EL FONDO DELS TRENTA LLOPS. Llindar sud del Terme Municipal de Sant Martí Sarroca amb el de la Juncosa del Montmell.

Per Agustí Salvà, extret de Cròniques de l'Arxiu Històric Parroquial

            El nostre fons documental no ens deixa mai de sorprendre; si es tracta d’espècies animals extingides, llocs documentats que avui dia no s'hi va o no se’n sent a parlar a les veus més enteses dels caps de família. M'agradaria descriure una anècdota oblidada avui dia.   
El terme municipal de Sant Martí llinda amb el de La Juncosa del Montmell pel vessant sud/ sud-oest; amb Castellví de la Marca pel vessant sud. Amb Torrelles de Foix pel vessant sud-oest i oest.
La història a descriure ara, reviurem els anys 1800 a 1833 del segle XIX.
Els anys previs a l'entrada de les tropes napoleòniques al territori català, els municipis que llinden amb la serra del Montmell fins el Pujol de Samuntà, (o sigui fins el nostre municipi) estaven assabentats de bon principi de la influència francesa. Històricament seria decisiva en els propers anys. De com l’imponent Imperi Francès dirigia els ulls a la província de Girona, com a represàlia bèl·lica. Catalunya temia que tornés a ser en els ulls de l'oblit centroeuropeu com ho va ser durant el tractat d’Utrecht del 1713.
D'això i altres temes el Penedès se'n va fer ressò; com de tots els llocs propers al vial de l'antiga Via Augusta. Ja que aquest vial ha sigut el fil conductor de conquestes i batalles.
Anem cap a l'any 1808, la França napoleònica torna a envair vàries nacions. Al Penedès i a les portes del municipi de l'Arboç del Penedès, topen la Cavalleria i Artilleria Franceses amb grups locals que ofereixen resistència a les forces gavatxes. Com ja sabeu, a l'Arboç hi ha l'avinguda “8 de Juny de 1808”, els dies següents a aquella sanguinària data, els capítols bèl·lics, als interessos francesos, en vàries ocasions  minvaren a favor de milícies locals.
El que va entre les dades d'aquella desfeta bèl·lica pel bàndol espanyol, en endavant en faig ressò. La Cavalleria Francesa o del que queda momentàniament, durant els dies després, emprengueren la retirada. Uns cap a la massa boscosa de Castellet; d'altres cap a fer-se forts en masies properes a Castellví o muntanya endins. Bé, això volia dir que en els següents dies i mesos, les tropes franceses reprendrien el control de la comarca del gran Penedès.
Aleshores hagueren de fer-se càrrec la reraguarda francesa; dels ferits lleus i mutilats, era un cúmul de mals de caps. Però el principal problema per als dos bàndols en aquest capítol havien de ser els llops.
*Primer perquè la sang de feridura per tall de sabre, baionetes calades i torniquets de campanya deixaven un rastre nefast i “olorós”.
*Segon perquè les opcions de desertar eren mínimes; o t'aturaven les partides locals de combatents o les partides de llops afamats. No n'hi havia d'altre. Els llops poden olorar la sang de l'ésser humà des de distàncies considerables.
En un cas com el descrit on l'home fuig per camp obert, desesperat, quasi desarmat i mal atès, els llops s'acosten sense escrúpols als cossos “agonitzants”. Hem de pensar que no s'establien hospitals de campanya per raons lògiques. L'exèrcit francès difícilment es mantenia de tropes fresques. Donat el cas, es feien forts en llogarrets i poblets on ja tenien dipòsits d'artilleria, fos pròpia o capturada a l'exèrcit espanyol. (a recordar que la Basílica de Santa Maria fou dipòsit d'artilleria, després de saquejada, és clar). Per tant, aconseguir fer-se fort en un indret més o menys fortificat era primordial.        
Els llops no s'acostaven a llocs on l'home obtenia el control total. Però i al bosc...? en el bosc quan se sentien els camperols, trobant-se pel sotabosc les casaques blaves de combatents francesos, desmanegades, estripades...sense restes de cap cos humà, “malament rai”!!!...ja hi havia qui se’n feia càrrec d'aquell “desgraciat cos”. Era igual que la deserció en fos la causa. Els llops estaven a l’aguait de soldats malferits de mort; queden abandonats dins de carboneres en actiu o apagades. Quan aquestes ànimes s'adormien els sorprenien els ullals del llop.
Existí durant la següent centúria, provinent de la veu de les gents de llogarrets, masies escampades i pobles del Baix i l'Alt Penedès, una dita amb la mà al cor que deia: 

• “més val caure en els ollals del llop que en mans dels francesos”.
• Ve a descriure que la crueltat del combatent francès ja va agafar ressò des de la invasió de l'Empordà, la Garrotxa, l'Osona i l'Anoia. Comarques on l'odi al “Gavatx” varen donar lletra a conegudes cançons populars. Les víctimes civils i, en especial, les dones eren notícia de gran magnitud que corria de boca en boca.

