Parròquia de Santa Maria

Som els de sempre

En el Full Informatiu de les parròquies de Vilafranca del Penedès, els diumenges 26 de setembre i 3 d’octubre, s’ha publicat un escrit titulat “SOM ELS DE SEMPRE”. Comença dient: “Estem iniciant un nou curs. Els diversos col·lectius pastorals comencen les seves activitats. Els grups es tornen a reunir... En tots, però, hi descobrim una certa preocupació: ‘som els de sempre’. Aquesta és una de les constatacions que fem la majoria de parròquies.
En un full parroquial del nostre arxiprestat (no diu de quina parròquia) s’ha publicat un escrit que expressa molt bé aquesta preocupació. El transcrivim a continuació.”
Com que em sembla que a la nostra parròquia de Sant Martí també ens afecta molt directament, també transcrivim aquest article, amb l’esperança que faci pensar als nostres possibles lectors, tant si són d’església com si no en són gaire o si no en són gens. Diu així:
Mn Miquel

Fa molt de temps que les nostres parròquies ‘viuen de renda’, és a dir, poden comptar (gràcies a Déu i que per molts anys pugui ser així!) amb un nombre de persones, en uns pobles més i en altres menys, que van a l’església cada diumenge a celebrar l’eucaristia, que senten el goig de ser cristià, que s’esforcen cada dia i sense fer soroll, a viure cristianament i col·laboren amb la parròquia en tot allò que bonament poden.

Totes aquestes persones són una ‘renda’ extraordinària per a una parròquia, un vertader regal de Déu. I, gràcies a totes aquestes persones, les parròquies funcionen, tenen vida, i d’això n’hauríem de donar gràcies a Déu i estar-ne sanament satisfets. Si avui en les parròquies podem comptar amb aquesta ‘renda’, amb aquest gruix de parroquians habituals, és perquè els nostres avantpassats van saber fer ben feta una feina important: transmetre la fe que ells mateixos havien rebut.

Però, amb pocs anys, les coses han canviat molt. Tots constatem que, en les parròquies, ha disminuït molt el nombre de persones que s’hi fan presents de manera habitual i que la indiferència envers la fe cristiana es va estenent. El nombre de batejats i de catequitzats recula.

D’altra banda, ens adonem que transmetre la fe no és gens fàcil i hem de reconèixer que no en devem saber prou, perquè, en molts casos, no aconseguim d’encomanar la fe ni als de casa, ni tampoc a aquells que no han sentit parlar mai de la fe o hi són indiferents.

Podríem dir que no sabem ser ‘missioners’ i que les nostres parròquies tampoc no saben ser ‘parròquies missioneres’, no aconseguim transmetre la fe als qui no són cristians o als qui han abandonat la fe. Per tant, tenim una qüestió pendent de resoldre: fer que en les nostres parròquies hi entri saba nova, transmetre la fe a les noves generacions, altrament ‘la renda’ s’anirà acabant.

Davant d’això, cal que ens esforcem a trobar algun camí per tal que altres persones coneguin la fe cristiana, l’acullin amb llibertat, l’estimin, la visquin amb goig i entrin a formar part de la comunitat parroquial. El fet que hi hagi persones que no vulguin saber res de la fe cristiana, o que amics nostres, familiars nostres o coneguts nostres hagin abandonat la fe i la pràctica religiosa, no ens hauria de desanimar sinó esperonar a viure la fe amb més intensitat i a ser ‘missioners’.

Hem de continuar, si pot ser, fent tan ben fetes com puguem les celebracions litúrgiques que fem a dins de les quatre parets de l’església, hem d’acollir amablement tothom qui vingui a celebrar l’eucaristia o a demanar un servei religiós o administratiu, però, a més a més, no podem oblidar que tenim una qüestió pendent: adreçar-nos a aquells que són fora de les quatre parets de l’església i anunciar-los la fe cristiana. I d’això se’n diu ser missioner, transmetre la fe i no voler ‘viure de renda’.

< Portada