Publiquem un extracte de l’article editorial del Butlletí AIXECA’T (núm. 186 – abril/juliol 2008) que és el “Butlletí informatiu de la Delegació de pastoral social de l’Arquebisbat de Barcelona”. Mn Miquel.
Es va començar a dir, després de les eleccions, de forma tímida, i cada vegada ha anat dient-se amb més força, que ens trobem en un moment de crisi econòmica. Ha costat acceptar aquesta realitat; al començament es deia que s’havia de revisar a la baixa el creixement, després que hi havia una certa desacceleració econòmica, diferents eufemismes per a no haver de pronunciar la maleïda expressió: crisi econòmica. Els més desafavorits ho sabien prou des de feia mesos. Ho saben, els treballadors de la construcció, perquè la pateixen; també en coneixen els seus efectes els immigrants, que treballen en feines subsidiàries. També en les polítiques socials: els ajuts econòmics es rebaixen; la llei de la dependència, malgrat que tot just fa uns mesos que se’ns va presentar com la panacea pels més desvalguts físicament, no acaba d’arrencar; són moltes les peticions que no han estat ateses.
Hi ha crisi i, com sempre, aquesta recau sobre aquells que menys s’han beneficiat dels temps de bonança econòmica. Hi ha molts senyals que ens indiquen que vénen temps difícils per als més febles.
Davant d’això hem de denunciar la gran hipocresia que hi ha en la societat occidental; mentre en les proclames oficials diem que el més important són les persones, els fets neguen que ens ho creiem de veritat. El més important és salvaguardar els interessos econòmics. Prova d’això ho trobem en el tractament que es dóna a la immigració. En temps de vaques grasses, no vàrem posar dificultats a rebre persones, que amb el sou més baix, fessin les feines que els autòctons rebutjaven. Quan es necessitava mà d’obra, les portes s’obrien. En temps de vaques primes, augmenten les restriccions; l’argument és ben clar: no hi ha feina per a tothom.
Algú ja ha dit, potser amb un cert grau d’exegeració: és com si a Europa es tornés a repetir el gran drama de les deportacions massives, com si retornessin els anys negres de la Segona Guerra Mundial. Ho hem vist ja en alguns països europeus, de forma escandalosa a Itàlia, amb els gitanos romanesos, i amb els projectes que té en cartera el govern Berlusconi. Projectes escandalosament xenòfobs, com el tractament de delinqüent a aquell que no tingui els papers en regla, o que les penes per delictes, siguin més grans, si el condemnat és un estranger.
Al segle XIX hi havia una dita, que deia: “Quan París té un refredat, Europa esternuda”. Això continua sent cert en els nostres dies. Les reformes, de caire restrictiu, que es comencen a aplicar en alguns països europeus, aviat tindran una forta repercussió entre nosaltres. En tenim bona mostra en les declaracions del nou ministre d’Espanya, de treball i immigració, quan parla de refer una vegada més la llei d’estrangeria, s’anuncien més restriccions pel repatriament familiar. El Parlament europeu aprova una nova normativa per a les repatriacions.
I els núvols negres s’acosten, no només per als immigrants, sinó també per als treballadors. Els dirigents polítics i econòmics ja no se n’amaguen. Ni tan sols es posen vermells quan proposen la setmana de seixanta-cinc hores, o canviar el sistema de pensions.
Tot això passa al mateix any en què les institucions ompliran els calendaris amb tot un seguit d’actes per celebrar els 40 anys de la Declaració dels Drets humans...
JMJ
El Martinet, Associació d'Informació i Divulgació Cultural de Sant Martí Sarroca
