El cap de setmana del 23 i 24 d’octubre va tenir lloc, a Sant Feliu de Llobregat, un esdeveniment important per a la nostra jove diòcesi de Sant Feliu: la inauguració del que s’ha volgut anomenar “Casa de l’església”, és a dir el nou bisbat. El dissabte 23 va tenir lloc la inauguració oficial i el diumenge 24, una jornada de portes obertes per a tothom que hi volgués assistir. Estava decidit a publicar aquest mes aquí a El Martinet la nota de premsa que ens ha enviat la mateixa Delegació de mitjans de comunicació del bisbat (que inclou també un bonic reportatge fotogràfic), però l’allau d’informacions que ha generat la visita del papa de Roma, Benet XVI, a Barcelona, amb motiu de la Dedicació del Temple de la Sagrada Família, m’ha fet decantar a deixar constància d’aquest fet.

La nota de premsa del bisbat pot esperar, però la visita del papa encara serà notícia durant alguns dies o setmanes, quan amb més calma puguem llegir a poc a poc les paraules del papa i sobretot l’homilia de la missa de la Dedicació de la Sagrada Família i els mitjans de comunicació –passada l’eufòria d’aquell dia- en facin una valoració ponderada.

Deixo de banda la nombrosa paperassa que ha generat aquesta visita, tant a favor com en contra (és tan difícil de ser equànimes i respectuosos, que quasi m’avergonyeixo!) i com a mostra d’aquesta visita papal us brindo aquest poema, que m’ha arribat dues vegades de part de bons amics. Es tracta d’un poema de David Jou que es posa en la pell i en el pensament de Benet XVI, quan es troba dins la Sagrada Família.

David Jou és un sitgetà (nascut l’any 1953) alhora científic i poeta. És catedràtic de Física a la Universitat Autònoma de Barcelona i ha desenrotllat una extensa obra d’investigació científica i té també una prestigiosa trajectòria com a poeta en llengua catalana. Potser a algunes persones, si els agrada la poesia i són a prop de la fe, els pot ser útil per a sentir-se en humil comunió amb Benet XVI.

Mn Miquel

Benvinguda a Benet XVI

Jo que només volia la pau d’una capella i una biblioteca,
i afinar la meva raó fins a la Raó de Déu,
voltat de paraules de teòlegs i de místics,
i ser només pensament i pregària,
em trobo ara, aquí, voltat de la bellesa salvatge i grandiosa
d’aquest temple desmesurat i únic,
i recordo els boscos de la meva infantesa,
com si les branques dels arbres s’haguessin fet
tan fortes i desafiadores que sostinguessin el cel
com aquestes columnes ramificades sostenen, aquí, la volta.

M’oblido del pes dels aplaudiments, afalacs i reverències,
de l’esterilitat de debats que només busquen el poder
i no la veritat,
i deixo gronxar l’ànima en la música
i en el vertigen de les torres altíssimes,
aclaparadores com el lloc on la història m’ha posat.

I espero el moment del sermó,
sense saber què n’escoltaran ni de què servirà.
Si creus que ja ho saps tot
o que no pots saber res més,
¿de què serveix que et parlin de Déu?
Paraules, paraules.

Però no sóc pas jo qui sap on van les paraules:
jo sembro, escampo, ofereixo i prego.
Envejo els artistes, la fe d’aquest arquitecte
arrauxat i savi que va saber convertir
una trencadissa d’objectes en una bellesa nova i perdurable.

I mentre la música se m’enduu, i la multitud m’escruta,
i els teleobjectius busquen en el meu rostre
un indici de ganyota, de cansament o de badall,
prego per saber fer com ell:
reunir, en un sentit nou, tantes ànimes trencades,
invitar-les a una altura impetuosa,
a una bellesa que canti i explori la glòria de Déu,
a ser un recer obert a tothom.
Per això sóc aquí, avui,
fatigat, feliç, atònit,
en la consagració d’aquest temple.                                      

David Jou i Mirabent

< Portada