Conèixer la història contribueix a crear ciutadans més lliures i formats, atès que d’aquesta manera s’adquireix el fonament que permet judicar la realitat i entendre-la des dels seus antecedents. L’ACCAT posa, en format obert, és a dir, lliurement, gràcies a la premsa local i comarcal, en suport de paper i, si s’escau, digital, un curs amb una vintena d’unitats perquè ens ajudi a comprendre la situació de la Catalunya d’avui.
Cada unitat conté textos —sintètics del període, cronologia, presentació, bibliografia— i també imatges —representatives d’aspectes genèrics des de l’art fins a la política passant per la societat— que un ampli equip de persones hem treballat per contribuir a millorar el sentit de pertinença a la col·lectivitat catalana i avançar socialment vers una societat més justa, igualitària i lliure: desigs col·lectius inherents a la personalitat catalana, que ha resistit els embats més adversos i ha estat capaç d’assimilar conjunts humans ben diversos, que l’han enfortida i han contribuït a fer-la més pròspera.
Aquests objectius, nobles perquè són solidaris, no s’hagueren pogut assolir sense la valuosa contribució de la Generalitat de Catalunya, que des del 2002 va estimular el projecte i des del 2004 ha continuat donant-hi suport; dels historiadors i dels professionals responsables de la redacció, i finalment de la tribuna, de la premsa local, que l’acosta a les mans dels lectors. A tots, moltes gràcies!
Josep M. Figueres
Director dels cursos d’història
de l’Associació Conèixer Catalunya
EPÍLEG
Hi ha una llei natural que afecta tots els éssers vius: volen continuar vivint. És el cas de Catalunya. En efecte Catalunya des dels temps més antics amb el grecs i els romans, amb la implantació del cristianisme, amb la vinguda dels francs també cristianitzats, va anar configurant-se amb una personalitat pròpia completament original i diferent dels altres pobles veïns.
Aquesta personalitat té dues vertents indiscutibles: unes institucions de govern les Corts Catalanes que donen veu i vot a la societat sencera i són en aquest sentit primeres a Europa abans fins i tot que a Anglaterra. I una llengua derivada del llatí que és la pròpia de Catalunya i després passa a les Illes Balears i Pitiüses, al País Valencià i a una petita part de Sardenya.
A l’Edat mitjana aquesta personalitat s’ha anat fent tan forta que quan és atacada a partir del decret de Nova Planta (1716) i segueix rebent les dures mesures centralitzadores de l’Estat espanyol durant els segles XVIII, XIX i XX, desperta, reacciona i es resisteix a morir.
Recorda el seu passat a partir de la Renaixença li rebrota el desig d’autogovernar-se amb el catalanisme polític, i cada cop que se la vol anul·lar, Catalunya afirma la seva personalitat, evidència que vol viure. Després de soportar la Dictadura de Primo de Rivera aconsegueix un primer Estatut d’autonomia (1932). Després de la dictadura franquista conquesta un segon Estatut (1979).
Es veu clar que Catalunya és un ésser viu que vol continuar vivint i vivint amb llibertat, i decidint el seu propi futur. Ara bé fidel a les realitats històriques reivindica el sistema confederal com a idoni per a la organització de l’estat i com a camí de plenitud i considera la llengua catalana com a llengua pròpia de Catalunya. I considera Europa com al seu marc de pertinença i de convivència.
LA IDENTITAT DE CATALUNYA
Quan parlem de la identitat de Catalunya, de la identitat dels catalans, sempre hi ha algú que se n’estranya, com si no se’n pogués parlar, com si només es pogués parlar de la identitat de les persones, però no de la dels països. I és clar que se’n pot parlar! Fins i tot és bo que pensem de tant en tant en la identitat del nostre país, que és el que farem ara.
Tal com diem que les persones tenen identitat —perquè cadascuna és diferent de les altres—, també diem que els països tenen identitat —perquè cadascun té unes característiques que no són les mateixes que les dels altres. I és que, quan parlem de la identitat d’algú, hem de tenir en compte que allò que fa que un sigui com és també és allò que fa que sigui diferent dels altres.
Però, en què consisteix la identitat d’una persona o d’un país? En què descansa, sobre què recolza? Comencem per plantejar-nos què és la identitat de les persones i després ja passarem a parlar de la identitat dels països.