            Els anys següents que van des de l'expulsió de les tropes napoleòniques, afegint-hi les pèrdues de les colònies americanes i la decadent estructura feudalista espanyola, no treuen importància al  “problema” dels llops.
La comunitat del “llop ibèric”, si més no (si quelcom n'ha estudiat les espècies), que hi hagué en el prelitoral català veuen amenaçat el seu hàbitat.
Però el problema s'inicià a partir de l'aixecament i abolició de l'embarg marítim, que la monarquia hispànica va decretar al territori del Principat Català, a partir del 1763. En concret, a l'aixecament de dit embarg varen permetre que, des dels ports de les importants viles catalanes, pogueren emprendre el comerç mercantil cap al mar del Carib especialment. La revifada del negoci de la fusta, per a la construcció de les galeres, l'endinsament als costers erms de conreu; convertir aquestes superfícies en explotacions vitícoles, a causa de la demanda mercantil i marítima a l'exterior suposaren un mal de cap per a les comunitats de llops, aquests fins aleshores amos i senyors de l'hàbitat feréstec i forestal,  que hi van romandre fins aquella època.
Bé, la clau de la nostra història  s'ubica pel volts de l'any 1831.
Estava clar que les comunitats de llops que ja actuaven per separat, es trobaven desubicats del seus respectius “ghettos”. Els habitants dels costers boscosos tocant a la serra del Montmell, de la Talaia de Marmellar, de Castellví; de tots els sectors de la riera de Marmellar fins a les cases noves de la riera, la Torre d'en Vernet, les Conilleres i muntanya endins fins a Roca Vidal, per no anomenar altres punts, varen demanar audiència al càrrec jurisdiccional (Quadra de Vilafranca), on  aleshores pertanyen, els municipis afectats. Tenim en compte que el municipi de Sant Martí, Torrelles de Foix, Pontons per un cantó; Castellví de la Marca, la Juncosa del Montmell pertanyen a la Província de Tarragona. La crida fou proposada per reunir els batlles de dits municipis; en confeccionar un pla “d'aniquilació total” de les últimes comunitats de llops. Havent concedit permís per a tal atrocitat, des de la delegació Provincial del Govern a Tarragona, s'iniciaren les recerques del “llop” per sectors i conseqüent control,  per evitar la regeneració. Així passaren els hiverns i estius dels següents dos anys.
Així que varen consolidar l'aniquilació de l'espècie per sectors, l'última comunitat de llops es va concentrar, a les vores esquerra i dreta dels llindars de Sant Martí amb les Balmes de gran alçada, pertanyents al municipi de La Juncosa del Montmell. Les últimes batudes es varen concentrar en un Fondo molt humit i frescal. No diu si les precipitacions de l'època descriuen molt o poc que hagués nevat. Però molt possiblement que el lloc on es troba aquest “Fondo...” estigués emblanquinat, ja que ho feia sovint.  Possiblement que ho fos en els mesos de Febrer i Març del 1833. Els caçadors ja preveien poder tornar a casa abans de l'estiu. Els últims “trenta llops” enforatats i des ubicats totalment, emprenen l'autodefensa des de caus de rocalla calcària tocant a la riera. (Actualment si passegeu per aquesta contrada no es difícil imaginar algun altre capítol d'aquest oblidat succés). Així que els homes varen poder encerclar els llops, completament segurs, de poder rearmar els seus fusells, iniciaren l'última batuda de la història del llop de les nostres contrades.
A continuació, el conflicte liberal-carlí iniciava un mal de cap no menys gros per a la població civil del municipi.
Segons cròniques locals, poc consolidades perquè no han estat escrites sinó comentades de boca en boca, en el moment de l'última batuda del llop del conegut lloc del “Fondo dels ...”, un home jove i cridat especialment per a la batuda d'aquell mes de Març va veure com una lloba fugia enforatada del nucli d'aquella matança. Solament ell ho va veure i ell ho va callar per sempre més.
Al cap de dotze o catorze anys després, un pagès que tornava d'enterrar uns xais morts per una desconeguda pesta; diuen de l'home: es va sentir observat mentre tornava cap a casa seva, propera al Mas d'en Coll. Aquest va adonar-se que una lloba s'hi apropava... va encarar el seu fusell i va descarregar suficient metralla com per deixa-la “seca” i  panxa amunt. Els homes i dones d'aquelles contrades se’n feien creus d’on podia haver sortit aquella pobre bestiola. Doncs, aquell “Home” que el dia, últim de la batuda, va veure a córrer aquell animal espantat i enforatat,  no va voler donar detalls mai més de l'existència de la lloba.  Potser aquest últim membre de “llop comú ibèric” va aparèixer de sectors on la caça i captura del llop seguia essent legítima? ...Montferri, Salomó, Masllorenç, Rodonyà, Can Ferrer...etc. Qui ho sap!! per això potser hom no va voler fer públic i per escrit, fets anecdòtics com el de “la lloba solitària del Penedès?”
Bé, de totes maneres així és com fou descrita aproximadament l'última empremta de l’espècie; desapareguda fa 175 anys.

            Pel que fa a localitats properes a Sant Martí, hem de tenir en compte indrets anomenats Viladellops (a la crta. de Vilafranca a Canyelles) i Cantallops a peu de la N-340 passat Avinyonet o Avinyó Nou. Lògicament aquests indrets es troben a peu de muntanya o també a l'interior. On ja des de temps remots, la massa forestal i accidentada, formava part de l'hàbitat del “llop Ibèric comú”. També altres localitats no són exemptes de mots derivats comunament, de la vida, indrets i fets d'aquest extraordinari animal. Durant molts anys, ha anat aixecant llegendes i “polseguera” de vivències.
Un dels hàbitats que es té constància d'ubicació de comunitats de llops, pel territori que aglutina geografia difícil i extensa, és el que va des de la Serra de Selmellà fins el Pla d'Ancosa. De direccions de Sud a Nord i de uns vint kms. de llargada  i tota la vall de l'Alt Gaià fins indrets de Santa Coloma de Queralt, Esblada, Segué, Querol, Pontons i per descomptat La Llacuna i Ventanell. On segur que deu haver hom d'explicar-hi la seva; ja que no fou menys que les anècdotes a la riera de Marmellar.

                                                                                                                                            
Agustí Salvà, Sant Martí Sarroca.

< Portada