CAL€R$

FUTBOL

Sí, ja sé que tots sabem que és un esport. I segurament sabeu que aquesta secció tracta de parlar de temes relacionats amb l’economia. Però no creieu que està d’actualitat aquest tema? O més ben dit, no creieu que hi ha moltes preguntes al carrer respecte a les despeses del equips de futbol.

Aquest estiu quan dos amics es trobaven només tenien tres temes de conversa. El primer i més important: Com va la feina? deia un. I l’altre li contestava des d’un punt hiperoptimístic, “Anar fent, que ja és molt” fins al duríssim “Malament”. Després parlaven del temps. Quina calor aquest any, oi? I la resposta sempre era: “Feia anys que no veia alguna cosa igual”. Però el tercer tema era “Has vist com se’ls gasta el Florentino? D’on treu els calers aquest paio?”. I les respostes aquí ja eren tan variades que és impossible de simplificar-les. Però anem a intentar analitzar aquest món des de només una perspectiva econòmica.

La Lliga que organitza la Federació Espanyola de Futbol té a la seva primera divisió 20 equips. Però aquests 20 equips es podrien perfectament dividir en 3 grans grups (els que omplen, els aspirants i els grans).

Els grans són el Barça i el Madrid, amb un pressupost per a l’any vinent de més de 400 milions d’euros cadascun. Els aspirants són el València, l’Atlètic de Madrid i el Sevilla amb pressupostos propers als 120 milions d’euros per a la temporada present. I els 15 restants amb un pressupost molt inferior (des del Villareal amb 70, passant per l’Espanyol amb 50 i acabant amb el Xerès amb 9).

I sempre es parla que la pilota entra o no entra, però ja veureu com a final de temporada els pressupostos queden clarament reflectits a la classificació.

I per què hi ha aquestes diferències tan grans? Doncs les explicacions són diverses però estan íntimament relacionades amb els ingressos que aquests clubs generen. Sabeu que aproximadament el 85% de la recaptació que fan les televisions que cobren els partits de futbol arriben únicament dels dos grans? I no tinc les xifres però quan us penseu que cobren les grans marques comercials d’aquests dos grans clubs (casualment les rivals Nike i Adidas) i quant de la resta?

I per últim, l’accés a la Lliga de Campions, amb els ingressos per partits guanyats i l’extra d’ingressos publicitaris també repercuteixen a fer les diferències cada dia més grans.

I tenir més ingressos permet invertir més en fitxatges. El procés de concentració dels fitxatges en només els dos primers equips ja feia anys que passava però realment ha estat aquest any quan s’ha accentuat. El Madrid ha pagat en concepte de fitxatges 250 milions d’euros (el seu president ha declarat que és el que s’haurien d’haver gastat en tres anys) i el Barça al voltant de 100. El següent ha estat el Sevilla, amb 27 i el Villareal amb 18, però cap dels altres ha superat els 10 milions. Fins i tot els amics del Xerès i el Deportivo de la Corunya no han arribat a pagar ni un sol euro. Els amics de l’Espanyol s’han gastat 5 milions d’euros ja que prou feina tenen a pagar el nou estadi.

Però la pregunta amb aquestes dades a la taula continua sense resposta.

A la seva assemblea de compromissaris (curiosos aquests òrgans amb poder decisori però que ningú sap exactament com es composen tant en el Barça com al Madrid), el Madrid va reconèixer un deute de 350 milions d’euros, incrementat aquest any amb un crèdit per part del Banc Santander i de Caja Madrid per fer els seu dispendi en fitxatges.
I va ser aprovat amb només 19 vots en contra d’un total de 900! A un diari econòmic internacional com el Financial Times parlaven del Madrid com un altre exemple de “miracle” espanyol. O per què creieu que a la resta d’Europa pràcticament no hi ha hagut fitxatges? O penseu que la crisi no afecta els pagadors dels clubs, començant per les televisions i acabant pels patrocinadors publicitaris?

Però una altra pregunta que ens pot venir al cap és com és que aquests bancs, que tantes condicions posen a empresaris a donar préstecs, li deixen diners tan lleugerament al club blanc?

Primer perquè tenen bons avaladors (Mediapro que és qui té els drets televisius ha avalat part d’aquests préstecs), però sobretot perquè saben de sobres que aquests dos grans clubs és impossible que desapareguin, cosa que no passa amb pràcticament cap empresa. I per què no poden desaparèixer? Potser pel clamor popular, possiblement per ajudes institucionals (en l’àmbit publicitari són els millor ambaixadors de Catalunya i d’Espanya, respectivament) per no parlar de possibles i també probables requalificacions de terrenys.

Però tothom amb dos dits de front sap que el model madridista és insostenible des d’un punt de vista econòmic. Òbviament l’encantador de serps (que té tota la premsa esportiva madrilenya comprada) ho sap perfectament. Perquè sabeu quan cobren per la publicitat a la samarreta de la casa d’apostes Bwin? Doncs uns 20 milions d’euros que és més o menys la despesa en salaris de només un jugador portuguès.

I sabeu quan cobra el Madrid per cada samarreta venuda? Els experts diuen que uns 10 euros i per tant per pagar la fitxa d’un brasiler n’haurien de vendre 2 milions (fet materialment impossible). Però el que si poden fer és utilitzar els ingressos publicitaris dels propers 5 anys per fer front a les despeses d’un sol any. I això que el sentit comú diu que és una bestiesa no serien els primers a fer-ho i sinó que li preguntin per exemple al València.

Però al cap i a la fi sempre existeix una solució. I aquesta és vendre. Diuen que a Aràbia hi ha gent amb molts diners disposada a comprar qualsevol cosa a qualsevol preu. Però el que no se sap és si llavors la seva samarreta seguiria sent tan blanca o es convertiria en negre com el petroli, com la dels antics àrbitres o com el dol pel Florentino quan ja no sigui considerat déu.

David Rabella

< Portada