Història i transhumància del ramat de Cal Carnisser
Les ovelles tancades al corral de can Soler del Roseret abans d'iniciar el retorn.
Una part del ramat pasturant a prop de l'antic caseriu de Peralta durant la baixada del ramat.
La llarga filera de les ovelles baixant de Pontons per la carrerada al pas de la Plana Pinetella.
Per assegurar que no es perdessin del ramat, els xais més joves van baixar amb la camioneta.
L'antiga botiga de cal Carnisser, als baixos del local d'El Centre a mitjans dels anys seixanta. Al centre de la fotografia, els fundadors, el Robert i la Lola amb els dos fills, el Joan a l'esquerra i el Robert a la Dreta, rebent de mans de dos representants de Caja Hispana de Previsión els diners guanyats en un sorteig. El Cristóbal Querol hi era present com a representant de zona d'aquesta entitat financera, i amb ell la seva filla Montserrat.
Actualment, cal Carnisser (abans conegut per Cal Camadall) és la carnisseria més antiga de Sant Martí. Ara fa aproximadament 75 anys que en Robert Ferrando Franquesa, de Santa Coloma de Queralt, va venir a viure a Sant Martí Sarroca en casar-se amb la Lola Suriol Busquet, de Vilobí del Penedès. Ells van ser els fundadors d’aquesta carnisseria i eren els pares de l’actual propietari de Cal Carnisser, en Joan Ferrando Suriol.
Els grans ramats d’ovelles que pasturaven fa uns anys pel Penedès han anat desapareixent amb el pas dels anys. Si retrocedim 50 anys, trobem que només a Sant Martí hi havia una desena llarga de ramats, i possiblement ens en deixarem alguns però aquests són els que ens han esmentat, i que eren de propietat com: el de cal Pastoret, cal Camadall, can Grau, can Barceló, cal Miret, can Lleó, Mas Fumet, l’Artiga, i més recent el Joan de Gabarrosa. I els que eren forans, però tenien el corral dins el municipi, com ara: a Brugueres on hi tancava les ovelles un pastor de Vilobí, a cal Toni hi tancava el ramat del Gravat, de Mas Bertran i d’altres pastors ho feien a cal Bolet de la Torre. A cal Bolet, molts més anys endarrere, també hi tancava el ramat un tal “Capeta” que a l’hivern baixava les ovelles des de la Cerdanya.
També, des del Penedès hi havien ramats que a l’estiu anaven cap a les muntanyes del Prepirineu o Pirineu a buscar pastura i temperatura més fresca. Altres es quedaven a la Segarra per pasturar als camps de rostoll. Avui dia ja no hi ha grans ramats i en queden pocs al Penedès. Però centrant-nos en Sant Martí, actualment només hi ha un ramat que desplaci les ovelles a un altre contrada molt propera. Estem parlant del ramat de cal Carnisser que aquests últims anys, durant un mes o dos, entre el juliol i el setembre, pastura el seu ramat pel municipi de Pontons, però 7 o 8 anys endarrere anaven fins a Bell Prat, a l’Anoia, i a Santa Coloma de Queralt, o fins i tot a Llorac, a la Conca de Barberà. Aquesta petita transhumància es feia amb dos dies, fent parada per dormir a can Soler del Roset quan hi havia l’Aureli, que va ser el pastor de cal Carnisser durant 40 anys, avui dia està jubilat. Aquells anys, el ramat de cal Camadall, o de cal Carnisser, era d’unes 1.200 ovelles repartides en tres ramats i tres pastors.
Avui dia, el ramat del Carnisser consta de mig miler d’ovelles, aproximadament, i només té un pastor. És un jove que no li fa cap mena de por conduir tantes ovelles per aquests monts de Déu, això sí, ho fa amb l’ajuda d’un parell de gossos. És el Xavier Ferrando Costa, el mitjà dels tres germans de cal Carnisser que ha agafat les regnes del ramat oví per continuar la vella tradició familiar del negoci, pasturar les pròpies ovelles i vendre la carn tendre dels seus xais directament a la carnisseria de la família. La tradició ve de molts anys enrere, de cal Camadall de Querol, que era el rebesavi del Xavier, i aquest es va traslladar a Santa Coloma de Queralt, on les diferents generacions de la família sempre s’han dedicat a la venda de carn de xais i el pasturatge de les ovelles.
