Mor Joan Solà, un dels pares del català modern
El filòleg i lingüista Joan Solà, catedràtic de la Universitat de Barcelona, va morir el passat 27 d'octubre a causa d'un càncer. Proclamat Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2009 i considerat una de les tres personalitats més importants de la llengua catalana moderna després de Pompeu Fabra i de Joan Corominas, ha deixat una producció científica de més de quaranta obres, entre les quals la Gramàtica del català contemporani, de la qual ha estat director, a més de múltiples discursos i classes magistrals, la darrera de les quals va dictar el juny passat amb motiu d'haver arribat a la jubilació. Joan Solà havia estat convidat a pronunciar el pregó de la festa major de Vilafranca aquest 2010, però l'avenç de la malaltia el va obligar a renunciar a l'encàrrec.
Joan Solà, nascut a Bell-lloc d'Urgell el 10 de gener de 1940, ha estat un pedagog de la llengua, a més d'un gran científic i persona preocupada perquè el català sigui un idioma adaptat a la modernitat, però que mantingui alhora el rigor i la força que cal. Els seus alumnes han destacat sempre la seva capacitat de comunicar continguts i també la seriositat de la seva tasca.
Un exemple del rigor i seriositat de Solà per la llengua, i també de la seva capacitat per ser una persona connectada amb el temps que li havia tocat viure, és un dels més de mil articles que va escriure per a la premsa del país. Solà esmentava en l'article “En un pessebre ha d’haver-hi un caganer”el text d'una nadala de les festes de Nadal de l'any passat, a TV3, que servia a la Televisió de Catalunya per felicitar els seus espectadors.
El professor Solà parlava de la nadala que havia estat escrita per Albert Pla i cantada pels Estopa (per si algú encara no ho sabia) que feia així: “En un pessebre hi ha d’haver-hi el Nen Jesús i Sant Josep (...). Però sobretot hi ha d’haver-hi un caganer”. El debat lingüístic sobre la nadala venia de la redundància de pronoms febles “hi”, que havia ferit greument la sensibilitat dels experts en gramàtica catalana, amb els quals ell s'arrenglerava amb els qui es queixaven per aquesta expressió en mitjans públics com TV3 i Catalunya Ràdio, sobretot per “la manca de suport polític i institucional a la dignitat de la nostra llengua, i per tant a la nostra dignitat com a poble”.
En el seu article de comiat de la premsa (Avui, 21 d'octubre de 2010) feia aquesta reflexió: “La pràctica de l’article setmanal m’ha proporcionat diversos beneficis clars: m’ha ensenyat a escriure i m’ha fet viure contínuament obert i alerta a la lingüística catalana i universal, a llegir i escoltar les opinions dels col·legues; però també m’ha impedit d’arrepapar-me en el sagrat clos de la lingüística pura o massa pragmàtica (els problemes gramaticals, els barbarismes, etc.), i he hagut d’estar atent a les vicissituds polítiques, socials i literàries del poble que parla la llengua de què m’ocupava. Avui, fruit d’aquest exercici d’anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil.”
< Portada |
