Parròquia de Santa Maria

Un altre curs o un “nou” curs?

En el núm. anterior d’El Martinet feia referència a un escrit del Butlletí informatiu que ha sortit a principis del mes de setembre, amb el mateix títol que encapçala aquest escrit. Les famílies que reben el full dominical a casa, ja hauran tingut ocasió de llegir també l’escrit a què ens referim.

He pensat, però, que no hi fa res si el reproduïm aquí, perquè així hi haurà més famílies que tindran ocasió de llegir-lo. Us deia allà mateix la intenció de fons de l’escrit: “Aquesta reflexió vol ser una crida a la comunitat parroquial a trencar la rutina i una certa passivitat d’anys passats i proposar la invitació a un treball més participatiu i més creatiu, ja que tant la societat com la mateixa Església han viscut canvis tan notables que demanen una profunda renovació en la marxa de les nostres comunitats parroquials, si volem que el cristianisme sigui rellevant en el futur”. El reprodueixo, doncs, amb petits retocs i adaptacions:

S’acaba l’estiu, han passat les festes majors, han passat també els dies de vacances (els qui n’han pogut fer!) i hem encetat el curs 2010 – 2011. Bé ens podem fer la pregunta: Serà només un “altre” curs (és a dir, tornarem a repetir el que ja estem acostumats a fer) o serà un “nou” curs (és a dir, tindrem el coratge de trencar la rutina i anar renovant a poc a poc les nostres comunitats parroquials)?

Aquest setembre de 2010 farà ja tres anys que se’m confià el càrrec de rector d’aquestes quatre parròquies (em refereixo no només a Sant Martí, sinó també a Torrelles, Pontons i el Terme) i he mirat de servir-les segons les meves forces (que ja no són les mateixes d’anys enrere) i tinc la sensació de no haver sabut impulsar prou el treball pastoral que correspon a unes comunitats parroquials a l’inici d’aquest segle XXI.

Potser somniava que amb uns pocs anys podria suscitar una certa renovació i de segur que no he estat prou hàbil o potser la majoria de cristians ja estan bé tal com estan. I no hauria de ser així, perquè ens calen coses elementals en la bona marxa d’una parròquia: ens cal el consell pastoral i el consell d’economia, l’equip de litúrgia i la catequesi d’adults i de joves, equips de matrimonis, grups d’estudi d’evangeli, Càritas, pastoral de la salut, etc. No ho trobeu a faltar? Ja n’hi ha prou amb el que fem? I qui ho ha de fer tot això que ens falta?

Tenim misses, exèquies, casaments, bateigs, primeres comunions... que no asseguren ni de bon tros el futur de les nostres comunitats que es van envellint i empetitint... i a molts ja els està bé o els preocupen altres coses que poc tenen a veure amb el futur de les comunitats parroquials.

Què cal fer per desvetllar l’interès de la gent jove o dels matrimonis joves o dels pares joves cap a l’Església de Jesús, cap a l’evangeli, cap a una vida cristiana compromesa dins i fora de l’Església, cap a una “militància” cristiana que s’il·lusioni a seguir Jesucrist amb radicalitat?

Què cal fer per desvetllar l’interès a conèixer de prop els evangelis, la litúrgia cristiana, els sagraments, la importància de la missa dominical, la importància d’una intensa preparació pastoral dels laics per anar assumint les responsabilitats que els pertoquen en la marxa de les comunitats parroquials, en les quals cada vegada serà més esporàdica la presència del capellà?

En l’homilia de la missa de sant Pere i sant Pau (a l’ermita de sant Pere, als barris de la Torre i Romaní) afirmava que aquests dos apòstols avui han d’orientar el nostre treball pastoral: a) Pere ens recorda que les nostres comunitats (on molts batejats no són ni practicants ni creients) s’han de renovar profundament des de dins, i b) Pau ens recorda que avui els cristians (en un món secularitzat, laic i plural), en la nostra societat, hem de ser convençuts testimonis de la Bona Nova de Jesús, és a dir, hem de viure l’evangeli cap enfora.

Diuen els entesos que el cristià del futur serà el cristià “convençut”, perquè ja fa anys que s’ha acabat el règim de cristiandat, en el qual les estructures d’acollida asseguraven la transmissió de la fe. Aquestes estructures avui han patit una crisi molt severa (la família, l’escola, el poble, la parròquia)!

Fa tres anys que em feia il·lusions i encara me’n faig... i si algú s’hi interessa, em tindrà al seu costat... i si ningú o molt pocs s’hi interessen, confiaré a l’Esperit el futur de les nostres comunitats parroquials, perquè l’Esperit de Jesús sempre hi serà, encara que les comunitats es vagin diluint i quedin només els temples (de pedra) com a signe d’un cristianisme, en altre temps florent i avui irrellevant. Què en farem, a Sant Martí, d’una església parroquial que és una joia arquitectònica, si una gran majoria dels batejats no tenen cap interès per l’evangeli de Jesús?

Em donaré per ben pagat si aquest escrit suscita algun interrogant al principi d’aquest curs que m’agradaria que fos un “nou” curs!
Mn Miquel

< Portada