La petita transhumància
El passat dia 3 d’agost, el ramat de cal Carnisser sortia de bon matí del corral de Bessons, a Torrelles, on estaven des de mig juliol pasturant per camps del municipi veí. El Xavier i el seu germà Joan Anton van enfilar l’antiga carrerada fins a can Soler del Roset, al municipi de Pontons. En aquest lloc s’hi havia d’estar pasturant fins a mitjans de setembre, però enguany la majoria del camps estaven llaurats i la pastura ha durat menys. Just un mes després, el ramat va baixar novament fins a Torrelles, i després d’uns dies, fins al corral de Sant Martí.
Ja fa anys que l’equip de redacció d’El Martinet buscàvem acompanyar, per una vegada, el pastor i el seu ramat en aquesta petita transhumància, i aquest any va sortir l’ocasió, encara que s’ha fet en el viatge de tornada. Va ser el dijous 3 de setembre quan un dels membres d’El Martinet va poder acompanyar la baixada del ramat des de can Soler del Roset fins a Torrelles, i va ser amb el pastor al capdavant i l’aprenent de rabadà (el d’El Martinet) al darrere, vigilant les últimes ovelles i fent les fotos del paisatge tot anotant les vivències d’aquest desplaçament del ramat. La feina de pasturar i traslladar les ovelles d’un lloc a l’altre ha estat durant molts segles una treball necessari pel comerç i sosteniment de l’home, però avui dia està a punt de desaparèixer. Actualment, els ramats i les cries s’engreixen a la granja, hi ha poca transhumància, i els que en fan, transporten els ramats en camions.
El retorn del ramat
El retorn va començar de bon matí, quan els dos germans de cal Carnisser van entrar al corral de can Soler del Roset, obrint-se camí entre les ovelles que els barraven el pas i belaven en veure’ls. Tots dos lentament avançaven i les anaven saludant entre aquella munió de llana dient, “hola..., aparta’t..., deixa’m passar..., va fuig...” Abans de marxar, van agafar els xais més petits i el Joan Anton els va baixar amb la camioneta. El Xavier, el pastor, buscava una ovella que estava a punt de criar. “Renoi! Quina feinada buscar una ovella prenyada quan estan tan juntes i quietes esperant el crit de sortida del pastor”. Al final la va localitzar i va dir al seu germà, “ja pots marxar, aquesta encara no parirà avui. Tot estava a punt, van recollir totes les coses del corral, allà ja no hi havien de tornar, es van recollir les cadenes on es lliguen el gossos durant la nit per instal·lar-les de nou al corral de Bessons i el pastor es va penjar un sac plegat a l’espatlla per si l’ovella decidís criar. Un xai acabat de néixer no tindria prou forces per fer la ruta marcada aquell matí, i el sac penjat a l’esquena del pastor seria el millor transport pel xai.
A dos quarts de nou del matí començava el retorn, el ramat seguia el pastor camí enllà i endarrere anava quedant el gran caseriu de can Soler del Roset. Aquell munt d’ovelles quietes i juntes fora del corral ocupaven molt poc lloc, ara, pel camí, les ovelles feien una llarga corrua i anaven serpentejant i aixecant la polseguera de la carrerada, hi havia moments que el pastor es perdia de vista ja que anava molts metres més endavant. A l’indret de Mas Fonoll, al mig d’una gran extensió de vinyes, es creuà amb un petit ramat del municipi, el Pepito de la Casota. El Xavier va intercanviar unes paraules de salutació des de lluny i els gossos, amb un crit del pastor, van controlar que els ramats no s’ajuntessin. Aviat s’arribà a la baixada que dóna al camí que va del Mas de la Riera al Pla de Manlleu, és al coll de la Creu de Saperas. Arribats en aquest punt, el ramat entra en unes feixes per pasturar uns minuts, ja que pel camí sols podien anar queixalant alguns branquillons de roldó, boix i fonoll per les vores del camí. De seguida, però, es va reprendre la marxa i s’arribà a l’antic casalot de Peralta, allà es va fer una parada tècnica per esmorzar mentre el ramat pasturava al camp de sota la casa. A l’hora de reprendre el camí, el pastor va trobar a faltar un dels dos gossos, el Duc. El Xavier va fer un tomb pels voltants cridant-lo però ni rastre de l’animal.
