Entrevista al trio “xocolater” de la Rovira Roja

És tradició que al dilluns de festa major de la Rovira Roja s’obsequiï a la mainada (i als grans) amb xocolata desfeta en acabar els jocs de la tarda. Una terna de tres veïnes voluntàries del barri són les “culpables” que any rere any, i ja en porten molts, estigui l’olla a punt i plena del suculent líquid marró. Per aquest motiu, creiem interessant tenir una petita xerradeta amb elles.

E.M.- Tenim entès que fa una pila d’anys que voluntàriament feu vosaltres la xocolata desfeta el dilluns de festa major. D’on surt aquesta iniciativa?
El trio.- Tot va començar amb el Salvador Civil de Cal Ton de Piu, el qual ens va dir si voldríem fer una olla de xocolata desfeta per a la canalla. T’estem parlant per allà els vols de 1980. També val a dir que el primer contacte es va fer amb la Maribel i va ser després que en ser una activitat amb continuïtat es va engrandir el grup.
E.M.- Bé, però en Salvador us va dir això per alguna cosa, no? Com va començar aquesta història ben bé?
E.T.- Sí home, tot va venir arran dels xurros que el xurrer regalava a la canalla per la festa major i va sortir “allò” d’acompanyar-los de xocolata. Va ser aquesta idea la que va iniciar això de fer xocolata desfeta. El primer any es va fer la xocolata a dintre de la parada de xurros i la va fer el mateix xurrer. Hi havia, però, un problema: l’olla d’aquest home era massa petita i sortia massa poca xocolata. Va ser al següent any que es va comprar l’olla més gran i més adequada a la festa.
E.M.- Com us dieu i de quina casa sou les actuals components d’aquest trio?
E.T.- Actualment formem el grup la Maribel Saumell i Busquets de cal Pere Mames, la Teresa Cuscó i Sapera de cal Quim i la Maria Teresa Vaquerizo Galimany de cal Lluís i resident a la població de Guardiola. Les altres dues integrants d’aquest triplet som residents a la Rovira Roja.
E.M.- I quants anys fa que cada una de vosaltres tres col·labora en aquesta tasca?
E.T.- La Maribel és la primera integrant del grup i, com hem dit abans, amb la que va parlar el Salvador Civil. És per això que és la primera integrant des del 1980, la primera xocolatada, és a dir que ja fa 29 anys. La Teresa és la següent integrant, que es va afegir 4 anys més tard, i la Maria Teresa entre 6 i 8 anys més tard, és a dir ja fa 24 anys que la Teresa forma part del trio i la Maria Teresa en fa entre 20 i 22.
E.M. Us ajuda algú com a extra en aquesta tasca?
E.T.- Sí home, com no. Ens algunes ocasions sempre tenim o hem tingut qui ens ajuda una mica. Ha vingut a donar un cop de mà la Jordina, la Gemma, la Conxita, la Maria Rosa, la Maria de cal Sègol, l’Edelmira, alguns de la junta i alguns més dels que ara mateix ens oblidem i demanem disculpes.
I diem això “d’algunes ocasions”, perquè algunes persones ja no ens poden ajudar, ja siguin per cirscumstàncies de treball, unions matrimonials o altres. La Gemma, per exemple, ara és resident a Sant Sadurní i la Maria Rosa ja no hi és entre nosaltres.
E.M.- Quin és el motiu que us porta a fer aquest servei altruista?
E.T.- Suposem que hi ha diverses raons: veure la gent i la mainada ben contenta, la satisfacció de poder col·laborar en les festes del poble... i moltes coses més. Com molt bé dius, és una servei purament altruista i el millor de tot és veure com els primers que venen a cruspir-se la xocolata desfeta no són els més petits sinó persones en edat ben adulta. Fins i tot en alguna ocasió, la Maria Teresa, que és la més tirada endavant, ha hagut de cridar l’atenció i ha dit que primer són la canalla que els grans. L’única raó que trobem vàlida per explicar aquesta lluita per un got d’aquesta xocolata, i no està massa bé que ho diguem nosaltres, és que pensem que surt realment molt bona.