Si ara em miro una fotografia meva de fa vint o trenta anys, m’adono de cop que el que veig a la fotografia i el que jo sóc ara no som pas iguals —els anys no passen en va—, però que, en canvi, som el mateix. Adonar-se d’això és molt important, perquè mostra que la identitat d’una persona no consisteix pas en el fet —impossible— que la persona sigui sempre igual i no canviï per res, sinó que la identitat personal es manté malgrat els canvis i potser gràcies a aquests canvis. Efectivament, amb els anys, les persones canviem d’aspecte físic, de manera de pensar i d’estil de vida; totes aquestes transformacions són, per bé i per mal, les que ens van fent, ens van pastant, com a persones. Cadascú de nosaltres, quan mira enrere, s’adona del camí que ha fet, s’adona dels seus canvis, els assumeix i es prepara per a nous canvis, en el present i en el futur. Perquè la vida és procés. Així, quan, a través de la fotografia i dels records, m’identifico amb l’infant o amb el jove que vaig ser, em reconec en ell i en les coses que m’han passat des de llavors fins ara. La identitat que mantinc al llarg de la meva vida és, doncs, sobretot una identificació amb diversos moments i circumstàncies. Perquè és clar que les persones experimentem canvis espectaculars de tot ordre, però també ho és que aquests canvis —si no es tracta de casos especials o malaltissos— no produeixen un tall absolutament definitiu, una ruptura total en la nostra vida. Quan reconec això, reconec que la meva identitat no ha estat feta un cop per sempre, sinó que és el resultat de moltes coses i influències, impossibles d’especificar una per una, i totes canviants amb el temps. De moment, doncs, sóc el que sóc gràcies als canvis que he experimentat. I per això, precisament, sóc diferent dels altres, perquè ells i jo hem fet processos diferents, hem fet camins desiguals.
Ara bé, si la identitat de les persones és feta de canvis, d’intercanvis i de riquesa, ja es pot suposar que la identitat d’un país encara serà més plural, més rica i més sorprenent, perquè seria un veritable miracle —de fet, un veritable desastre— que tots els seus habitants fossin iguals, pensessin de la mateixa manera o tinguessin exactament els mateixos sentiments i les mateixes aficions. I seria igualment miraculós que aquesta unanimitat s’hagués mantingut en els habitants d’un país durant centenars d’anys. S’equivoquen, doncs, els que es pensen que la identitat de Catalunya —o de qualsevol altre país— consisteix en alguna característica absolutament fixa i invariable —en una mena de marca o de senyal— que els catalans portem a sobre des de sempre. No, de cap manera. Aquest país, que té més de mil anys, ha passat per moltes vicissituds i per molts canvis, que l’han anat fent i transformant, fins a arribar a avui. Alhora, però, que afirmem que la Catalunya actual no és igual que la de fa mil anys, també hem de dir que aquell país i aquest són el mateix.
Algú potser podria replicar que això no és ben exacte, que hi ha coses que s’han mantingut constants a Catalunya durant centenars d’anys, com ara la llengua, el paisatge, el territori o la gastronomia. I qui digués això podria afegir que, si aquestes coses —entre d’altres— s’han mantingut constants, llavors també hauríem d’acceptar que hi ha uns trets constants que expressarien la identitat de Catalunya. Aquesta mena d’observació és freqüent, però és poc afinada. Que algunes coses s’hagin mantingut a Catalunya durant segles, és a dir, que se’n pugui parlar durant segles, no significa pas que s’hagin mantingut constants, iguals, sense canvis. Encara que ja fa mil anys parléssim de la llengua catalana o del territori català, no podem pas fer veure que la llengua i el territori han quedat intactes, incanviables fins ara. Només cal fer un cop d’ull a la història per veure que no és així.
Tornem al cas personal: la meva cara no és igual que la de fa vint anys —té més arrugues i més taques, per exemple—, però és la mateixa, és la mateixa fesomia. Això vol dir que entre aquella cara i aquesta hi ha semblances en l’estil, en la fesomia, però diferències importants en l’aspecte, en la manera de presentar-se. El mateix es pot dir d’aquest país: la llengua, el territori i la cuina de la Catalunya de fa mil anys tenen moltes semblances amb la llengua, el territori i la cuina de la Catalunya d’ara, però no són iguals sinó que mostren diferències importants, perquè han passat per un procés important de canvis. Des de fa més de mil anys tenim llengua i territori: això, però, només significa que el nostre és un poble antic, no que sigui un poble aturat, rígid, ja fet i acabat per sempre més. Reconèixer que tenim al darrere una història i una tradició dinàmiques, vives, és acceptar la identitat de Catalunya, un país que ha evolucionat i crescut molt, i que encara té futur al davant.
La qüestió, doncs, de la identitat de Catalunya no es redueix a una discussió sobre el passat, com si encara hi fóssim, com si no ens n’haguéssim mogut, sinó que consisteix en el descobriment constant de la vitalitat del país per tirar endavant: la personalitat de Catalunya —i d’això parlem quan parlem de la seva identitat— es mostrarà plenament si la gent del nostre país és capaç de mirar cap al passat amb agraïment i cap al futur amb confiança. Certament, en una època de canvis importants de població a tot Europa, en una època en què es construiran societats encara més plurals i diversificades, els catalans podem mirar el futur amb confiança. Ens avala el camí fet fins aquí. Som un poble que, mentre anava creixent, no perdia la perspectiva i sabia sempre qui era.
I és que la identitat no té res a veure amb la rigidesa i la immobilitat. La identitat és viva mentre és viva la consciència de poble i la voluntat de caminar per no morir. Els catalans ens sabem hereus d’una història mil·lenària que tenim la voluntat de continuar. I és que només pot viure molt el qui no vol aturar el temps.
BIBLIOGRAFIA
FERRATER MORA, Josep: Les formes de vida catalana, Barcelona, Edicions 62, 1991.