El dia prometia ser calorós, doncs tot i estar enlairats a les muntanyes de sobre del Mas de la Riera, l’aire no es deixava notar gaire i el sol feia de les seves ajudat per la humitat de les boires que poc a poc anaven arribant. La calor pitjava de valent, però el ramat no afluixava i seguia el pas que el pastor marcava, només un parell de marrans vells s’anaven quedant més endarrerits. El pastor sabia que el bestiar tenia set i que aviat els havia de portar a veure aigua, mentrestant, el ramat baixava per una pronunciada baixada de la Plana Pinetella en direcció a Torrelles, tram que es va fer sense parades per la pastura. Després d’uns revolts del camí, es dibuixà al peu de la muntanya la zona de les piscines de Torrelles, i aquest era el punt on les ovelles podrien beure a la riera i on es quedarien pasturant abans d’arribar al vespre al corral de Bessons. En poc més de tres hores el ramat va arribar a la plana, a l’anada, però, per anar a Pontons, es fa necessari quasi el doble de temps, ja que llavors el camí és de pujada.
El camí es va fer curt i tot va anar bé, un es pot fer la idea que en aquesta feina de traslladar a peu les ovelles, i durant molts dies seguits per anar al Pirineu, havia de ser molt dura.
La identitat i la vida del ramat
La majoria de les ovelles de cal Carnisser són de la raça Ripollesa i unes quantes de Segureñas. El ramat es completa amb una vintena de marrans (el mascle de l’ovella). Hi ha 6 ovelles que porten penjat un esquellot, perquè el seu so serveix de referència al pastor i per les ovelles mateixes si alguna es despista i s’allunya massa del ramat. També hi ha una dotzena de cabres, aquestes sempre donen llet i va molt bé per als xais que mamen ja que a vegades les ovelles tenen problemes al braguer i no deixen mamar els xais. Les ovelles crien 2 cops l’any les que més, però la mitjana és de 3 vegades en dos anys, i tenen d’un a dos xais en cada parida. Els xais els maten quan tenen de 2 a 2,5 mesos de vida, llavors pesen entre 10 i 12 quilos. La vida productiva d’una ovella està entre els 6 o 7 anys màxim.
Els perills pel ramat quan està tancat en aquests corrals de pas, com és el cas de can Soler del Roset on les ovelles queden tancades però no segures, són les guineus o algun grup de gossos salvatges d’aquestes contrades que poden saltar i entrar, i els estralls, sobretot amb els xais petits, són del tot desastrosos.
La història de cal Camadall (cal Carnisser)
Ja hem comentat que fa aproximadament 75 anys que va començar el negoci familiar a Sant Martí. L’actual propietari, juntament amb l’esposa i els 3 fills, continuen al davant de l’empresa i d’aquesta manera donen continuïtat a la saga dels Ferrando. Quan els pares del Joan Ferrando es van casar, van venir a viure a Sant Martí i van llogar un pis a la carretera, propietat de cal Ton Cruset, i un petit local als baixos de cal Sr. Ventura per a la venda de carn. El Robert i la Lola van començar aquell negoci des de 0, compraven els xais a pastors del poble i cabrits a particulars que després els pagaven conforme anaven venent la carn dels lletons a la carnisseria. Dins el corral de cal Sr. Ventura hi tancaven i mataven els xais.
Poc temps després, els va sortir l’oportunitat de llogar un nou local que els serviria de botiga i habitatge alhora. L’Ambrós de cal Sr. Ventura va llogar el cafè de la Cooperativa “El Progreso de Agricultores” (avui, El Centre) i li va proposar d’anar a viure a l’edifici annex al cafè, que pertany a la mateixa entitat, i amb el compromís que pagarien a parts iguals el lloguer del cafè. En aquest espai, anys abans, els baixos de l’edifici havien estat un magatzem de materials d’adob per al camp i a dalt disposava d’habitacions i una cuina que feien servir els músics que anaven a tocar per les festes.
Al nou local, la carnisseria ben aviat va començar a ampliar també la gamma de productes alimentaris. Quan a mitjan dels anys setanta, del segle passat, es van construir els pisos al carrer de la Font, la carnisseria va canviar novament de lloc i es va instal·lar als baixos del nou edifici, on és encara avui dia.
