Editorial

Quan els miracles han de corregir la falta de seguretat

Tot el món ha pogut celebrar aquests dies el rescat dels 33 miners xilens que havien quedat presoners a causa d'un accident a més de set-cents metres de profunditat en una mina de coure del desert d'Atacama. Ha estat una aventura que frega la dimensió del miracle i s'ha pogut seguir a través de les pantalles dels televisors.

Ha estat la victòria de la humanitat per damunt de la desgràcia. Cal agrair, en nom de la humanitat, que els màxims dirigents de Xile hagin apostat per tirar endavant el rescat dels miners. La dimensió de l'empresa i el ressò de la pujada a la superfície dels miners atrapats no pot fer oblidar, però, les males o pèssimes condicions de seguretat que hi havia a la mina, un fet que absolutament tothom ha reconegut i això que el coure és la gran riquesa del país.

Ningú no ha parlat del cost econòmic del rescat: ni què ha representat tenir parada la producció durant més de dos mesos, ni què ha costat fer un forat de més de set-cents metres per passar-hi un estret i allargassat cabàs metàl·lic per on hissar el cos d'una persona, ni què ha costat el suport de la NASA en aquesta operació, ni el cost de mantenir un campament al capdamunt del forat on estaven de forma permanent els familiars dels miners i els operaris...

Això passava mentre a Europa estem discutint sobre el futur de les pensions, l'allargament de l'edat de jubilació o la reforma laboral que ha posat en marxa el govern espanyol o de les mesures contra emigrants d'alguns estats. O també al mateix temps que a Hongria el vessament d'un dipòsit de residus tòxics en superfície causava diversos morts i obligava a evacuar milers de persones dels seus pobles de residència.

És curiós que en el cas de les grans reformes del sistema de benestar instaurat a Europa allò que es debat és justament el seu cost, el preu a pagar. En el pou que la crisi financera de 2007-2008 ha posat el model de vida de la majoria de països d'Europa han aparegut tots els fantasmes. Curiosament, molts dels que parlen de la llibertat de mercat com a paradigma del benestar i de la prosperitat no dubten a incloure la Xina o l'Índia en aquest club i situen els països de l'Est d'Europa com a oportunitats.

No hi ha dubte que la Xina i l'Índia són dues grans potències mundials en l’àmbit demogràfic i territorial. Precisament la Xina, on aquests dies amb la concessió del Premi Nobel de la Pau ha quedat palès que si alguna cosa no hi ha encara és llibertat ni, en molts casos, condicions de treball i de seguretat dignes. Tampoc l'Índia, on el sistema de castes condemna milions de persones a la misèria absoluta. Hongria també ha posat damunt la taula el perill de models econòmics fora de control, com el del vessament de material tòxic de la planta d'alumini, milions de metres cúbics de material que, com ha quedat demostrat, han quedat fora de control.

Europa ha construït un sistema propi de benestar que, per la seva supervivència com a model social, ha de garantir i mantenir. Els dirigents polítics i la societat en general han de prendre iniciatives perquè això sigui així. No podem refiar-nos de rescats miraculosos mentre no som capaços de resoldre el problema de milions de tones de material tòxic al damunt nostre mentre mirem com s'esquerda el mur que les aguanta.

                               EQUIP DE REDACCIÓ

Les caminades, un esport popular, gaudint la natura.

< Portada