E.M.- Amb els anys van canviant les coses, la xocolata del 2009 es fa igual que la de quan vàreu començar?
E.T.- El que sí que et podem dir és que abans la xocolata desfeta era més difícil de fer, ja que venia en paquets de xocolata en pols que s’havia de barrejar amb llet, Maizena i, en alguna ocasió, per a què quedés suficientment espessa, amb farina. Tot això ens comportava més temps que ara per mirar de deixar-la al seu punt. Actualment, i de fa uns quants anys, es parteix d’un producte de Can Pardo en galledes. L’única cosa que se’ls ha de dir és els litres de llet que s’usaran, que normalment en són 35, i ells ens passen el preparat en la seva dosi justa.
E.M.- Però, l’heu d’acabar fent vosaltres la xocolata desfeta per al consumidor final, no?
E.T.- Això per descomptat! Nosaltres el que hem de fer és començar a bullir la llet i quan aquesta ho fa és quan hi tirem el preparat en pols de Can Pardo. Després l’única cosa que resta de fer és el remenat per a què no s’enganxi fins que bulli tot en un tot. Cal dir, però, que la gràcia és tenir-la feta una bona estona abans.
E.M.-Quants litres o quilos de xocolata feu per una festa major?
E.T.- Se solen fer de 45 a 48 litres, que vénen a ser els 35 litres de llet que t’hem comentat abans i el preparat de xocolata de Can Pardo.
E.M.- Quins ingredients ben bé hi poseu, perquè segur que us deixeu de dir quelcom, oi?
E.T.- Bé, són petits secrets, que no hi ha cap problema a dir-los, perquè a més són col·laboracions i no està mai de més dir-les. La gent de Can Pardo és una de les col·laboracions a destacar. Els amos d’aquesta pastisseria van vindre un dilluns de festa major i va ser el mateix Sr. Pardo qui es va oferir a fer el preparat de xocolata. Al següent any d’aquest succés, ja es va anar a buscar la xocolata allí i fins ara, que a més surt més bona que la que fèiem abans. L’altre producte base de la nostra xocolata desfeta és la llet, també amb la col·laboració de Cal Manyà de Torrelles. La llet és tan fresca que és obligatori bullir-la per fer la xocolata i després s’afegeix una mica de llet comprada. Aquest és un altre dels nostres secrets per fer la xocolata.
E.M.- Per garantir deixar-la al seu punt òptim (ni massa espessa ni massa líquida, que no s’enganxi a l’olla o agafi gust a cremat, que no estigui poc feta, etc.) es necessita alguna tècnica especial?
E.T.- L’única cosa especial a tindre en compte és no deixar de remenar i fer-ho a foc ben lent. Ara és així de senzill, ja que ja ve quasi tot preparat i no com abans, que s’havia una d’emprar més.
E.M.- Amb tants anys pot haver succeït de tot, teniu el record d’algun any que no en vau quedar del tot satisfetes?
E.T.- El primer any no satisfactori, i potser l’únic, va ser durant els primeríssims anys. Ens sembla que possiblement va ser el segon any a causa que es va fer la xocolata a foc massa fort sobre la planxa de xurrer, per això allò de fer la xocolata a foc ben fluix. A pesar de tot, en vam adonar que necessitàvem un foc adient a les nostres aspiracions.
E.M.- Llavors què és el que em voleu dir amb això, que us vau modernitzar?
E.T.- Si ho vols dir així pensem que és correcte. Com hem dit abans, es va començar a les instal·lacions del xurrer el qual ens va deixar un fogó i després és quan es va comprar l’actual, ni massa gran ni massa petit.
E.M.- Suposo que també teniu una pila d’anècdotes, en voleu explicar alguna?
E.T.- No, tampoc no en tenim tantes i pensem que ja les hem dit totes, però anem a repassar: l’any de la xocolata que se’ns va cremar, n’és una. El que passa és que no t’hem explicat tota la història. Aquest va ser un any que ens pensàvem que no es faria la xocolatada, ja que al matí estava molt ennuvolat i amb ganes de ploure. De fet, va ploure una mica. Les presses ens van entrar quan a la tarda es va aclarir el cel i vèiem que perillava el programa infantil. Vàrem haver de córrer per fer la xocolata. Aquí és on vàrem fer l’error que t’hem comentat anteriorment, que va ser voler treballar a foc massa fort. El que va succeir, a més, és que va estar fent una pudor a socarrim a molts metres a la rodona. Pensem que un altre problema va ser afegir-li farina a la barreja xocolata-llet-Maizena, ja que la farina propicia que s’enganxi més a l’olla.
Les cues que es formen per intentar agafar una tassa de xocolata desfeta és una altra anècdota, perquè des de quan va primer la gent adulta abans que els nens. Pensem que deu ser que la xocolata queda prou bona i ningú es vol quedar sense, ja que la xocolata que fem sempre s’acaba. Aquest programa és prou popular gràcies a la xocolatada i així d’aquesta manera tan ansiosa que t’hem comentat abans ens ho fa saber la gent.

                                                                                              Josep Anton Gabarrón

< Portada