D'AQUÍ I D'ALLÀ

Josep Santacana i Eva Solache
Ell és fill de la Rovira Roja i ella del Terme, són parella i viuen a Londres. En Josep té 36 anys i va marxar a treballar-hi en fa 9 i l’Eva, que en té 35, el va seguir ara fa 5 anys. Es van establir a Anglaterra per motius de feina i tenen dos fills.

El Martinet (EM).- Com va ser que vau anar a viure a Anglaterra?
Josep Santacana / Eva Solache (JS/ES).- Ens coneixíem des de feia molts anys, però quan vam començar a sortir, ara fa 10 anys, jo treballava a Barcelona i el Josep a la borsa de Madrid. Després, el Josep va marxar a treballar a Frankfurt, i més tard a Londres, on el vaig seguir uns anys més tard. I allà continuem, principalment per motius laborals, ja que a Catalunya el Josep no podria fer el tipus de feina que l’interessa. Jo he treballat sempre a l’hostaleria, però ho vaig deixar fa 5 anys per poder-me dedicar a la casa i als fills, un de 3 anys i el petit que va néixer aquesta primavera.
EM.- Com és viu a Londres, quines diferències trobeu en comparació a Sant Martí?
JS/ES.- La majoria de la gent que se’n va a Londres a viure no és perquè els agradi la ciutat, sinó perquè hi troben oportunitats laborals que al seu país no tindrien, com és el nostre cas. La majoria de la gent ve aquí a complir les seves ambicions i a fer diners, i poder guanyar el mateix sou a Espanya seria impossible. A causa de la feina del Josep, que treballa en el món de les finances, en el nostre dia a dia notem molt la gran diferència econòmica que hi ha entre un país i l’altre. A Londres hi ha molta riquesa, molts moviments econòmics que a Espanya no es poden ni imaginar.
EM.- A quines coses us heu hagut d’acostumar?
JS/ES.- La principal diferència entre una ciutat com Londres i un poble com Sant Martí és que surts al carrer i et trobes amb gent de totes les nacionalitats més diverses i imaginables, i que nosaltres també som immigrants; i això et canvia molt la vida, tot i que per sort no ens podem queixar perquè vivim molt còmodes i ens guanyem bé la vida. A l’escola del meu fill, el 98% de les mares que conec són immigrants, mentre que amb les 3 o 4 mares angleses que hi ha, m’ha costat molt d’establir-hi amistat. El més habitual és que es formin grups en funció de les nacionalitats.
EM.- I que me’n dieu del clima?
JS/ES.- El clima és molt diferent, plou molt i això afecta molt com és la gent en aquest país. Però el que més sorprèn és que quan plou, no s’atura res, la gent segueix fent les mateixes activitats habituals que en d’altres indrets no faríem si fes malt temps. També costa acostumar-se als horaris del país, ja que els dies comencen i acaben molt abans que a Catalunya. A més, les botigues no tanquen al migdia però a les sis de la tarda ja no pots comprar res, i en canvi els diumenges estan totes obertes. Al que més em va costar acostumar-me és al fet que es faci fosc tan aviat, i sobretot amb nens petits és terrorífic perquè no pots ni anar al parc, t’has de quedar a casa.
EM.- I alguna diferència que trobeu positiva?
JS/ES.- Jo destacaria el menjar. El bo que té Londres és que trobes de tot, pots menjar qualsevol plat típic de qualsevol país del món. Tot i això, a vegades trobem a faltar el gust dels aliments frescos, com les verdures, el pa, l’oli... però en canvi hi ha coses que trobem més bones, com els iogurts. El que sí que és veritat és que tot és caríssim, sobretot la fruita i la verdura, a vegades pago 2.000 pessetes per una albergínia! Però a Londres es viu molt bé, sempre que tinguis un bon sou.
EM.- Us ha costat adaptar-vos a l’idioma?
JS/ES.- L’anglès en el nostre cas no ha suposat un problema perquè ja en sabíem abans d’arribar, i a més jo quan m’hi vaig establir, vaig voler estudiar-lo més. De tota manera, hi ha de tot, perquè conec dones espanyoles que no s’han dignat a aprendre’l i també sobreviuen.
EM.- Us considereu integrats?
JS/ES.- Totalment, ja que estem molt còmodes i considero que ens han acollit bé, tot i que ens relacionem poquíssim amb els anglesos. Pel que fa als tràmits i a la relació que tenim amb l’administració, en general no tenim cap queixa, tot i que hi ha escoles a les quals els meus fills no hi poden accedir pel fet que no som anglesos, i que hi ha mares que tenen moltes prejudicis contra els immigrants.
EM.- Com veieu els anglesos?
JS/ES.- Els anglesos són una gent molt intel·ligent, són llestos, ràpids i professionals. A més, són flexibles i espavilats, evolucionen amb la vida i s’adapten a tot, són molt funcionals. També són gent una mica desconfiada però en canvi tenen sentit de l’humor, i un cop els has demostrat que ets bona persona, són gent encantadora. Al costat negatiu, però, destacaria que la joventut anglesa espanta una mica per com està vivint la vida, ho porten tot molt al límit, i no m’agradaria que els meus fills passessin l’adolescència aquí.
EM.- Trobeu a faltar el Penedès? Veniu sovint?
JS/ES.- Quan portes uns anys vivint en una ciutat tan gran com Londres, quan tornes a Sant Martí et sents una mica com un turista i això fa que vinguis menys perquè et notes una mica estrany. A més,  agafes tant el ritme de la vida de ciutat que quan véns ho veus tot com si fos una pel·lícula, com si les coses no canviessin gaire, i et sembla que la gent està  igual, i en canvi on vivim tot canvia constantment. De primer veníem molt sovint, i fins i tot el primer nen el vaig tenir aquí, però ara ja estem molt més establerts a Londres i el fet de tenir fills fa que estiguem més lligats pel tema de les escoles, els metges, etc.
EM.- Què és el que més trobeu a faltar de Sant Martí?
JS/ES.- Primer, evidentment, la família, i després, el que més enyoro és el paisatge del Penedès, les vinyes. En canvi, el que menys es troba a faltar és que la gent parli de tu, perquè a Londres l’anonimat és total, fins i tot pots sortir amb pijama i anar al supermercat sense que ningú et digui res.
EM.- Teniu pensat tornar?
JS/ES.- Algun dia tornarem però encara falten molts anys. Ens agradaria tornar per recuperar un ritme del dia a dia més clamat, per portar una vida més tranquil·la, tenir més temps per a nosaltres dos, per recuperar els costums i la vida de poble, i fer coses que aquí no es poden fer com anar a les festes majors. Volem tornar per perdre l’anonimat i poder tornar a parlar amb la gent pel carrer, i tot el que suposa el fet de, per exemple, anar a comprar el pa a Sant Martí, on et trobes a tothom. A Londres, en aquest cas, només pots comprar pa bo si parles francès.
EM.- Finalment, com valoreu l’experiència de viure a Londres?
JS/ES.- Jo crec que val molt la pena conèixer i viure en una ciutat com aquesta, i animo a tothom que ho provi, perquè una experiència així t’ajuda a créixer com a persona, aprens a espavilar-te sense la família i t’obre molt els ulls, ja que a vegades en un poble petit et pots sentir molt important i en una gran ciutat no ets ningú. A més, una experiència com la que estem vivint també t’ensenya a respectar com és la gent, tot i les grans diferències que et separen, i t’adones que és una llàstima que en un poble petit com Sant Martí la gent a vegades no està tan unida com hauria de ser per les coses que tenim en comú.