Josep Tort, viticultor del Penedès
El diari El Periódico, des de fa uns mesos, publica a la contraportada una petita entrevista a una persona corrent, en una secció del diari que es diu Gent Corrent. El passat dijous 30 de setembre va ser el torn de Josep Tort i la periodista Núria Navarro li va preguntar sobre el tema de la vinya, com no podia ser d’una altra manera.
El títol de l’encapçalament, al diari, era el mateix que hem posat i continuava... “La seva família cultiva el mateix tros de terra a Sant Martí Sarroca des del 1840. Però són mals temps per a la vinya...”. “Em paguen el quilo de raïm a 25 cèntims i me’n costa 40”.
Ja en lletra petita continuava l’entrevista i la periodista deia: “És la sisena generació d’una família que cultiva la mateixa vinya al Penedès. Josep Tort (Sant Martí Sarroca, 1950) ha vist el pas de les mules al tractor, i de l’orgull pagès a la impotència. En plena verema -les seves 23 hectàrees produeixen 57.500 ceps- li dol que el raïm que cultiva vagi a parar a cases com Codorníu i Torres per un preu que no li sembla just”.
I per la seva banda, Josep Tort deia: “Tinc documents de propietat de la masia des del 1840. L’amor a la terra s’ha anat transmetent de pares a fills. Jo me’n recordo veremant des dels 6 anys, junt amb la família i els temporers que venien del Maestrat i de Terol. Llavors era una festa. Ara és una immensa preocupació”.
Què preocupa? “Em paguen les varietats tradicionals per al cava a 25 cèntims el quilo. I les negres –que havien arribat als 60 cèntims- estan per sota dels 25...” Un mal negoci?... “El preu de cost ronda els 40 cèntims el quilo. Darrere d’aquests 40 cèntims hi ha el manteniment de la maquinària, els fungicides, l’adob, la mà d’obra. Estic obligat a recórrer a les reserves. Però hi ha més coses”.Vostè dirà?... “Amb la baixada de la demanda interior de vins tranquils, no solament paguen una misèria sinó que arribes amb 20.000 quilos de merlot ja recol·lectat i et diuen que no el volen...”. I què hi fa amb tant de raïm? “Vendre’l a un celler de vi a granel a una tercera part del preu. El mercat català està en mans de tres grans grups, que no han deixat de créixer. Venen, per exemple, una marca blanca de cava a la Gran Bretanya a un euro i mig. Si descompta el vidre i els marges comercials, què hi guanyem els productors?”
Altres dades que va aportar el Josep de ca l’Ampena a les preguntes de la periodista, resumides, eren: “No he conegut mai cap altre ofici. M’agrada adequar la vida al cicle vegetatiu... amb l’entrada del tractor en l’explotació i, més tard, de la veremadora mecànica, tot resulta menys dur... jo he arribat a recollir el raïm descalç, com en un arrossar. Als 18 anys era un expert en maquinària agrícola.El número u de la meva promoció! Vaig rebre mitja dotzena d’ofertes de treball. Però jo pertanyo a la terra. Li vaig dir al meu pare que si mecanitzàvem m’hi quedava. He estat el primer de la saga a vendre la producció als elaboradors de vi. Quan bec un Torres tinc un punt d’orgull. Alguna goteta té alguna cosa de mi. La ràbia és que siguin tan egoistes amb els seus comptes de resultats. La continuïtat de les explotacions familiars perilla... Al 2000 li vaig plantejar al meu fill si volia quedar-se amb l’explotació. Però ell havia respirat des de petit les incerteses: pedregades, sequeres... Li va sortir l’oportunitat de treballar fora de casa i la va aprofitar. En aquell moment em va doldre, però el comprenc. Jo m’he acostumat a viure entre la incertesa i la gratitud, però això s’acaba... S’haurà d’arrencar la vinya i fer cultius extensius, o llogar funcionaris perquè cuidin el territori. Ens omplim la boca amb el comerç just i potser hauríem de fixar-nos més en el que està passant al costat de casa...”
Per veure l’entrevista sencera, buscar el web: www.elPeriódico.com (gent corrent, 30 de setembre).
< Portada |