El Robert, el fundador, va morir als 60 anys i va deixar dos fills, el Joan i el Robert. El gran, i actual propietari, quan tenia 15 anys, l’avi de Santa Coloma, que també es deia Joan, li va deixar diners per comprar ovelles. Ell, el nét, ho ha explicat molt cofoi, ja que va poder comprar 36 ovelles i va llogar el corral de can Vallès de la Riera on a part de pagar un lloguer havia de donar també els fems del corral. Avui dia, el negoci que van arrancar el Robert i la Lola està ben arrelat amb l’aportació del Joan i el treball de la seva esposa Teresa. Els anys passen ràpid i ara toca als fills mantenir i prosperar en el negoci familiar. El Robert, el gran, té cura de les terres; el mitjà, el Xavier, del ramat; i el petit, Joan Anton, està a la carnisseria.
La difícil tasca de la pastura
El Xavier ja fa molts anys que va començar ajudant amb la pastura del ramat de casa, però en fa uns 10 que s’hi dedica de ple. A l’estiu, pasturar les ovelles comporta estar unes 14 hores diàries al camp, i no hi ha dies festius, ja que també s’han de treure les ovelles un mínim d’hores a pasturar. Ell està molt convençut que fa la feina perquè li agrada. Aquest any, l’estada a Pontons ha estat més curta perquè no ha pogut desplaçar-se uns dies a La Costa, un indret proper a Montagut, on cada any passava dues setmanes pasturant pels camps de rostoll de la zona. Aquest any ja estaven llaurats.
El seu pare, però, amb els anys d’experiència adquirits, la visió dels canvis al mercat i amb les nombroses normes sanitàries exigides, pensa que es fa molt difícil poder fer rendible l’explotació d’un ramat. Algunes de les normatives són: l’obligació d’identificar les ovelles amb un xip a l’estómac, les xapes a les orelles, les 4 o 5 vacunes i dues analítiques anuals per a cada ovella, a més d’això, hi ha els problemes que ocasionalment puguin tenir. També és necessària una guia per als desplaçaments del ramat i portar el llibre d’explotació ramadera on ha de constar tot el que passa al bestiar. “Els costos són elevats i no es pot pagar un pastor i si parlem de la llana, el preu d’aquesta és més baixa que les despeses d’esquilar-les”, comentà en Joan.
La pastura en aquesta zona vitivinícola del Penedès és més dificultosa, ja que la majoria del terreny és vinya i durant dos o tres mesos el ramat no pot entrar a pasturar. Tot i que fa pocs anys hi ha alguns propietaris que permeten entrar el ramat per aprofitar l’esporga dels pàmpols, està comprovat que els ramats mengen els pàmpols més baixos i no toquen el raïm perquè encara és molt verd. El Ferrando, pare, reconeix que mentre puguin fer aquest treball tan feixuc ells mateixos i vendre directament la carn del bestiar criat al camp a la botiga, aguantaran. L’únic avantatge d’ara, en comparació de fa 50 anys, és que no hi ha competència entre els ramats per entrar als camps de pastura. Amb tot, no li veu massa bon futur si no canvien molt les coses. “Només heu de veure els ramats que actualment han quedat, el de cal Barló i nosaltres”, sentencia el Joan, el carnisser.
La Carrerada de Santa Coloma
Amb aquest nom es coneix la carrerada que ve de Santa Coloma de Queralt i passa per can Soler del Roset, a Pontons, punt estratègic per als ramats que baixaven de la Segarra o hi pujaven des de la costa. Els corrals d’aquest caseriu centenari han donat cabuda a milers d’ovelles i acolliment als seus pastors en les travessies o transhumància. El Mas està ubicat a la muntanya de Pontons, al peu mateix d’una de les principals carrerades que passen pel Penedès. En el seu recorregut, la carrerada que ve de les muntanyes, es va dividint en molts ramals en direcció a la costa. Un branc d’aquesta carrerada passa per Torrelles, Bessons, les Canterelles, can Grau, Romaní, Hostalets i can Lleó. Però a can Grau hi ha l’altre branc de la carrerada que s’enfila cap a can Barceló i la creu de can Barceló, llavors davalla cap a Castellví i continua fins a Cunit.
Un del molts ramals d’una altra carrerada principal és la que passa per can Lleó i que venint de la costa puja a Moja, passa per can Lleó i Montsarra i a Font-rubí entra a la principal de la Llacuna i des d’aquí enfila cap al interior del país. Aquest camí, molt antic, també se’l coneixia per la via Mercadera.
Agraïm a tota la família de cal Carnisser les facilitats i informació donades per fer el reportatge.
Informació de les carrerades extret del llibre “Camins de transhumància al Penedès i al Garraf “ de Joan Rovira i Ferran Miralles. Editat per l’Associació d’Amics dels Camins Ramaders.
< Portada |
